Sant Just Desvern - Pantà de Vallvidrera

Antiga pedrera

Can Cuiàs

A l’indret on ara hi ha el conjunt de cases que es coneix amb el nom de Can Cuiàs, a l’edat mitjana hi havia un monestir de monges deodates o donades, conegut com Sant Joan de l’Erm (1228 – 1466). La masia de Can Cuiàs està situada al coll entre les valls de l’Espinagosa que baixa cap a Vallvidrera i la de Sant Just, que mira cap a la vall del Llobregat. S’hi creuen dos camins, el que puja de Vallvidrera cap a Sant Just Desvern i el que va cap a Santa Creu d’Olorda i Molins de Rei, que avui ressegueix més o menys la carretera de Sarrià a Olorda. Durant segles, Can Cuiàs va anar canviant de municipi. Al segle XVII formava part de la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, al segle XVIII consta al cens borbònic com a masia de Sant Just Desvern. A finals del segle XIX torna a formar part de Vallvidrera. Avui en dia forma part del municipi de Sant Just Desvern però depèn del terme parroquial de Santa Maria de Vallvidrera. S’explica que, als segles XVII i XVIII, quan es treien els difunts de la família es portaven a una església o a l’altra depenent per quin costat es treia el sarcòfag. Si es treia per la banda sud es portava a Sant Just i si es treia per l’obaga, a Vallvidrera. Com passa amb moltes fronteres municipals, el límit entre els municipis de Barcelona i Sant Just segueix el traçat d’un antic camí, l’antic camí que anava de Vallvidrera a Sant Creu d’Olorda. La frontera passa just pel darrere de les cases de Can Cuiàs. Antigament, l’entrada de la masia donava al camí i mirava, per tant, cap a Vallvidrera. Amb la construcció de la carretera a finals del segle XIX, però, es va canviar l’orientació de la casa cap al sud, mirant a Sant Just i al mar.

Can Llevallol

Masia d’origen medieval, modificada i ben conservada. Magatzem contigu de grans dimensions de l’època modernista, amb funció agrícola-industrial, construït per l’arquitecte Josep Pujol i Brull el 1910.

Pantà de Vallvidrera 1

El Pantà de Vallvidrera és una presa que es troba dins del terme municipal de Barcelona, en el barri de Vallvidrera, a la capçalera de la riera de Vallvidrera (la Rierada), el curs d'aigua més important de la serra de Collserola, recollint les pluges d'un territori de prop de 135 hectàrees d'aquesta serralada. El pantà de Vallvidrera començà la seva construcció el 1850 amb l'objectiu de garantir el subministrament d'aigua a l'antic municipi de Sarrià. Si bé s'acabà el 1860, no fou inaugurat fins al 1864. Considerat com una joia de l'enginyeria hidràulica del segle XIX, l'obra de l'arquitecte Elies Rogent constitueix un exemple excepcional de presa d'arc de gravetat construïda amb obra de fàbrica. Les seves dimensions en la coronació són de 50 metres de longitud, 3 d'amplada i 15 d'alçada, podent arribar a embassar fins a uns 18.000 m³ en una làmina màxima d'aigua de 7.780 m². A la base es troba una galeria d'inspecció per la que discorren uns tubs destinats a drenar la cimentació i evacuar l'aigua per la galeria. Perpendicularment a aquesta surt una altra que arriba al túnel de la Mina Grott per on discorre l'aigua que actualment cau pel tub i on va arribar a circular un trenet. A través d'aquest túnel de circulació d'aigua poden arribar a transvasar-se 400.000 litres diaris. A partir dels anys 60, però, l'abandonament va fer que la vegetació cobrís l'obra, al mateix temps que la presència de sediments van fer disminuir notablement la capacitat d'embassament. Entre 2005 i 2006 va ser reformat íntegrament per tal de preservar la fauna i la flora del parc, ja que conté una població destacada d'amfibis entre els quals destaca l'espècie de granota reineta (Hyla meridionalis), però també per tal que les persones puguin gaudir de l'entorn natural d'aquest parc. Actualment l'antiga casa del guarda, un cop restaurada, serveix com a Espai d'interpretació del Pantà.

