San Vicente de Piedrahita (una de les meves rutes preferides)

La ruta comença a la plaça de l'Església de San Vicente. Des d'allà eixim en direcció nord-est pel carrer de Miguel Garrido Marín, via que ens fa guanyar un poc d'altura. Després, enllacem amb el carrer Capellanía i, en acabant, girem cap a la dreta pel camí de Zucaina.

Amb ell, baixem tot el que havíem pujat mentre abandonem el poble cap al sud-est. Davant de nosaltres apareixen les cases del Cerrito, habitades, on no hi arribem perquè, ben aviat el camí de San Vicente a Zucaina trenca cap a l'esquerra, en direcció a orient. El seguim i comencem a ascendir de nou. És en aquest punt quan se'ns ajunta l'assegador del Pasé.

Durant la pujada trobem, a mà dreta, la casa de Villamón, que està en ruïnes. En deixar-la enrere, seguim amb l'ascensió cap a la part alta del barranc de San Vicente, que ens queda a la dreta. Al remat, guanyem la Planijada, una extensa planura al peu del tossal de San Vicente i de la rambla de Santa Ana.

Arribem a un encreuament. Just davant de nosaltres queda l'entrada a una zona de pastura de ramat boví de carn, que és per on continua el camí de San Vicente a Zucaina. Trenquem nosaltres cap a la dreta per una senda que naix cap al sud-est i que es correspon amb la carrerada reial del Mesón, o camí del Cerro, que també és conegut amb el nom de camí d'Aragó a Onda.

Amb aquest pas ramader, d'entrada comencem a guanyar altura lentament. Després, baixem lleugerament per a tornar, de seguida, a pujar, ara sí que sí, pels contraforts del tossal de San Vicente, al que per ací anomenen Cerro de San Vicente, i per açò el nom del camí que trepitgem.

Al remat, el punt culminant de la nostra ascensió arriba quan el camí del Cerro és creuat per la moderna pista del Pron. Estem a 950 msnm. Com que el camí del Cerro, que continua lligat a la carrerada reial del Mesón i continua recte, es perd durant uns metres, ens desviem cap a la dreta per la pista del Pron.

Caminem en direcció sud-oest durant alguns metres. Després, però, la pista tomba cap al sud-est i comença a baixar. Albirem ara ja la planura del Pron al nostre peu. Mentre perdem altura cap a allà, se'ns reincorpora el camí del Mesón, d'Aragó a Onda i carrerada reial del Mesón.

Ben prompte fem cap a la casa de Canya, habitada, que queda a mà dreta. Aquest mas està situat a l'encreuament entre la carrerada reial del Mesón i el camí de la Puebla de Arenoso a Zucaina. Per aquesta segona via continuem l'excursió. Ho fem trencant cap a l'esquerra, en direcció est.

Uns metres més enllà, el camí passa per la vora del mas del Pron d'Arriba, format per una vintena bona d'edificacions. La majoria pareix que estan en bon estat. Tanmateix, el nucli està tancat per una cadena i decidim no apropar-nos.

En deixar enrere el mas del Pron d'Arriba, el camí de la Puebla de Arenoso a Zucaina és poc clar i no sembla massa xafat. Ara bé, si ens fixem, no tindrem massa problemes en seguir-lo entre els marges de camps de conreu i sempre cap a l'est.

En cosa de poc més de cinc minuts, veiem a la nostra dreta, el mas del Pron d'Abajo. Des d'una de les casetes d'aquest nucli, una rabera de gossos se'n fa un fart de lladrar-nos. El límit de la finca masovera està delimitat per un muret de pedra seca.

A mà esquerra, arranca una pista que, primer tira cap al nord-oest i després gira cap a l'est. Abandonem en aquest punt el camí de la Puebla de Arenoso a Zucaina i l'agafem. Guanyem un poc d'altura, però immediatament la tornem a perdre per a baixar fins a la rambla de Santa Ana.

Quan ja la tenim davant nostre, i a l'altra banda el mas del Plano Herrera, travessem el curs d'aigua, ara sec, per un corriol. Ascendim finalment els últims metres que ens separen de les cases d'aquest mas que va estar habitat de manera permanent fins a l'any 2004.

