Safari urbà: L'Eixample de Barcelona

RENFE Clot Aragó

Casa Milà

La Casa Milà, també coneguda com "la Pedrera", és un edifici modernista que es troba al Passeig de Gràcia de Barcelona, a la cantonada amb el carrer de Provença. Va ser dissenyada per Antoni Gaudí per encàrrec del comerciant Pere Milà i Camps, i va ser construïda entre l'any 1906 i el 1910; va ser molt polèmica en el seu moment, per les agosarades formes ondulades de la façana de pedra i els ferros forjats retorts que en decoren les balconades i finestres, dissenyats en gran part per Josep Maria Jujol, qui també va projectar alguns dels cels rasos de guix. L'any 1984 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Actualment és la seu de la Fundació Caixa Catalunya, la qual en gestiona les diverses exposicions i activitats que s'hi fan. Estan oberts al públic (visita de pagament) el terrat, amb xemeneies i torres de ventilació de trencadís de formes curioses; les golfes, amb els seus arcs parabòlics de maó i una exposició sobre l'obra de Gaudí, i l'últim pis, que reprodueix les formes de vida burgesa de l'època modernista. També se'n poden visitar (lliurement) el vestíbul amb els dos celoberts; el pis principal, on s'hi fan exposicions temporals, i el soterrani, antic aparcament dels carruatges, on hi ha l'auditori.

Antiga fàbrica Damm

Al 1870 August Kuentzmann Damm i el seu cosí i mestre Joseph Damm s'instal·len a la ciutat de Barcelona i al 1876 fundaren la seva fàbrica de cerveses. Després d'uns anys de creixement, a partir de l'any 1888 es va alçar l'eclèctic edifici conegut com la Bohèmia, projectat per Joan Massoles, inaugurat el 1905, que ocupa tota una illa de cases. La fàbrica passà a ser la factoria principal de la cervesera fins al 1992, quan deixà aquesta funció per passar a ser la seu administrativa central. És un conjunt format per diferents cossos, tots ells amb el coronament amb merlets, entre els quals hi destaca especialment la torre Estrella. Actualment allotja el Museu de la Cervesa Damm.

Església del Sagrat Cor

L'església de Nostra Senyora del Sagrat Cor, no parroquial, fou projectada l'any 1939, dins un estil classicista de referència barroca que inaugura el període neoclàssic de postguerra de Duran i Reynals, un període en el qual, segons Oriol Bohigas mentre tots els arquitectes grapejaren amb mala traça els ordres clàssics i els convertien en feixisme de classe mitjana, ell els sublimava en uns projectes -conservadors i fins i tot reaccionaris, cal tenir-ho en compte- d'una meravellosa finesa compositiva i ornamental. (Diari Avui 07-12-05).

Font de l'Efeb

L'any 1921 l'Ajuntament de Barcelona va encarregar a Àngel Tarrach i Barribia la realització d'una escultura per incorporar valors estètics a l'espai urbà de la cruïlla de l'avinguda Diagonal i el carrer Bailèn, com a complement d'una font. Inicialment va presentar un model anomenat Nens i fruites, i després, l'escultor sol·licità un canvi per al seu projecte. Li fou autoritzat el mes de març de 1923, i en resultà l'actual escultura, que encaixa amb els criteris noucentistes d'aquells anys. La connexió amb el món hel·lenístic és prou clara en la manera d'interpretar un d'aquells adolescents que a la Grècia clàssica eren anomenats efebs. Per la seva actitud recorda el posat d'un model d'acadèmia, però en la realització l'artista es decantà vers el realisme en tot allò que correspon a les proporcions del cos i als detalls de la seva anatomia, perfectament reflectits en aquesta versió en bronze, fosa per Gabriel Bechini. Inaugurada el 7 de gener de 1924, la figura mesura 1'4x0'45x045 metres, i està col·locada sobre un pedestal de granit, on pròpiament hi ha la font, les mides de la qual són 1'63x1'91x1'93 metres.

