Ruta Cap de Boumort - Refugi de Boumort des d'Hortoneda

TEMPS EFECTIU: 6 hores i 10 minuts
TEMPS TOTAL: 7 hores i mitja

Descripció de l’itinerari:

Ruta circular per la Reserva Nacional de Caça de Boumort sortint des d’Hortoneda fins al Cap de Boumort (2.077 m), el punt més alta de la reserva, tornant pel coll Era del Comú tot agafant el camí que baixa altre cop a Hortoneda per la Serra de Banyader.

Deixem el cotxe a la part Sud d’Hortoneda. Agafem l’única pista que queda un cop s’acaba la zona asfaltada en direcció Est. Creuem el Llau de Segan i, uns metres més endavant, deixem la pista i agafem un camí senyalitzat amb fites que surt direcció Sud-est (Camí de les Bordes del Segan). Un cop arribem al Llau de Lleixiers deixem el camí per on anàvem i seguim un sender que segueix barranc amunt. En aquest tram hem d’anar amb compte perquè el camí està bastant desdibuixat per l’abundant vegetació i no hi ha fites que t’indiquin el camí. Creuem el barranc i anem guanyant desnivell direcció Sud-est fins a retrobar-nos amb el camí que havíem deixat enrere per on anirem ascendint de manera progressiva pel Serrat del Segan. Passem la Borda de Manyac (ens queda uns metres per sota del camí) i seguim caminant tot creuant una zona amb molts murs de pedra seca i feixes. Creuem una zona de bosc on la pista es fa més ample i clara fins a arribar al punt on a la tornada ens haurem de desviar per baixar al Coll Era del Comú.

Seguim la pista per on veníem fins a arribar al Refugi de Boumort. Un cop aquí agafem el camí que va direcció Est per ascendir fins al Cap de Boumort (2.077 m) com indica al cartell. Arribarem a un coll on ens quedarà una tanca a l’esquerra que haurem de rodejar fins a trobar la porta per poder-la creuar i seguir la pista de terra (Camí de Boumort) que ens portarà al Cap de Boumort. Desfem el camí fins al refugi, i d’aquí fins al punt esmentat abans on haurem de baixar fins al Coll Era del Comú per un corriol que surt direcció Oest. Aquest tram del camí l’hem de dibuixar nosaltres, ja que hi ha molta vegetació i ens hem de fixar bé per on creuar el Llau del Pletiu Vell.

Un cop al Coll Era del Comú agafem la Pista de Roc de Torrent que surt direcció Sud-oest per on anirem guanyant altre cop alçada progressivament. A la nostra dreta deixarem el turó de la Cogulla i seguirem avançant per la pista mentre perdem alçada. Uns metres després de passar el Pas del Banyader deixarem la pista que seguíem per desviar-nos per un camí (Pista del Petrol) que surt direcció Nord-oest i que descendeix per la carena de la Serra del Banyader. Arribarem a la pista que vam agafar al principi i haurem de desfer uns metres el camí, aquest cop direcció Oest, per tornar al cotxe.

• Punts d’interès:
Reserva Nacional de Boumort (Patrimoni):
La Reserva Nacional de Caça de Boumort està situada al Prepirineu occidental català entre les valls del Noguera Pallaresa i del Segre. Forma part de les comarques del Pallars Jussà, del Pallars Subirà i de l’Alt Urgell. La reserva es va crear l’any 1991, al ser aprovada la Llei 17/1991, i també forma part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i de la Xarxa Natura 2000. Abarca unes 13.097 hectàrees on trobem compreses diverses serres abruptes entre elles la serra de Boumort (que dóna nom a la reserva), de Cuberes, Carreu i Bastacans. El punt més alt de la reserva el trobem al Cap de Boumort amb 2.077 m d’altitud. L’objectiu de la zona és el de protegir les espècies animals que hi habiten en estat salvatge com també fomentar i aprofitar-les i de preservar els ecosistemes als quals pertanyen. A més a més, hi ha un observatori per poder visualitzar les diferents espècies d’animals que hi habiten com els cérvols, isards, voltors, trencalòs, cabirol, picot negre...

Ocells rapinyaires:
Durant la ruta és probable que trobem volant alguna de les aus que hi habiten. Gràcies al projecte de reintroducció del voltor negre (l’any 2007), que s’havia extingit a Catalunya, Boumort és l’únic lloc d’Europa on nidifiquen les quatres espècies de voltors del continent: voltor negre (Aegypius monachus), voltor comú (Gyps fulvus), trencalòs (Gypaetus barbatus) i aufrany (Neophron percnopterus). La reserva té una de les poblacions més remarcables de trencalòs a escala europeua i és el segon punt de la península Ibèrica amb més presència d’aquesta espècie que està en perill d’extinció. La gran densitat de població d’aus rapinyaires és perquè a principis dels 80 es va instal·lar un punt d’alimentació suplementària i gràcies a això va poder augmentar la població de voltors així com la d’altres espècies d’ocells rapinyaires. Aquests ocells viuen en ecosistemes rupícoles (zones rocoses, cingles) i nidifiquen a les roques a grans alçades perquè els protegeixen del vent i al ser aus molt grans i els hi és més fàcil aixecar el vol des de grans alçades. Els voltors són els responsables de netejar el medi dels cadàvers de les altres espècies animals.

