Ruta de les Fonts PR-C 160

Esglesia de Sant Cristofol

Sant Cristòfol de Begues és una església edificada a mitjans del segle XX al municipi de Begues (Baix Llobregat). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La moderna parròquia dedicada, com l'antiga, a Sant Cristòfol, obra dels anys seixanta. És d'una sola nau, il·luminada per uns ulls de bou alts que hi ha sobre les capelles laterals obertes a la nau per arcades de mig punt. Església de planta rectangular, de tres naus, orientada al nord-est. La capçalera és quadrada, i està lleugerament rebaixada respecte a l'alçada de la resta de l'edifici. El parament de la façama és fet amb blocs irregulars de pedra. L'edifici presenta un campanar de torre, de planta quadrada, adossat a la dreta de la façana principal, de planta baixa i tres pisos. Exteriorment té una finestra a cada planta, estretes i amb arc de mig punt, a l'estil de les espitlleres del romànic, essent més altes i amples les del pis superior, on es troben les campanes. Corona el campanar una sostre de teula àrab a quatre vessants rematat per una creu-penell. Totes les cantonades exteriors de l'edifici, incloent el campanar, presenten cantoneres, fetes amb carreus de pedra tallada. La façana principal de l'edifici presenta, a la planta baixa, una porxada amb tres arcs de pedra, al fons de la qual es troba la porta d'entrada al temple. Per sobre d'aquesta porxada i centrant la façana hi ha una rosassa, emmotllada en pedra artificial amb un vitrall. EL calat decoratiu presenta una orla de 10 cercles que envolten una creu grega situada al centre. Cal destacar el fet que la superfície on està encastada la rosassa està degradada en un segon nivell respecte la superfície de la façana general, a mode de baix-relleu. Aquest element es repeteix per sota de la cornisa del sostre. El cim de la cornisa està rematat per una creu de pedra. A l'interior de l'edifici destaca el tram de la nau central, més ample i elevada que les naus laterals. Les naus estan separades per arcs torals, mentre que el sostre, de doble vessant, està sostingut per tramades d'arcs formers de mig punt que descansen directament sobre els murs de la nau central. En els panys de paret que formen aquests arcs hi ha finestres d'ull de bou amb vitralls de vidre translúcid, sense coloració. L'espai de l'absis és quadrat, i l'altar està situat sobre una elevació d'un graó. A la paret del fons de l'absis hi ha, elevada, una estàtua de Sant Cristòfor, moderna, amb el nen Jesús a l'espatlla dreta. Sobre el primer tram de la nau central, sobre l'entrada al temple, hi ha el cor, on destaca, al mur, la rosassa de la façana principal. Observacions: L'edifici sencer s'inspira en un estil arquitectònic proper al neo-romànic .

Pou d'aigua

Pou d'aigua

Avenc de l´Esbarzer

Avenc de 12 metres de fondària a Begues. La boca en forma de cova de 2X1 metre, ens situa en una rampa descendent, a la meitat d'aquesta trobem una gatera i al final un ressalt de -3 metres dóna per finalitzada la cavitat. La primera exploració fou realitzada el 1992 per Pedro Valdepeñas i Antonio Asensio.

Penya del Moro

La Penya del Moro és una muntanya de 467 metres que es troba entre els municipis de Begues, de Torrelles de Llobregat i de Vallirana, a la comarca del Baix Llobregat. Llegenda ambientada a l'indret conegut com la Penya del Moro, segons la qual per la nit de Sant Joan, a la Penya del Moro s'obre on una cavitat, la qual permet entrar a l'interior. Sembla ser que a dins de la Penya hi ha un castell amb un llac on s'hi poden trobar molts tresors, entre ells una formosa donzella. Tothom que hi ha volgut entrar, però, en veure les seves meravelles s'hi ha encantat i quan ha volgut sortir s'ha trobat la penya tancada. Hi ha altres secrets que amaga la Penya del Moro, com és el cas de la cova de la Penya del Moro, en la que s'explica que els caçadors que hi anàven perquè era un bon indret per caçar, quan volien disparar resultava que la pòlvora se'ls hi remullava i no podien disparar. Observacions: Cal destacar que la llegenda associada a aquest indret té relació amb l'aigua, tan en la llegenda del castell amb el llac, com amb la pòlvora remullada dels caçadors. De fet, prop de la Penya del Moro s'hi troben les fonts més generoses del territori, com són la font de l'Alba (abans de l'Alber) a Begues o el Mas de les Fonts a Vallirana.