Pantà de Vallvidrera 2

Font de l’Espinagosa

Bonica font emmarcada en un planell ombrívol, de minso rajolí. Si es any de sequera pot quedar eixuta. Conjunt format per un llarg frontal de pedra vista d’on surt el dos tub de la font que brolla a una gran bassa-safareig situada a nivell de terra. El terra està empedrat i els accessos molt ben condicionats. Unes fustes ens permetem posar els peus per recollir aigua, a pesar que és recomana no beure-hi. Durant el 2010 ha estat restaurada la font i el seu entorn i presenta un aspecte molt més acollidor. Durant el 2020 es va restaurar i dels dos tubs es va passar a un.

Font de Can Llevallol

Situada en un alzinar en la capçalera del pantà de Vallvidrera, presidida per un magnífic pollancre i a l’altra banda de la masia de Can Llevallol trobem aquesta font. Està protegida per una caseta amb volta de totxo vist, i disposa d’una aixeta per regular el gran cabal que ofereix aquesta mina de 14m. I es que aquí mateix hi havia una antiga embotelladora als anys 50. Just davant la font hi havia un dipòsit rectangular de 5.000 litres, proveït de 4 aixetes. Al costat, l’aigua sobrant anava a un gran dipòsit circular que encara es conserva, connectat a un petit aqüeducte que travessa el torrent per portar l’aigua cap als camps del mas. A Can Llevallol encara es conserven nombroses garrafes de vidre i fins i tot el petit telefèric, enginy reciclat d’un antic camp de futbol de Barcelona, que les transportava amb un cable des de la font fins la masia. Al 2009 es va consolidar tot el conjunt que ara es veu, incloent una petita zona d’estada. Deu anys després s’han renovat alguns elements, substituint el broc per l’aixeta, que permet gaudir de l’aigua d’aquesta font sense acabar xop del tot. En èpoques de grans pluges, l’aigua sobreïx pel propi frontal de la font.

Can Fatjó

És una masia formada per diferents cossos amb edificacions adjuntes de diverses èpoques. La façana del mas primitiu s'orienta a migdia i té un portal dovellat de punt rodó i quatre finestres gòtiques amb filigranes, possiblement del segle XV. El ràfec de coberta és paral·lel a terra, vessant aigües a la façana. Els tres habitacles que s'inclouen a Can Fatjó, són conseqüència de l'arribada, l'any 1915, de tres masovers, germans entre ells, procedents de Sant Feliu de Llobregat. Can Fatjó ha canviat el seu nom diverses vegades. El 1130 se'n deia Mas Reia o Rel·la. El 1511, Can Ramoneda i el 1650, Can Parellada. El nom actual té el seu origen l'any 1690. Aquests canvis eren conseqüència del fet que no hi havia hereus sinó pubilles.

Can Carbonell

Propietat de la família Carbonell des del segle XIV. El present propietari conserva el document més antic en relació a la masia, un pergamí escrit en llatí, datat de l'any 1.251. Es pot considerar l'única casa de Sant Just Desvern que ha passat de pares a fills sense canviar de família o nom. Presenta diverses ampliacions i remodelacions al llarg dels segles. Presideix el pati un lledoner centenari de grans proporcions. Actualment, l'agricultura només es practica de manera residual, deixant els cultius antics com terres de pastura. Gaudeix d’un excel·lent estat de conservació, D’ençà de l’any 1985 la planta baixa està dedicada a restaurant.

Can Vilà

Masia del segle XIV, rica en aigua procedent de mina i pou que permeten un extens conreu d'horta. És una masia que ha sofert reformes i ampliacions, conseqüència del seu ús rural. La seva façana és asimètrica, amb un portal dovellat de punt rodó i un ràfec de coberta treballat. Conserva les galeries, també amb arcs de punt rodó, sostinguts per pilars quadrats. Sota seu es descobreix un arc peraltat de pedra gairebé tapiat. Tot el conjunt està tancat per un corral o barri, on hi ha diverses construccions. Des dels anys 90 hi ha un centre d’equitació.

La olivera mil·lenaria

Es diu que aquesta Olivera te mes de 1.000 anys.

Ca n’Oliveres

Es una masia de la família II tipus 2, segons la nomenclatura de Camps i Arboix. Té un afegit inacabat a la dreta, igual que d'altres creixements a la part posterior. Posseeix encara el corral d'accés. Es conserva la pastera i el forn per a fer pa per al consum propi Hi ha referències del 1529, però és possible que sigui d'origen iberoromà, per les restes arqueològiques trobades a prop. Vers l'any 1529 ja es parla de Na Isabel Oliveres de la Costa, com a propietària d'aquesta masia. A l'era hi ha una làpida amb el nom de Joan Oliveres i la data del 1760. Actualment s'esta reformant.