RUTA DE LES 3 ERMITES i CIM de EL GARROFÍ de 617 m

Ruta circular des de Ermita de Sant Pere de Serraïma passant per:
- Cal Galdirot (1.5 km)
- El Garrofí (4.6 km)
- Església de Sant Sadurní del Pla (6.8 km)
- Ermita de Sant Martí de Serraïma (10.0 km)

Avui he fet una Ruta a prop de la població de SALLENT, per pujar al GARROFÍ de 617 m en la Comarca del Bages i passar per les tres Ermites, Sant Pere de Serraïma, Sant Sadurní del Pla i Sant Martí de Serraïma.

El cotxe l'he deixat aparcar al costat de l’Ermita de Sant Pere de Serraïma, hi ha un petit aparcament, on he arribat des de la C-32, C-16 Sortida 62 Sallent Sud, Camí de Sant Pere al principi es pista cimentada, però després es converteix en pista de Terra apta per tot tipo de cotxe, fins arribar a l’ERMITA DE SANT PERE DE SERRAÏMA

Començo la Ruta en l’aparcament anant a veure l’Ermita de SANT PERE DE SERRAÏMA, després continuo la Ruta anant a buscar les marques del GR-4.3, passant pel costat de les Ruïnes de Cal Gadirot, em portaran a enllaçar amb el GR-4

La Pista la deixaré igual que el GR-4 per desviar-me cap a l’esquerra per agafar unes pistes que em portaran a enllaçar novament en el GR-4 i en el PR-C133

A poca distancia el deixaré per agafar un corriol que em portarà al Cim EL GARROFÍ de 617 m, lloc on hi ha una taula d’Orientació, amb les indicacions entre altres del Puigmal, el Taga, Puigsacalm, Matagalls i el Massís de Montserrat.

Després de fer les fotos de rigor començo la baixada per la part contraria, corriol amb molta mes pendent en algun lloc del 25% de desnivell, molt mes que el de pujada.

Aquest corriol enllaça amb el GR-4 que el deixaré a poca distancia per seguir el PR-C 133, a la alçada del Km 6,6 em desvio a l’esquerra per fer una anada i tornada per anar a pujar al Cim de Sant Sadurní de 580 m, on hi ha un Vèrtex Geodèsic i les Restes de l’Ermita de SANT SADURNÍ DEL PLA, lloc on aprofito per esmorzar.

Continuo la Ruta desfent el camí i seguint la pista i les marques del PR-C133 fins l’encreuament, en aquest punt hi ha dos alternatives continuar fins l’inici de la Ruta i donar-la per acabada o seguir cap a l’esquerra pel GR-4 novament i el PR-C133 que em portaran a l’Ermita de SANT MARTÍ DE SERRAÏMA, fent una anada i tornada total 4 km (2+2), la part final de aquest tram he de dir que te una baixada prolongada de uns 700 metres amb un desnivell de 94 m i un 15%, que una vegada vista l’Ermita de Sant Martí de Serraïma, hi ha que pujar.

Desfaig el camí de anada, fins enllaçar amb el GR-4.3 que desfent el camí em portarà al punt d’inici de la Ruta, lloc on la dono per acabada la Ruta.

