Santa Maria de Solius - Carcaixells - el Montclar - St. Baldiri - Plana Basarda - Castell de Solius

Ruta interessantíssima pels Carcaixells del municipi de Santa Cristina d'Aro des del Monestir Cistercenc de Santa Maria de Solius.

La ruta s'inicia davant del Monestir i se segueix la pista que segueix recta fins que al cap d'uns vuit-cents cinquanta metres aproximats s'agafa una drecera que s'enfila per la carena i es comencen a trobar i a deixar enrere els Carcassells diferents que van apareixent. Entenem per Carcassells el nom d'una carena de muntanyes inflada de crostons granítics i pelats, situada en els contraforts de tramuntana de les serralades que hi ha entre Tossa i Sant Feliu de Guíxols; segons el Diccionari català-valencià-balear de l'Institut d'Estudis Catalans.

Hi ha diferents mesurans de crostons granítics, n'hi ha d'alts i de baixos, d'estrets i d'amples, de més coneguts i d'anònims. La ruta segueix sempre la drecera i tan aviat puja com baixa, en una etapa totalment trencacames, passant per les Roques Bessones, la Roca Ponça... fins que arriba al Camí de les Escombraries que travessa i s'endinsa en una altra drecera fins a trobar una altra pista: el Terme Trencat (km 3'4 aprox.). Ara la ruta ha de seguir uns dos-cents metres a la dreta per la pista fins que troba una drecera que s'enfila a la seva esquerra.

A partir d'ara comença la ruta veritable, l'espectacle, l'emoció de caminar... a partir d'ara comença el perquè de tot plegat. De seguida, el camí s'eleva mal intencionadament fins a la Capella del Carcaixells, un oratori humil que s'amaga en un promontori que prepara el gran moment del dia: un seguit de cadenes i cordes per grimpar aquests crostons granítics i aeris -no hi ha mai sensació de vertigen-; però sí que cal anar en compte. Sempre cal respectar la muntanya.

La primera tongada de grimpades acaba en el Pont dels Arítjols que uneix dos carcaixells. L'amo del Pont prohibeix el pas; però si es passa es fa sempre amb la responsabilitat única dels caminants. L'amo se'n renta les mans i ben fet que fa. (Aquí cal recordar que hi ha una altra possibilitat per passar els Arítjols: grimpar per la verticalitat pelada de les pedres). Veient la dificultat d'aquesta grimpada, nosaltres no vam tenir cap dubte a travessar el pont.

Després de riure i gaudir una estona del balenceig del Pont dels Arítjols, el sender ressegueix un ventall de pujades i baixades amb cadenes aèries i cordes fins als Carcaixells d'en Dalmau, uns doms premonitoris de vistes excel·lents. Passats aquests Carcaixells cal seguir la drecera que s'enlaira sense dificultats fins a una pista bifurcada. Aquí cal seguir la que s'enfila per la dreta fins al Collet de Montclar.

Al Collet de Montclar un rètol ens indica la drecera que cal agafar a la dreta per fer el cim del dia: el cim del Montclar, un alt de poc més de quatre-cents un metres amb unes vistes extraordinàries de la zona dels Carcaixells i de Cadiretes. En un dia clar es deu poder veure el Mediterrani; però el dia de la ruta el Montclar no era gaire clar.

La ruta baixa, sense pèrdua, per darrere de la muntanya fins que troba una pista que la torna al Collet de Montclar. Des del Collet cal seguir la pista que gira a la dreta i que es dirigeix al Coll de Ceps. Des del Coll baixa un xic, pocs metres, fins a una cruïlla de camins. Aquí cal agafar la pista que va a la dreta per anar a visitar l'ermita de Sant Baldiri, ara en estat prou ruïnós i llastimós.

La ruta desfà el camí fins a la cruïlla de camins i segueix recta, si s'agafés el que va a l'esquerra es tornaria al Coll de Ceps. Se segueix aquesta pista avall fins que desemboca a una altra pista. Cal seguir aquesta pista cap a la dreta i seguir baixant.

Al cap d'un centenar de metres hi ha un sender força malmès, plantat d'eucaliptus vells i deteriorats, que va a la dreta i que s'agafa per anar a visitar el poblat ibèric de la Plana Basarda amb alguna cova artificial i sobretot, sobretot les seves sitges on devien guardar l'aigua i els cereals. Cal anar en compte a no posar el peu dins d'alguna sitja i fer-se mal.

Després de visitar aquest lloc sorprenent i prehistòric la ruta torna a la drecera i a la pista que cal seguir a la dreta i avall fins que s'acaba i es converteix en drecera per on s'ha de continuar baixant. A mitja baixada hi ha una zona amb una gran pedra granítica: aquí cal anar en compte perquè sota d'aquesta pedra hi ha una cova petita, la cova de Sa Tuna o d'en Matamala. Visitada la cova l'itinerari segueix baixant i baixant fins que es torna a connectar en una altra pista. Cal seguir aquesta pista -obviant un primer trencant a la dreta i un segon a l'esquerra- fins arribar al Menhir de Can Llaurador.

A l'esquerra del Menhir surt una drecera que baixa els caminants fins a una pista que cal desfer un xic per tornar a enfilar-se per una pista maldestre i paral·lela que mena la ruta fins al Castell de Solius i la Roca dels Moros, davant seu, amb una altra cova artificial.

Després de la visita al Castell o a les restes del Castell de Solius, menjat pel pas del temps i per la natura indestructible, el camí baixa fins a la carretera asfaltada i d'aquí fins al Monestir Cistercenc on s'acaba. Abans de baixar del Castell, és aconsellable malgrat el cansament, de pujar fins a les restes de la part més alta perquè es pot gaudir de tota la ruta feta. És un gran moment adonar-se'n de tot el que s'ha caminat... i un plaer enorme.

Els Senyderistes Ilusos esperem que si algun dia feu aquesta ruta la gaudiu com la vam gaudir nosaltres i rieu com vam riure nosaltres!!!

AMUNT QUE FA BAIXADA!!!