Font

Font 2

Font 2

Refugi

Refugi

Avenc de Can Sadurni

Avenc de 84 metres de profunditat màxima. La seva gran boca, coronada per una gran alzina, està dividida en dos. Per la situada a la part més baixa pot davallar-se un pou fins a un replà situat aproximadament a -20 m. L'evident continuació del gran pou s'eixampla més avall assolint grans dimensions fins arribar al fons a -74 m. Travessant la sala, molt concrecionada, i a uns 10 m pel damunt, uns pous arriben a la màxima fondària a -84 m. L'avenc de Can Sadurní és tot un símbol de la espeleologia a Catalunya, ja que va ser el primer avenc que fou davallat per en Norbert Font i Sagué, el 27 de desembre de 1897. Val a dir que mesos abans, en plena campanya de sondeigs dels avencs del Garraf per tal de conèixer la seva situació i profunditat, ja l'intentà localitzar sense èxit.

Ermita de Santa Eulalia

L’ermita de Santa Eulàlia, situada sobre un turó enmig del pla de Begues, és una petita capella d’origen incert que ja es documenta a l’any 1458. Fou ampliada al segle XVII i s’hi feren reformes en el segle XIX. Pertany a la masia Can Sadurní i dóna nom al puig sobre el qual està situada. El creixement d’una pineda al seu entorn ha comportat que hagi perdut el protagonisme i domini visual. Cada any s’hi celebra la Festa del Most (la tercera setmana d’octubre), i la festa de Santa Eulàlia, el 12 de febrer, amb la tradicional benedicció i repartiment de coques. L'edifici és una senzilla capella de nau única, amb murs de maçoneria arrebossats i coberta de fusta atirantada. La nau té orientació llevant-ponent, amb una sagristia adossada a l’absis per la banda de migdia i un cor amb estructura de fusta als peus. La façana és llisa i sense decoració, amb una porta embellida que recolza sobre els carreus dels brancals. Sobre la porta hi ha una finestra circular a mode de rosassa i un petit campanar d’espadanya de maó vist, coronat amb una creu de ferro. Dos bancs de pedra situats a banda i banda del portal facilitaven el descans als feligresos. L'interior és molt senzill. Destaca l'embigat de fusta del sostre a doble vessant, així com el revestiment de les parets, decorat amb línies que imiten falsos carreus de pedra. El sector del presbiteri està lleugerament elevat respecte al paviment de la nau, de manera que s’hi pot accedir pujant dos esglaons. Al fons de la zona de l'absis hi ha ubicat un retaule dedicat a Santa Eulàlia, titular de l'advocació del temple. A la paret de l’epístola hi ha la porta d’accés a la sagristia. Damunt l’entrada, i adossat al mur de la façana principal, trobem el cor, amb balustrada de fusta, sense cap element destacable. Aquesta ermita té l’origen en els eremites que hi havia al puig de Santa Eulàlia, entre els segles XV i XVI. La primera referència documental la trobem al capbreu del 1458. El 13 de gener de 1618, el bisbat va donar llicència per reedificar la capella de Santa Eulàlia. Una de les formes més importants a l'edifici es va fer l'any 1832 gràcies a la qual l'ermita va adoptar l'aspecte amb què ha arribat fins avui. Santa Eulàlia és una ermita del segle xv dins del terme municipal de Begues. Edifici aïllat damunt d'un petit turó, de planta rectangular i cobert a dues vessants de teula àrab. La façana principal està orientada a sud-est i presenta la porta d'accés, de llindar pla i pedra picada als brancals i llinda. Hi ha un ull de bou amb motllures, espadanya i campanar. La façana oest té uns grans contraforts i la nord presenta un petit cos afegit. Hi ha constància documental per primera vegada el 1458. Aquesta ermita té el seu origen amb els eremites que hi havia al Puig de Santa Eulàlia, els segles XV-XVI. La primera referència de l'indret, és de l'any 1522, per una visita pastoral a Sant Cristophori. El 13 de gener de 1618, el bisbat va donar llicència per reedificar la capella de Santa Eulàlia. Una de les més importants reformes de l'edifici fou feta l'any 1832.

Font de Santa Eulalia

Font de Santa Eulalia