SANT PERE DE SERRAÏMA:
Sant Pere de Serraïma és una ermita de Sallent a la comarca del Bages. És un monument que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Juntament amb els masos de la Pineda, la Garriga, la Garrigota, la Roca, Carboners de Baix, Carboners de Dalt, Cal Galdirot, el Morisco, la Casa Nova, Cal Garrofí, Macià, la Caseta, mas Muntada, el Sellarés, i el mateix Mas de Sant Pere, comparteix la meitat del seu terme parroquial amb el d'Avinyó i l'ermita de Sant Sadurní.
Aquesta església fou donada a Sant Benet de Bages el 1021. Depengué d'aquest monestir amb la categoria de parròquia fins que en el segle passat se li uní la parròquia de Sant Martí de Serraïma i l'església de Sant Sadurní del Pla.
Descripció
L'església de Sant Pere de Serraïma està situada en un planell enlairat proper als masos de Sellarés i de Sant Pere. Es tracta d'una construcció d'una sola nau capçada per un absis semicircular. Exteriorment l'absis és decorat amb arcuacions entre lesenes i presenta una finestra central de doble esqueixada. El fris d'arcuacions es prolonga als murs laterals. La nau és coberta amb volta de canó seguit i l'absis amb volta de quart d'esfera. En època moderna es va ampliar amb l'afegit de dues capelles de planta quadrada a manera de transsepte. Al segle XIX es procedí a l'allargament de la nau, tot reaprofitant la portalada datada l'any 1791 i es bastí el campanar de torre amb coberta piramidal.
Història
L'església de Sant Pere comença a sortir documentada en l'any 1021, quan una dona rebuts o retrus fémina, dona un alou amb l'església de Sant Pere al monestir de Sant Benet de Bages, encara que no diu quin Sant Pere és, per les afrontacions sols pot ser Serraïma. En 1112 Guillem Bernat i Adalais donen a Sant Benet i al seu fill Pere, monjo del monestir els alous que tenien en el castell de Sallent i parròquia de Sant Martí de Serraïma, o en la parròquia de Sant Pere. En 1113 és Guillem Amat i la seva muller Ermenssenda i el seu fill Bernat empenyora l'alou que tenien a la parròquia de Sant Martí de Serraïma i de Serraïma Subirana i en Pla de Cabrianes per set marabetins d'or.
Així el monestir de Sant Benet de Bages entrà en possessió de les dues parròquies i juntament amb el monestir de la Portella exercien el senyoriu directe de Serraïma, tenint-hi cada una el seu batlle de sac i arrendat anyalment a particulars les prestacions dels propis honors, les quals solien donar més de dotze lliures a cada un dels cenobis.
Ambdues parròquies en els seus orígens continuaren formant part integrant de la jurisdicció del castell de Sallent, segons consta en la Butlla del Papa Celestí III de l'any 1196 pel monestir de Sant Benet de Bages en què li confirma in castro celientis l'església de Sant Marti de Serraïma amb totes les coses que li pertanyien, encara que aquí no s'esmenti a Sant Pere, hi ha documents que diuen que aquesta també pertanyia a Sant Benet l'any 1262 i en dates posteriors.
En el segle XIII el monestir de Sant Benet hagué de fer valdre els seus drets sobre el patronatge d'ambdues esglésies enfront de la Mitra de Vic. El règim de quadre civil que obtingueren aviat era un derivat del domini senyorial que reservava als senyors de la justícia civil, la criminal continuava en mans dels senyors de Sallent i més tard del Verger de Manresa.
En els segles XVII i XVIII la quadra fou objecta d'importants litigis de jurisdicció civil, disputant-se-la l'abat de Sant Benet i la Mitra de Vic que considerava aquest territori dins del radi del castell de Sallent. Vers l'any 1723 es feu la sentencia, aquesta fou que la quadra era pròpia del Rei i així ho fa constar el Bisbe de Vic l'any 1782 en el “Plan General y noticias del Obispado de Vique” del Bisbe Artalejo.
A finals del segle XIX la parròquia es revitalitzà amb l'annexió de la Sant Martí i la de Sant Sadurní, aleshores s'hi fa moltes obres i els rector que vivia a Sallent passa a viure en una espaiosa rectoria adossada a l'església. Però la seva esplendor no durà gaire i al final fou suprimida com a parròquia i annexionada a la de Sallent, restant com a ermita rural. El 1981 fou restaurada pel Forment Arqueològic Excursionista Sallentí.

SANT SADURNÍ DEL PLA:
Sant Sadurní del Pla és una obra d'Avinyó protegida com a bé cultural d'interès local.
Descripció
És una església inicialment romànica i modificada durant el segle XVIII que presenta encara indicis de l'estructura primitiva formada per una església d'una sola nau coberta amb volta de canó i coronada a llevant per un absis semicircular coberta a quart d'esfera. La porta original segurament s'obria al mur de migjorn; avui en aquest mur hi ha una petita capella que feia de sagristia. El temple fou sobrealçat al segle XVIII i es decorà l'interior en estil neoclàssic; a més, es va arrebossar el parament extern i intern. L'aparell de l'església romànica que encara es conserva és fet amb blocs de pedra disposats en filades i a trencajunt.
Història
L'església de Sant Sadurní no arribà mai a ésser església parroquial; situada molt a prop de Serraïma (esmentat el 1003), l'església de Sant Sadurní no és documentada fins a l'any 1345. L'any 1784 l'edifici fou destruït per un llamp i refet el 1787 tal com consta en una làpida sobre la porta del mur frontal i que diu: "Flumen e caelo delapsum die 22 julii anno 1784 hanc domun dirvit: quam majori pulchritudine et magnitudine gens avinionis reparavit anno 1787 pastore Dno. Dn.Fraco. Sarmentero". L'any 1936 fou cremada i ensorrada la volta i des de llavors resta abandonada.