Palau Robert

Edifici neoclàssic, estructurat amb tres nivells i amb balustrada al terrat, fou bastit després d'un concurs guanyat per l'arquitecte francès Henry Grandpierre per encàrrec del financer gironí Robert Robert i Surís, marquès de Robert. Joan Martorell i Montells dirigí les obres entre els anys 1898 i 1903. Un cos baix amb el portal principal i un vestíbul originàriament destinat a l'entrada de carruatges uneix el palauet amb la veïna Torre Muñoz, un alt edifici d'oficines harmonitzat exteriorment amb el palau Robert i projectat el 1949 per Raimon Duran i Reynals. Des d'aleshores ambdós edificis formen una mateixa unitat, actualment ocupada per dependències de la Generalitat de Catalunya. El notable jardí de la casa, col·locat rere els edificis i obert directament al carrer per la banda del carrer Còrsega, és actualment un espai públic. En l'actualitat acull el Centre d'Informació Turística depenent de la Generalitat de Catalunya.

Font de la Granota

Construïda a principis del segle XX per l'artista Josep Campeny Santamaria. Consta d'un basament fet amb pedra de Montjuïc, que fa de pica, i una escultura de bronze que representa un nen subjectant una granota, la qual fa de broc. Està realitzada en un estil naturalista, molt realista en l'anatomia i dinàmic en l'expressió. Davant per davant, a l'altra banda de la Diagonal, podem veure l'església de la Mare de Déu de Pompeia, obra d'Enric Sagnier i Villavechia.

Església de Montsió

Edifici medieval traslladat des del centre de la ciutat de Barcelona, prop del portal de l'Ànglel, on encara un carrer en conserva el nom. L'església del convent agustinià de Santa Maria de Montsió fou començada el 1388 encarregada pel canonge resular de Sant Agustí Fra. Bernat Jaubert i i les obres duraren fins ben entrat el segle XV. El 1423, el convent passà a les monges dominicanes. Degut a la vinculació de la fundadora de la congregació amb la família reial, el monestir passa a denominar-se: "Reial Monestir de Nostra Senyora de Mont Sió". L'any 1868, el monestir és convertit en caserna militar. El 1875, les monges Dominiques recuperen el monestir en mal estat i decideixen traslladar les restes a un indret fora del nucli de la ciutat,un solar a mig camí de la Vila de Gràcia. Fou Joan Martorell qui va dirigir l'operació de reedificació del temple, el claustre i la sala capitular. L'any 1886 comença la construcció del nou monestir a l'emplaçament actual de Rambla Catalunya i el 1890 s'inaugura l'església. El 1909 i el 1936, l'església i el monestir són incendiats i les monges hagueren de refugiar-se a les cases veïnes. Arran dels desperfectes de la guerra i l'increment de vida als voltants del monestir, les monges es traslladen de nou durant la postguerra, instal·lant la comunitat a Esplugues de Llobregat, on s'endugueren el claustre, mentre que la sala capitular desaparegué, i en la mateixa època el Dr. Modrego l'erigí en parròquia sota l'advocació de sant Ramon de Penyafort. El temple gòtic, de nau única amb capçalera poligonal i cinc trams de volta de creueria, amb capelles laterals entre els contraforts, fou profundament modificat per Martorell, que alterà dimensions i afegí elements, entre els quals sobresurt la façana de creació pròpia, de disseny neogòtic, amb rosassa, pòrtic i escultura de la Verge del Roser deguda a Maximí Sala.

Escola Industrial

Els edificis de l'antiga fàbrica Batlló, adquirits per la Diputació de Barcelona l'any 1908 i rehabilitats per Lluís Planas i Calvet uns anys després, van ser ampliats i sistematitzats per Joan Rubió i Bellver entre 1927 i 1931. Fruit d'aquesta reforma és l'edifici d'entrada, al carrer Urgell, que s'integra harmònicament dins l'estructura original del conjunt fabril tot utilitzant els mateixos materials, l'obra de maçoneria i el maó vist. L'edifici no està exempte d'una certa monumentalitat i compta amb alguns elements singulars molt remarcables. Entre aquests cal esmentar el vestíbul, amb coberta radial i un templet al seu centre.

