Serra de l´Obac - Casa Vella de l´Obac

Casa Nova de l´Obac

La Casanova de l'Obac és un antic mas vitivinícola de tres plantes i estil italianitzant, aixecat al començaments del segle XIX. Inaugurat com equipament l'any 1996, disposa d'espais i equipaments per al desenvolupament de programes culturals, de lleure, de formació i d'educació ambiental.

Casa Vella de l´Obac

Els origens de la Casa Vella es remunten al segle IX quan el Senyor del Castell de Terrassa va ordenar construir una torreta de vigilancia i una casella pels soldats al camí que unia Vacarisses amb la ciutat egarenca, davant del Paller de Tot l'Any. La seva funció era protegir la frontera sud de la Catalunya Vella enfront als freqüents atacs dels serrains. Al Segle XII el Castell de Terrassa va permetre a una familia de pagesos provinent del Besos que visquès a la torrota ja desocupada. Sembla que va ser aquest familia qui va decidir edificar la casa al costat de la torrota. El primer document que acredita la seva existencia està datat en el 1133. La nissaga dels Ubach, propietaris del mas, va demostrar el seu esperit innovador ben aviat. Una novedad de la casa era una cisterna de pedra que s'omplia amb aigua de la pluja. En aquell temps l'aigua encara s'obtenia dels bassals. Aquesta tècnica va demostrar els seus beneficis un temps més tard, quan els habitants de la Casa Vella de l'Obac van ser els únics de la zona que es va lliurar dels efectes d'una greu epidemia de pesta. No obstant, si que van patir la manca de ma d'obra. Fins tot, l'abat de Sant Llorenç els va permetre l'any 1.424 no pagar cap tribut perquè tenien els camps sense conreuar per manca de pagesos. De fet, aquella epidemia va provocar un despoblament del Massis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Aquest fet va facilitar l'expansió dels dominis de la casa, que va passar rapidament a tenir en propietat 1.500 hectàrees i annexionar-se altres masos de la zona, com la Calsina o la Portella. Com a reflexe d'aquesta etapa de prosperitat la casa s'amplia a tres plantes i alguns membres de la familia comencen a tenir nous oficis, com a notaris i jutges. Al segle XVIII els Ubach demostren tenir força emprenedora en quatre àmbits: 1- substitueixen els conreus tradicionals per vinyes amb l'objectiu d'entrar en el comerç d'aiguardents i vins. 2- concedeixen l'explotació dels seus boscos als carboners, 3- construeixen dos pous de glaç per comerciar amb aquest producte durant l'hivern, El primer va ser el pou de l'Estepar (1706) i el segon el de la Portella (1760). 4- i obren un forn de vidre al lloc que avui ocupa La Pastora. L'activitat vinícola va incrementar la prosperitat de la familia. Per això, el 1786 Jaume Ubach va decidir iniciar (uns 600 metres cap a l'est) la construcció d'una nova casa, més gran i millor preparada per a la producció de vins i aiguardents. El 1812 la familia es va traslladar a la Casa Nova i va deixar la Vella a uns masovers. Poc temps després, el 1836, els carlins van incendiar l'antic mas perquè el seu masover es negava a pagar una penyora. Entrant en el mon de les llegendes, hi ha una que assegura que el bandoler Capablanca va morir a la Casa Vella ofegat en una bota de vi.

