Ruta de la Vall Salina de Cardona.

Punt de sortida i arribada. Plaça de La Fira.

Sortim de la plaça de la Fira on hi trobem l'escultura eqüestre del comte Borrell II. Obra commemorativa de la figura del comte Borrell II de Barcelona i el lliurament de la Carta de Població a la vila, l’any 986. L’autor és Josep Maria Subirachs i fou inaugurada l’any 1986. L’escultura està feta amb pedra de travertí que procedeix de les pedreres d’Almeria. Estàtua eqüestre en un sol bloc, que per un costat apareix buidat i per l’altre ple, en alt relleu, llevat de la figura del comte, que és plena i esquemàtica pels dos cantons.

Punt d'interès.

A l'esquerra, un xic amagada, ens queda l'església de Sant Miquel amb la part del cementiri clos tocant a l'antic carreró de l'Església, recentment restaurat i, sens dubte, un dels racons més pintorescos de la vila; el gran casal de Cal Moliner Vell hi destaca fent cantonada amb el carrer per on passem, Si parem atenció al terra que xafem, hi veurem unes petites canals longitudinals buidades en el formigó; són reminiscències de quan hi havia circulació de carros tibats per animals de ferradura i servien per evitar les relliscades d'aquests i així poder permetre el seu avanç, sobretot quan arrossegaven pesades càrregues.

Baixem les escales de la dreta.

Girem a la dreta i continuem per la vorera.

Parc urbà de salut.

Aquest parc té com a objectiu la salut i no el rendiment esportiu. Els aparells que formen aquest parc estan enfocats a realitzar un treball de prevenció, millora i / o manteniment dels moviments necessaris en la vida diària per tal de millorar la qualitat de vida de les persones.

Panell Informatiu.

Es poden trobar al llarg de les diferents rutes saludables que es poden fer a Cardona. Al llarg d'aquest recorregut en trobarem 6, cadascun d'ells amb un gravat dedicat al lloc que fa referència. Cal dir que són obra de Pere Torrent Peret, reconegut dissenyador gràfic, il·lustrador i escultor barceloní.

Mirador.

Petita balconada sobre el torrent de Cantallops amb un parell de bancs. Un bon lloc per seure una miqueta, prendre el solet i contemplar el que encara queda del runam salí.

Parc Cultural de la Muntanya de Sal.

Us trobeu a l’antic recinte de la Mina Nieves, una mina de sal potàssica que funcionà des de 1929 fins a 1990. Avui el vell recinte miner és el Parc Cultural de la Muntanya de Sal. L’any 1912, l’enginyer Emili Viader i Solé, descobrí que a les entranyes de la Vall Salina de Cardona hi havia sal potàssica. Un preuat mineral que s’utilitza per a l’obtenció de fertilitzants inorgànics. L’any 1923, Unión Española de Explosivos S.A comprava les Salines de Cardona pel preu de 3,5 milions de pessetes de l’època als Ducs de Cardona. L’any 1925, aquesta societat endegava un nou projecte per a l’extracció de clorur potàssic que incloïa l’obertura d’una nova mina amb dos pous mestres (Maria Teresa i Albert), una fàbrica per al tractament del mineral, fusteria, taller mecànic, central elèctrica i serveis per al personal amb un pressupost de 19,5 milions de pessetes. L’any 1926, s’iniciaven els treballs de profundització dels pous i al 1929 la nova mina ja era una realitat. Quan al setembre de 1990 es va procedir al segellat dels dos pous, de l’interior de la terra s’havien extret un total de 37.874.843 tones de mineral i l’explotació havia assolit els 1.308,7 m de profunditat, essent la mina més profunda dels país.

Casa del Facultatiu.

Casa d'estil alsacià que ha estat restaurada i que ofereix la possibilitat de poder visitar-hi dues exposicions fixes: "Sal: ramaderia, transhumància,carrerades i salaons" i "Cardona i l'adhesió a la causa austriacista". Tot i estar tancant, hi ha la possibilitat de visitar-les demanant la clau a recepció.

Intersecció amb panell informatiu. Continuem pel corriol de l'esquerra.

Seguim per la dreta.

En aquest punt continuem pel camí de la dreta, uns metres més endavant creurem un camp i pujarem per un bonic i costerut corriol fins a trobar-nos el camí de Tresserres.

Girem a l'esquerra i seguim per la pista. Camí de Tresserres.

Al final del corriol sortim al camí de Tresserres, hem de girar a l'esquerra i continuar per aquest camí fins a trobar-nos el plafó informatiu del Mirador del Runam Salí. Des d'aquí fins al Mirador podem seguir les fites amb punts vermells que ens anirem trobant, senyals de la Ruta Saludable Vermella.

Restes d'una petita barraca de vinya.

Seguim pel camí de Tresserres. Barraca de vinya a l'esquerra.

Seguim a l'esquerra.

Seguim recte.

Seguim recte, cap a la dreta aniríem a la casa de Tresserres.

Girem a l'esquerra.

Seguim recte.

En aquest punt deixem tenir com a referència les fites amb el punt vermell. Ens arribem al Mirador del Runam Salí i continuem pel corriol que hi ha a l'esquerra de la barana.

Mirador del runam Salí. Continuem pel corriol de l'esquerra.