Brama del cérvol:
Una de les poblacions de cérvol més important de Catalunya es troba a Boumort. De fet, un dels principals atractius de la reserva és aquesta important població de cérvols que hi habita i que es poden veure durant tot l’any. El moment més espectacular per visitar la reserva és l’època del zel, coneguda com la brama del cérvol, entre mitjans de setembre i mitjans d’octubre. A principis de tardor els mascles es disputen per les femelles i entren en un període de guerra entre els mascles del territori per aconseguir reproduir-se amb les femelles del grup. Per fer-ho, fan servir tot un seguit d’estratègies com marcar els arbres, remoure la terra, lluitar amb altres mascles i produint els sons guturals que caracteritzen aquesta època de zel i que es poden sentir sobretot al capvespre. Les femelles, alhora, també posen reptes als mascles. Podem diferenciar els sexes d’aquesta espècie, ja que els mascles tenen banyes i les femelles no.

Flora:
Podem trobar una gran diversitat quant a la vegetació, tant per les nombroses comunitats existents com per la seva estructura, a causa de la gran quantitat de condicions ambientals diverses que es troben en la zona. La vegetació de la Reserva és una mostra representativa de la vegetació pròpia dels Prepirineus centreoccidentals catalans. Representa quasi tots els estatges altitudinals menys l’estatge alpí. El paisatge dominant és de caràcter submediterrani on els arbres protagonistes són la pinassa i el pi roig. A les cotes més baixes trobem la carrasca, que s’orienta normalment a la solana, i arbustos com el romaní, el boix o les argelagues (el tram per arribar al Coll Era del Comú n’és ple). Aquestes espècies arbustives poblen les àrees que es van cremar fa anys i els prats abandonats. Si ascendim una mica, a la part superior, hi predomina els boscos de pi negre acompanyats d’un sotabosc de boix i ginebró. A les cotes superiors (a partir dels 1.800 m d’altitud) trobem prats alpinitzats on creixen gramínies típiques a la solana, en zones rocoses i en zones amb poca nivació.

Bordes i murs de pedra seca (Acció Humana):
En una zona de la ruta, un cop arribem a la Borda del Manyac, anirem caminant tot un bon tram per una zona plena de feixes i murs de pedra seca que es van construir anys enrere quan l’activitat agrícola i ramadera tenia més pes a la zona. D’aquesta època queden els vestigis dels murs de pedra seca on podem veure com en els prats els quals separen hi van creixent arbustos com l’argelaga, el romaní i el boix per recuperar la zona que anys enrere els hi vam treure. Les bordes són construccions rurals de pedra i fusta que es feien servir de paller o estable per guardar el bestiar i per emmagatzemar les eines de conreu com també d’habitatge pels pastors quan feien la transhumància (depenent de la zona). Al Pallars, les bordes eren cases de ramaders que es dedicaven a conrear la terra, per això hi ha tants bancals al costat. Moltes de les bordes han estat abandonades a causa de la decadència de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals durant la segona meitat del segle XX. A prop de la ruta que fem, a part de la Borda del Manyac, trobem la Borda de Segan i la Borda de Guerra, totes abandonades que podem visitar si ens desviem una mica de la ruta marcada.

Història geològica de Boumort:
Des del triàsic superior un mar recobria tota la zona i s’anaven sedimentant els materials en el fons marí. Aquests materials van aflorar al cretaci superior a causa de la primera pulsació orogènica dels Pirineus que es començaven a formar i van aixecar-los provocant alhora una discordança angular. Com aquesta zona havia emergit la fase de sedimentació va concloure i es creu que es va iniciar una fase de carstificació. Al final de l’eocè es va produir una fase de compressió molt intensa de l’orogènesi pirinenca produint una emersió generalitzada de les capes que s’havien format. Gràcies a això, van aflorar el potent gruix de conglomerats vermellosos en capes gairebé horitzontals podent visualitzar així la gran discordança amb les calcàries plegades de la fase anterior (sedimentació del fons marí). A partir d’aquí, des del miocè i durant el quaternari, els agents erosius han excavat les valls i els vessants que avui dia són visibles i coneixem, deixant al descobert els materials cretacis subjacents. A més a més, es va produir una fase important de carstificació de les calcàries i els conglomerats que encara avui dia segueix.

• Logística de la ruta:
Es pot aparcar el cotxe a Hortoneda, just abans de la pista per on començarem a caminar hi ha diferents espais on deixar el vehicle.

• Passatges clau:
La ruta en si és senzilla a nivell de progressió. La dificultat la trobem en el fet que és llarga i s’acumulen bastants metres de desnivell. A més a més, en general la ruta està poc marcada però el camí es veu bé menys en alguns trams on es desdibuixa i podria ser fàcil desorientar-se si no es té clara la direcció que seguim. Dos punts a destacar:
1) Al principi de la ruta, en el barranc Llau de Lleixers, en comptes de creuar-lo seguint el sender per on estàvem caminant (Camí de les Bordes de Segan), vam agafar un petit trencall tot seguint barranc amunt. En aquest tram el camí era molt poc visible i feia temps que no hi passava ningú, cosa que dificulta la ruta si un no s’orienta bé. Un cop arribat en el punt on s’ajunta amb el camí del qual veníem es torna a veure més clar.
2) Un cop deixem enrere el Refugi de Boumort i desfem camí en el punt on ens hem de desviar cap al Coll Era del Comú i comença la baixada el camí també es desdibuixa i s’ha d’anar creant-lo, ja que la vegetació t’impedeix el pas. Tenir present que s’ha de creuar el barranc en algun punt on sigui de fàcil accés. En tram en si no té gaire complicació, es veu en tot moment el destí (Coll Era del Comú).

En cas de tenir poca experiència en muntanya o poca orientació, podríem seguir tota l’estona el Camí de les Bordes de Segan en comptes de desviar-nos per seguir el trencall que segueix el barranc de Llau de Lleixeres. Si es porta GPS amb el track, no hi hauria d’haver problemes.