Després de fer una parada per a esmorzar i xafardejar per aquest nucli abandonat, eixim d'ell cap al nord pel camí de la lloma del Sabinar. D'entrada, aquesta via és una pista però hem d'estar alerta perquè, de seguida, ens hem de separar del camí ample, que tirarà cap a la dreta, i agafar una sendera que comença a pujar, efectivament, cap a la lloma del Sabinar.

És en aquest tram quan fruïm d'algunes de les millors vistes de tota l'excursió. Mentre pugem, deixem al nostre peu la rambla de Santa Ana. Allà lluny arribem a contemplar el mas del Rull, que és una de les estacions que ens queden per visitar. És un paisatge immens i solitari, aquest.

Quan deixem de pujar i avancem per la lloma del Sabinar pròpiament dita, el camí no és del tot fàcil de seguir. De tant en tant trobem alguna fita que ens assenyala la direcció correcta, però l'orientació és més visual que altra cosa.

Al cap d'uns quinze minuts d'haver coronat la lloma del Sabinar, i després d'avançar més o menys en direcció nord-est, fem cap a un encreuament. I és que el camí de la lloma del Sabinar va a morir al que va de Zucaina a San Vicente.

Així doncs, agafem aquesta segona via cap a l'esquerra. Amb ella, baixem ràpidament cap a la llera de la rambla de Santa Ana. Durants uns metres, el camí avança empegat a aquest curs d'aigua. Mentrestant, enfront, ja veiem la casa de Lucía, que s'alça solitària en el vessant que baixa des del Rull a la rambla de Santa Ana.

És molt evident el punt on el camí de Zucaina a San Vicente continua per dins de la rambla de Santa Ana mentre s'enfila cap a la casa de Lucía el del mas del Rull. Durant els primers metres està ben marcat. No obstant això, de seguida es tapa i ens obliga a pujar per un vessant molt empinat fins a fer cap a l'edifici.

La casa de Lucía es manté dempeus. Tanmateix, hom pot observar la fragilitat dels murs que la sostenen.

En havent-la visitat, per darrere de la construcció, anem a buscar la seguida del camí del mas del Rull. Ens incorporem a ell una vegada torna a estar buit de vegetació. Tardem escassos cinc minuts en pujar fins a la casa Venta, que es conserva encara pitjor.

Darrere d'ella, albirem ja el mas del Rull, on hi fem cap en un parell de minuts. Aquest nucli, completament abandonat, està situat en un tossalet que domina les planures del voltant. Fem un tomb entre cases a mig caure, objectes de tota classe i soledat, molta soledat, per a abandonar la masia per la banda de les eres.

Des d'aquest punt observem molt bé l'encreuament que se'ns presenta al davant. Recte tira el camí del Plano. A l'esquerra se'n va la carrerassa de l'Albereda. Nosaltres hem d'agafar aquesta segona via, que se'n torna cap a San Vicente. Com el seu nom indica, travessa l'extensa partida de l'Albereda, que baixa des del Rull cap a la rambla de Santa Ana.

El camí és còmode i no té cap dificultat, almenys de moment. Quan fa uns quinze minuts que hem eixit del mas del Rull, iniciem la baixada cap a la rambla de Santa Ana. Atenció en aquest punt. Trobem davant nostre el fil que delimita la finca de ramat boví de carn que havíem vist al començament de l'excursió des de l'altra banda. Abans ja havíem escoltat els esquellots dels animals, i ara sonen de nou.

Al tractar-se d'un pas pecuari, la carrerassa de l'Albereda és un camí públic i, per açò, el fil es pot apartar i transitar per l'interior del recinte, ja que la propietat privada queda a banda i banda de la via. Ara bé, és molt més que probable que us trobeu amb els animals pasturant, tal com ens va passar a nosaltres. Són bous i vaques dòcils que, en cap moment, es ficaren nerviosos per la nostra presència.

Travessem una preciosa zona de ribera abans de creuar la rambla de Santa Ana i començar a pujar. Finalment, passem una tanca, deixem la zona de bous de l'Albereda enrere i enllacem amb el camí de Zucaina a San Vicente, que és on va a morir la carrerassa de l'Albereda.

Ara, només ens queda tornar fins a San Vicente pel camí que havíem seguit al principi de la ruta. En arribar al poble, hi fiquem el punt i final.