Des d’aquest mirador una gran àrea de terreny, avui en vies de restauració paisatgística on s’hi abocà la sal comuna residual de l’antiga Mina de Cardona. El runam salí s’hi diposità entre 1972 i 1990. Al fons podeu contemplar una de les millors imatges del Castell de Cardona. Hi veiem la façana de migdia. Els testimonis de cultura material ens permeten constatar l’explotació del salí des del Neolític mitjà (4.000 a.C). Tanmateix, l’ocupació de la muntanya del castell no es va esdevenir fins a l’iberisme, a l’entorn del 300 a.C., en el marc d’una societat jerarquitzada que cercava un indret fàcil de defensar, que possibilités alhora el control del salí. Amb el desembarcament dels romans i la posterior conquesta i pacificació del territori, aquest nucli va perdre importància en favor d’altres hàbitats més propers a l’explotació feta de la sal. I així va romandre fins l’any 798, quan Lluís el Pietós ordenà la seva ocupació i fortificació com a preludi de la pressa de Barcelona i la formació de la Marca Hispànica, o frontera sud de l’imperi carolingi amb al-Andalus. Dominar Cardona significava disposar de la millor sal a l’abast i el control de les comunicacions. És per això mateix que, de bon començament i en la mesura que els monarques carolingis organitzaren el govern de la frontera a través de delegats comtals, aquests darrers manifestessin el seu interès per controlar Cardona. Vers el 872, Guifré el Pilós concedia una primera carta de franqueses als homes del castell. Continuada després per una segona carta atorgada l’any 986 per Borrell II amb un seguit d’avantatges fiscals per atreure nous pobladors. Es concedia als habitants de Cardona un privilegi singular “cada dijous podreu per sempre més arrencar sal per a vosaltres”. Així començava, al segle XI, la gènesi de l’urbanisme de l’actual centre històric de Cardona. Una vila de mercaders, traginers negociants a l’ombra del poderós senyor de la Sal. La nissaga que habitava el Castell de Cardona va senyorejar sobre bona part de la conca del Cardener mercès als guanys de la sal. Ascendiren de vescomtes a comtes i després a Ducs de Cardona. Això comportà que el Castell esdevingués un dels epicentres polítics del Principat. En arribar el tombant de l’edat mitjana, els Ducs de Cardona havien esdevingut cap i senyera de la noblesa catalana dins una política d’obediència a la Corona. Eren els rics senyors de la sal, coneguts com a “reis sense corona”.

Vista panoràmica.

Girem a l'esquerra.

Girem a la dreta. Tornem a la ruta Saludable.

Vista panoràmica de Sant Onofre.

Podem observar el collet de Sant Onofre i el castell al fons. A la part baixa del collet hi ha la boca de la rampa per la que es podia accedir a l'interior de la mina.

Vista panoràmica de la Muntanya de Sal.

Vista panoràmica de la Muntanya de Sal.

Restes d'una antiga caseta dels guardes de la sal.

Pugem el corriol de la dreta.

Mirador de la Bòfia de la Sal Roja.

Des d’aquest mirador una gran àrea de terreny, avui en vies de restauració paisatgística on s’hi abocà la sal comuna residual de l’antiga Mina de Cardona. El runam salí s’hi diposità entre 1972 i 1990. Al fons podeu contemplar una de les millors imatges del Castell de Cardona. Hi veiem la façana de migdia. Els testimonis de cultura material ens permeten constatar l’explotació del salí des del Neolític mitjà (4.000 a.C). Tanmateix, l’ocupació de la muntanya del castell no es va esdevenir fins a l’iberisme, a l’entorn del 300 a.C., en el marc d’una societat jerarquitzada que cercava un indret fàcil de defensar, que possibilités alhora el control del salí. Amb el desembarcament dels romans i la posterior conquesta i pacificació del territori, aquest nucli va perdre importància en favor d’altres hàbitats més propers a l’explotació feta de la sal. I així va romandre fins l’any 798, quan Lluís el Pietós ordenà la seva ocupació i fortificació com a preludi de la pressa de Barcelona i la formació de la Marca Hispànica, o frontera sud de l’imperi carolingi amb al-Andalus. Dominar Cardona significava disposar de la millor sal a l’abast i el control de les comunicacions. És per això mateix que, de bon començament i en la mesura que els monarques carolingis organitzaren el govern de la frontera a través de delegats comtals, aquests darrers manifestessin el seu interès per controlar Cardona. Vers el 872, Guifré el Pilós concedia una primera carta de franqueses als homes del castell. Continuada després per una segona carta atorgada l’any 986 per Borrell II amb un seguit d’avantatges fiscals per atreure nous pobladors. Es concedia als habitants de Cardona un privilegi singular “cada dijous podreu per sempre més arrencar sal per a vosaltres”. Així començava, al segle XI, la gènesi de l’urbanisme de l’actual centre històric de Cardona. Una vila de mercaders, traginers negociants a l’ombra del poderós senyor de la Sal. La nissaga que habitava el Castell de Cardona va senyorejar sobre bona part de la conca del Cardener mercès als guanys de la sal. Ascendiren de vescomtes a comtes i després a Ducs de Cardona. Això comportà que el Castell esdevingués un dels epicentres polítics del Principat. En arribar el tombant de l’edat mitjana, els Ducs de Cardona havien esdevingut cap i senyera de la noblesa catalana dins una política d’obediència a la Corona. Eren els rics senyors de la sal, coneguts com a “reis sense corona”.

Seguim a la dreta i desfem el camí d'anada.

A partir d'aquí només ens queda desfer el camí d'anada per tornar a la plaça de la Fira, lloc de la sortida.