Sagrada Família

El Temple Expiatori de la Sagrada Família, conegut simplement com la Sagrada Família, és un dels més coneguts exemples del modernisme català. Obra inacabada de l'arquitecte Antoni Gaudí El 31 de desembre de 1881, Josep Maria Bocabella va adquirit uns terrenys de l'illa de cases compresa entre els carrers de Mallorca, Marina, Provença i Sardenya per 172.000 pessetes, amb diners obtinguts per almoines, per aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família (sant Josep, la Verge Maria i Jesús). El primer arquitecte contractat va ser Francesc de Paula Villar, el qual va traçar un projecte neogòtic; el dia de Sant Josep del 1882 posava la primera pedra el bisbe Urquinaona. Els desacords de Villar amb Bocabella i amb el seu assessor, l'arquitecte Joan Martorell i Montells, van fer que al 1883 Gaudí passés a encarregar-se de les obres, amb un nou projecte molt més ambiciós. El projecte presentat per Gaudí, de trenta-un anys, canviant tot l'antic projecte de Villar, era construir el temple amb la seva originalitat pròpia de tendència naturalista-modernista, amb una gran torre central de 170 metres, dedicada a Jesucrist. Les referències místicoreligioses tenen gran importància en l'obra de Gaudí, tant en el vessant estrictament iconogràfic com també en el simbòlic. Acceptat pel promotor amb gran entusiasme, el nou arquitecte es va dedicar la resta de la seva vida a aquesta obra, i exclusivament durant els quinze últims anys abans de la seva mort. Al desembre de 1884, Gaudí signa el projecte de la capella de Sant Josep a l'absis de la cripta, que s'inaugura el 19 de març de 1885. El 1891 es van començar les obres de la façana del Naixement. Del temple, Gaudí només va poder veure'n construïda una part de la façana del Naixement, amb la torre de Sant Bernabé.

Plaça Mossèn Cinto Verdaguer

Mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles, 17 de maig del 1845) va morir de tuberculosi a la Vil·la Joana de Vallvidrera, el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, fou enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona. El seu enterrament, amb una multitudinària participació popular, ha quedat com un dels més impressionants de la història de Catalunya. Cinc mesos després, el 20 de novembre, es va prendre la decisió d'aixecar-li un monument a Barcelona, alhora que la comissió municipal designada decidia promoure monuments també al doctor Robert i Pi i Margall. Dos anys més tard s'aprovà la partida econòmica per fer-lo, conjuntament amb la del doctor Robert, però fins a l'any 1912 no es va convocar el concurs i es va decidir l'emplaçament: seria el primer monument aixecat a la nova Diagonal. Cal tenir en compte que, a l'any de la mort de Verdaguer, la Diagonal només estava urbanitzada des de la via del tren de Sarrià, que passava en superfície per l'actual carrer de Balmes, fins al carrer del Bruc. La Casa de les Punxes, entre Llúria i Bruc, es va fer entre 1903 i 1905. Faltaven encara uns anys perquè es continués la urbanització fins al passeig de Sant Joan, on es posaria el monument.

Casa Serra (Diputació de Barcelona)

La casa Serra fou projectada com a palauet unifamiliar per Josep Puig i Cadafalch (1903-1908), posteriorment hi hagué un col·legi de monges teresianes i des del 1987 és la seu de la Diputació de Barcelona. La reforma d'adaptació per al nou ús, obra de F. Correa i J. Garrido, va conservar la primera crugia de l'edifici original, dos cossos capçats per galeria i ràfec, situats en angle obtús i que es troben en una mena de ròtula cilíndrica, una torreta acabada en una aguda teulada cònica d'inspiració medieval. La configuració i ornamentació de les obertures es basa, però, en el primer renaixement peninsular, qualificat sovint de plateresc. Així, la porta principal és una evocació de la que va tenir la desapareguda Casa Gralla; en aquesta porta i en altres ornaments esculpits participaren Eusebi Arnau i Alfons Juyol. Al seu darrere s'alça el nou cos, de mur de cortina.