SANT MARTÍ DE SERRAÏMA:
Sant Martí de Serraïma és una església del municipi de Sallent, comarca del Bages, que pertany, des de 1878, a Sant Pere de Serraïma. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
Història
L’església de Sant Martí de Serraïma apareix citada per primera vegada en un document datat el 28 de juliol de l’any 996 conservat a l’arxiu Diocesà de Vic, en el qual Ramon, comte de Barcelona, confirma els drets que tenia la vídua Sesnanda sobre terres que aquesta església tenia assignades.
Parròquia des dels seus orígens, durant l’època medieval va arribar a abastar 18 masos de la rodalia. A conseqüència de les pestes i dels conflictes armats de finals d’aquest període, el nombre de masos es va reduir a sis, i després a tres –Sanmartí, Fussimanya i Olivera de la Costa- tot i que, en conjunt, mantingueren la mateixa extensió per absorció de masos.
A través de les visites pastorals i altres documents, sabem que a Sant Martí no hi havia rectoria i que el rector vivia a Sallent. Va tenir funcions de parròquia fins a l’any 1878, moment en què es decidí que quedés englobada dins de la parròquia de Sant Pere de Serraïma.
Pel que fa a la seva construcció, es tracta d’un edifici d’origen preromànic que ha experimentat grans modificacions des del segle X. Durant l’edat mitjana l’església era més baixa. Les restes més interessants d’aquesta època són el campanar d’espadanya de la façana oest.
En el seu testament de l’any 1637, Jaume Sanmartí fa constar una deixa per l’altar de la Mare de Déu del Roser i pel de Sant Martí. Poc després es va fer el vas mortuori que es va utilitzar fins a finals del XIX.
Durant el segle XVIII va experimentar una gran transformació, ja que es va aixecar la teulada, es va afegir la sagristia i el campanar i es van realitzar modificacions a les capelles laterals, prenent l’aparença actual que la converteix en una bonica i interessant església rural.
Des del seu origen fins al 1853 és parròquia pròpia i el rector que l'ostentava en aquells moments fou el mossèn Josep Camps (regent), des de llavors passa a ser una simple capella rural.
El 23 de juliol de 1936 un escamot revolucionari, després d’efectuar un registre a la masia de Sanmartí, es dirigí a l’església, “ruixaren els altars amb petroli i els encengueren. El foc s’estengué cap a la porta [...] per dalt del campanar sortien grans bocanades de fum”. El dia abans, Domingo Sanmartí va decidir anar a salvar el que es pogués de l’església: “per última vegada contemplo els vells altars: a l’altar major hi havia al mig Sant Martí bisbe, Sant Josep a la dreta i Sant Magí a l'esquerra i a dalt, Sant Isidre . A l'altaret de la dreta, el Sant Crist i la Mare de Déu dels Dolors i al de l’esquerra la Mare de Déu del Roser”.[6]
L’any 1961 amb motiu de la primera missa de mossèn Joan Sanmartí, es va canviar l’altar posant-lo de cara als feligresos, i es van refer algunes parts de l’església, com és ara el campanar que havia estat afectat per un llamp. En una excavació feta el 1973 per Albert Benet i R. Camprubí, al costat de tramuntana, a la rasa entre el camí i el camp adjacent, es va trobar una tomba de tipus “cista” d'1,70 m de llargada i 0,45 d’amplada. Està orientada est-oest i contenia un esquelet, amb els braços sobre el cos.
L’any 1994 es va refer la teulada i el 1996, arran del mil·lenari de l’església, es va pintar l’interior i es va cobrir la sepultura del centre de la nau amb una làpida

Font d'Informació: Wikipedia