Font de la Portella

660 m

Pou de Glaç de l'Estaper

Els pous de glaç són construccions subterrànies grans i fondes, generalment de pedra seca, destinades a emmagatzemar gel i proveir-ne la població per al consum de tot l'any. L'activitat dels pous de glaç o de neu es va desenvolupar durant el segles XVII, XVIII i XIX, coincidint amb un període relativament fred que s'ha anomenat la petita edat de gel. Els pous de glaç es construïen a les obagues i fondalades que són indrets de microclima més fred. L'origen del glaç podia ser la neu, com és el cas dels dos pous de la serra de l'Obac, o el gel format a basses de rieres properes i posteriorment serrat en blocs de mides preestablertes, com és el cas dels dos pous de glaç de Manresa, el de la riera de Rajadell i el de la riera de Guardiola, o el del pou de Calders. Els blocs de glaç o de neu compactada s'introduïen dins el pou, on l'ambient és manté fresc fins i tot a l'estiu, separats entre ells per capes de branques o de palla. El pou s'omplia completament i es mantenia ben tapat. Quan hi havia comandes, el pou s'obria de nit i se'n treia el gel, la fugaç mercaderia que els traginers, amb les seves cavalleries, s'enduien ben embolcallada. El glaç s 'utilitzava per conservar els aliments, en especial el peix, per refrescar begudes, per fer gelats i, molt especialment, amb finalitats mèdiques. El glaç d'origen natural va ser una matèria preuada i estratègica, essencial per a la vida a la ciutat. Els pous de glaç van iniciar el seu declivi a finals del segle XIX, quan es va començar a difondre la fabricació de gel per mètodes artificials. Amb tot i això, no va ser fins l'any 1932 que els darrers pous de glaç en actiu de Catalunya, els de l'Avencó a Tagamanent (Vallès Oriental), van deixar de treballar regularment. L'existència de pous de glaç a altitud tan baixa concorda amb la documentació que atribueix als segles XVII i XVIII un clima sensiblement més fred que el dels segles anteriors i posteriors. Certament, aquest pou de glaç de la serra de l'Obac i els altres pous de glaç del Bages no haguessin pogut funcionar gaires anys a partir de la dècada del 1980. Ja sigui per la manca de nevades o de glaçades intenses, el negoci de gel natural hagués estat ruïnós. Els nombrosos pous de Catalunya en indrets on actualment molts hiverns el glaç natural escasseja testimonien l'escalfament global.

Pou de Glaç de la Portella

Els pous de glaç són construccions subterrànies grans i fondes, generalment de pedra seca, destinades a emmagatzemar gel i proveir-ne la població per al consum de tot l'any. L'activitat dels pous de glaç o de neu es va desenvolupar durant el segles XVII, XVIII i XIX, coincidint amb un període relativament fred que s'ha anomenat la petita edat de gel. Els pous de glaç es construïen a les obagues i fondalades que són indrets de microclima més fred. L'origen del glaç podia ser la neu, com és el cas dels dos pous de la serra de l'Obac, o el gel format a basses de rieres properes i posteriorment serrat en blocs de mides preestablertes, com és el cas dels dos pous de glaç de Manresa, el de la riera de Rajadell i el de la riera de Guardiola, o el del pou de Calders. Els blocs de glaç o de neu compactada s'introduïen dins el pou, on l'ambient és manté fresc fins i tot a l'estiu, separats entre ells per capes de branques o de palla. El pou s'omplia completament i es mantenia ben tapat. Quan hi havia comandes, el pou s'obria de nit i se'n treia el gel, la fugaç mercaderia que els traginers, amb les seves cavalleries, s'enduien ben embolcallada. El glaç s 'utilitzava per conservar els aliments, en especial el peix, per refrescar begudes, per fer gelats i, molt especialment, amb finalitats mèdiques. El glaç d'origen natural va ser una matèria preuada i estratègica, essencial per a la vida a la ciutat. Els pous de glaç van iniciar el seu declivi a finals del segle XIX, quan es va començar a difondre la fabricació de gel per mètodes artificials. Amb tot i això, no va ser fins l'any 1932 que els darrers pous de glaç en actiu de Catalunya, els de l'Avencó a Tagamanent (Vallès Oriental), van deixar de treballar regularment. L'existència de pous de glaç a altitud tan baixa concorda amb la documentació que atribueix als segles XVII i XVIII un clima sensiblement més fred que el dels segles anteriors i posteriors. Certament, aquest pou de glaç de la serra de l'Obac i els altres pous de glaç del Bages no haguessin pogut funcionar gaires anys a partir de la dècada del 1980. Ja sigui per la manca de nevades o de glaçades intenses, el negoci de gel natural hagués estat ruïnós. Els nombrosos pous de Catalunya en indrets on actualment molts hiverns el glaç natural escasseja testimonien l'escalfament global.

Turó de la Mamella

Turó Roig

Roca del Corb

La Mola