Sant Just Desvern - Santa Creu d’Olorda per pistes

Cruïlla a La Penya del Moro

La Salut de Sant Feliu

Està dedicada a la Mare de Déu de la Salut, patrona del bisbat de Terrassa. Al costat de l'ermita hi ha una masia, la Casa Gran de la Gleva, que data del 1719 i que avui acull un restaurant. Cada any pel Dilluns de Pasqua s'hi celebra un aplec. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Ermita de dimensions petites amb planta rectangular i teulada a dues aigües perpendicular a la façana principal. Conté una porta rectangular amb impostes i una finestra en arc semicircular a la part superior de l’entrada. El coronament de la façana ressegueix en forma esglaonada les dues vessants de la teulada. La façana lateral dreta té dues petites finestres en forma d’arc escarser. El sostre de l’interior del temple és de volta de canó. Les primeres noticies conegudes de l’Ermita de la Salut daten de l’any 1661, quan el petit temple estava dedicat a la Mare de Déu dels Rosers. L’advocació actual de la Mare de Déu de la Salut no apareix documentada fins l’any 1748. Durant la Guerra Civil espanyola, l’ermita fou destruïda. Aquest fet comportà la seva reconstrucció l’any 1939. Per celebrar-ho, el 23 de juny de 1940 els santfeliuencs pujaren en processó per dur la nova imatge de la Mare de Déu. L’any 2002 l’ermita patí un incendi.

Can Ferriol

Can Ferriol és una masia de planta rectangular construïda en paral·lel a un desnivell natural del terreny i amb dues teulades a dues aigües perpendiculars. Està formada per diferents cossos d’edificis que presenten diverses alçades i en alguns sectors de la construcció es visualitza la pedra vista. La casa consta de planta baixa i pis superior. La façana principal té al centre una porta adovellada en arc de mig punt i tres finestres quadrangulars amb llinda, brancal i ampit de pedra, a la part superior. Al costat sud-oest, de les parets exteriors surten uns petits murs que delimiten un jardí. Prop de la casa es troben dues petites dependències construïdes de forma aïllada (probablement antics corrals), que foren restaurades als anys 90 del segle XX per encabir-hi unes aules de natura. Alguns investigadors pensen que la primera menció de Can Ferriol, coneguda també amb el nom de Can Furriol, podria estar en uns documents de finals del segle X, que fan referència a unes permutes del Monestir de Sant Cugat on es menciona un mas amb una font amb el nom de Ferroncincto. Però aquestes dades no estan contrastades. L’edifici actual dataria del segle XVIII, resultat de diferents transformacions al llarg de la història. La masia és una construcció típica de la Catalunya rural amb edificis aïllats vinculats a l’explotació agrícola, ramadera i forestal. Els materials emprats en la seva construcció varien en funció de l’època. Així doncs, mentre que a l’Edat Mitjana les parets es feien amb pedres unides amb fang, més endavant aquesta tècnica fou substituïda per la calç i el ciment. El gruix de les parets acostuma a ser considerable i el primer metre i mig d’alçada sol ser de pedra. La façana principal tendeix a inclinar-se cap al sud i sovint es guarneix amb un rellotge de sol. La distribució més típica d’aquestes construccions rurals dividia l’espai en dos pisos. En el primer pis (planta baixa) es reservava per les feines pròpies del camp, mentre que el segon pis era utilitzat com a vivenda. Si la casa disposava d’un tercer pis, aquest era utilitzat com a graner. Els animals, d’altra banda, podien viure o bé al primer pis o en un estable independent. Sota la masia es troba la font de Can Ferriol que serveix per abastir un antic safareig

Escales cap a Santa Creu d’Olorda

Santa Creu d’Olorda

Es una ermita i també rep aquest nom l'enclavament on està construïda, que pertany administrativament al districte de Sarrià-Sant Gervasi al municipi de Barcelona, però separat lleugerament de la resta del terme municipal. El paratge es troba en plena serra de Collserola envoltat per alguns dels seus cims com són el Puig d'Olorda, el Turó Rodó, el Turó del Xai. En l'enclavament també hi ha el Castell d'Olorda i la Pedrera dels Ocells. L'edifici és al terç sud de l'enclavament. Encara que no hi ha prou informació per assegurar-ho, tot fa pensar que els elements preromànics de l'església, centrats en l'absis, daten de la fi del primer mil·lenni. Aquesta tesi la corroboren documents conservats dels anys 1032 i 1066. De l'absis primigeni (segles VIII–IX) parteix, potser, tota l'evolució arquitectònica: el creuer elevat d'estil carolingi (segles IX–X), el campanar d'espadanya (segle xiv), reformat a partir del 1619, la porta renaixentista actual (segle XVI), la rectoria i les diverses dependències modificades al llarg del temps. Tot això va ser cremat l'any 1936 i posteriorment restaurat pel grup excursionista Els Blaus de Sarrià. L'església formava part de l'antic municipi de Santa Creu d'Olorda. En desaparèixer aquest municipi el 1916, el seu territori es va dividir entre els municipis de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià. L'ermita i el seu territori circumdant varen passar a Sarrià i posteriorment a Barcelona. Actualment aquest territori, juntament amb el terreny veí anomenat Peça de Can Mallol, formen els dos enclavaments que té la capital de Catalunya.