Casa de les Punxes

La casa Terrades és un conjunt construït durant els anys 1904-1905 a partir d'un projecte de Josep Puig i Cadafalch que consta de tres edificis intercomunicats i amb façanes unitàries, que ocupa una illa irregular entre la Diagonal i el carrer Rosselló. Es caracteritza pel seu aire de palau medieval que li atorguen les sis torres angulars, coronades amb unes punxegudes cobertes còniques, de les quals prové el seu nom popular. En realitat, són tres edificis connectats interiorment amb celoberts, i exteriorment, les sis torres serveixen per articular les sis façanes de les que disposa l'edifici. Les torres són coronades per esveltes teulades còniques de ceràmica vidriada, mentre que les façanes són de maó vist, amb treballs de forja i detalls escultòrics de pedra. Igualment, destaquen els plafons ceràmics de colors situats a les parts superiors de les façanes. El coronament amb teulades de dos vessants de fort pendent no es tradueix a l'interior, cobert per un terrat pla. A les façanes de la planta baixa s'alternen les obertures d'arc de mig punt, que formen una galeria seguida, amb uns cossos de maó vist, sobre els quals sobressurten les tribunes dels pisos superiors. Els balcons del pis principal de la façana de la Diagonal , amb barana i elements de forja, reprodueixen elements d'estil plateresc, mentre que la resta d'obertures combinen arcs rebaixats i arcs de mig punt d'aspecte medieval. En aquesta obra Puig i Cadafalch va comptar amb la col·laboració d'artistes com l'escultor Alfons Juyol, el vidrier Eudald Amigó. La decoració interior la va dissenyar Enric Moserdà i el treball de forja el va dur a terme Manuel Ballarín.

Facultat de Medicina

Edifici de l'any 1904 integrat dins el complex de l'Hospital Clínic. Es conserva la façana original, plantejada com un gran edifici públic dins d'un estil de referències clàssiques i renaixentistes. L'entrada principal està precedida per un gran pòrtic amb sis columnes corínties i un entaulament amb frontó semicircular al timpà del qual hi un relleu al·legòric. A l'altra banda del carrer Provença hi ha el Mercat del Ninot, una mostra dels molts mercats que es van obrir a Barcelona a cavall dels segles XIX i XX. Aquest havia estat inaugurat l'any 1892 amb el nom de El Porvenir tot i que de seguida va ser conegut amb el nom popular de Mercat del Ninot. La seva estructura actual, metàl·lica amb tancament perimetral de maó vist, és de l'any 1933.

Font de l'Ànec

A la cruïlla del carrer dels Enamorats amb el carrer València, la font de l'Ànec deu el seu nom a aquesta escultura de bronze de Frederic Marès sobre una base d'obra vista i pedra. La figura mesura 60 centímetres d'alçada. Els pocs encàrrecs que va rebre fins el 1925 no van ser un obstacle per a què Frederic Marès els tractés amb plena dignitat. En aquest cas concret es reduïa a un simple ànec com a únic tema per decorar una senzilla font pública que inicialment havia de situar-se en el barri de la Diagonal i va quedar instal·lada en la confluència dels carrers Enamorats i València. Com a la Font del Gall i en d'altres obres d'aquest escultor o dels seus contemporanis, ens sembla advertir un clar propòsit de l'artista per acostar el món de les comarques rurals catalanes, com ara les gironines que Marès coneixia molt bé, als ambients ciutadans barcelonins. I, per això, va extremar la seva observació per a interpretar l'animal amb totes les característiques que li són pròpies, no sols quant al seu plomatge i altres detalls des del cap a les potes, sinó també en els gestos i actituds que reflecteixen la vitalitat d'aquest au domèstic que és capaç de buscar-se una bona part del seu aliment pels voltants de la masia i, al final, ser la base d'un suculent treball culinari de la mestressa de casa que no acostumava a mancar en els concorreguts àpats que eren habituals en les solemnitats de les nostres famílies camperoles.

Presó Model

Va ser edificada entre els anys 1881 i 1904 i ocupa l'espai de dues illes de l'Eixample. El projecte, d'una enorme modernitat al seu temps, està constituït per sis naus radials que convergeixen en un cos central de planta poligonal, cobert amb una cúpula. A la banda del carrer Entença hi ha un altre conjunt d'edificis, en els quals hi ha els serveis administratius i l'accés principal. La façana manté un aspecte sever, amb cert aire militar, com correspon a un recinte de caràcter penal, no exempte d'algunes referències historicistes interpretades amb un esperit eclèctic.

RENFE Sants