Berenador de Santa Creu d’Oorda

Font de Can Ferriol

La font de Can Ferriol està situada sota la masia del mateix nom i dins de la seva propietat. El tub està encastat a la placa de ciment que arrebossa una part del marge. Raja un filet d’aigua que va a la bassa i d’aquí, mitjançant una canonada va a un safareig proper. No existeix cap mina. L’aigua brolla del contacte entre fil·lites ordovíciques i una formació de bretxes de grans blocs calcaris de Santa Creu. Una canonada d’acer basteix d’aigua un safareig que evacua al Torrent de Can Ferriol.

Forn de Calç

Els forns artesans de calç es construïen excavant al terra un forat d’uns 4 o 6 metres de fondària, en forma d’olla o de con truncat. Aquests forns s’obrien al costat de camins per facilitar l’accés dels carros que portaven la pedra calcària i, un cop acabada la fornada, s’emportaven la calç. El moment de l’any en què acostumaven a fer la calç era la primavera, entre març i abril, ja que a l’hivern, com no es pot treballar la terra, es dedicaven a arrencar la pedra calcinera i a fer-la llenya per a la cuita. Els forns tenien dues boques: la superior, per on es carregaven de pedra, i la inferior, per on es feia el foc i es retirava la calç. El mestre calcinaire sabia que la pedra ja era cuita observant el color del fum que sortia del forn. Al començament del procés el fum era de color fosc, mentre que quan la roca ja s’havia transformat en calç, prenia un color groguenc clar o bé esdevenia incolor, això podria durar uns dotze o quinze dies, després deixaven refredar el forn durant una setmana per extreure la pedra cuita. Els blocs de calç viva obtinguts es carregaven en carros i es traslladaven als dipòsits de distribució, on es submergien en aigua per obtenir la calç apagada, que era la forma més comuna en què es feia servir la calç en el ram de la construcció.

La Torre del Bisbe

Casa pairal formada per dos cossos adossats i coberts de doble vessant. La seva estructura s’adapta a les condicions topogràfiques del terreny, fet que fa que per la banda de la façana principal es puguin veure tres pisos, mentre que per la banda posterior només són visibles dos. La porta de la planta baixa està realitzada en arc de mig punt adovellat i les finestres que es veuen als murs són rectangulars o en arc rebaixat. La seva distribució és irregular i algunes d’elles estan tapiades, fruit dels diferents usos al llarg del temps. La irregularitat de la disposició de les finestres i el desplaçament del carenat de la teulada cap a un costat del cos de l’edifici donen un òptica asimètrica a la construcció. Al llarg del segles, la masia ha patit nombrosos canvis en la seva arquitectura, raó per la qual provoca que la imatge actual de la construcció sigui molt diferent a l’original. La Torre del Bisbe (coneguda també com Torre de Baix) va se construïda probablement al segle XII sobre una antiga torre de defensa, fet el qual li atorga un aire de casa fortificada. Al segle XIII va pertànyer al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. Posteriorment, la propietat va passar a mans de la família Vives. La masia és una construcció típica de la Catalunya rural amb edificis aïllats vinculats a l’explotació agrícola, ramadera i forestal. Els materials emprats en la seva construcció varien en funció de l’època. Així doncs, mentre que a l’Edat Mitjana les parets es feien amb pedres unides amb fang, més endavant aquesta tècnica fou substituïda per la calç. El gruix de les parets acostuma a ser considerable i el primer metre i mig d’alçada sol ser de pedra. La façana principal tendeix a inclinar-se cap al sud i sovint es guarneix amb un rellotge de sol. Les masies construïdes amb anterioritat al segle XVI presenten la característica de que la porta principal és adovellada. Les plantes de la casa estan cobertes d’un conjunt de bigues perpendiculars a la façana. El teulat és de dues aigües i sobresurt una mica per protegir de la pluja. La distribució més típica d’aquestes construccions rurals dividia l’espai en dos pisos. En el primer pis (planta baixa) es reservava per les feines pròpies del camp, mentre que el segon pis era utilitzat com a vivenda . Si la casa disposava d’un tercer pis, aquest era utilitzat com a graner. Els animals, d’altra banda, podien viure o bé al primer pis o en un estable independent.

Santa Margarida de Valldonzella

Conjunt d’edificacions format per l’església, la torre i la masia construïdes en diferents èpoques, actualment abandonat. Annexa al mas es troba el que fou la capella d’un important monestir de monges donades o deodates datat del 1175 i que passà el 1226 a les benedictines del Cister. Va ser l’origen del monestir femení de Valldonzella a Barcelona. Se’n conserva l’absis rectangular amb finestra de doble esqueixada, seguit d’una nau amb carreus ben escairats que denoten una construcció del segle XII, i una coberta amb sostre pla i embigat, sostingut per arcs de mig punt, excepte l’oratori, que és cobert amb volta.

Punt d’Informacio