Roure de les Berrugues. Maestrat.

26 d'agost de 2020

Una ruta fàcil i curta per endinsar-nos en el paissatge agrest, sec i extrem, però a la vegada fascinant i addictiu, de l'Alt Maestrat . Aquí es conjuguen com enlloc els valors patrimonials de la pedra en sec, en majúscules. La presència de tot tipus de barraques i recers, quilòmetres de màrgens interminables, assagadors, pous... vells masos i masades grans de diversos habitatges que esquitxen el paisatge del Maestrat, molts encara en funcionament per donar servei a les raberes de bous, baques, ovelles, cabres... un Maestrat dur i esquerp, però intensament viu i sorprenent.
L'objectiu de la sortida és la visita a una autèntica joia del patrimoni arbori del Maestrat: El roure de les Berrugues. Un arbre monumental on destaca la immensa soca, que a la base té un perímetre de 10 metres. Amb 10,5m. d'alçada i 10,3m. de capçada, se li calcula una edat de prop de 700 anys. Un autèntic veterà del bosc d'alzines característic d'aquesta zona, que mereix una visita exclusiva.

Aproximació: Pujant per la carretera CV 15 que puja a Ares, prenem per la dreta la carretera CV-128 cap a Catí. Als 3,5 Km prenem una pista a l'esquerra, de terra, que remunta paral·lela al barranc de la Belluga. Pugem per la regirada pista i deixem a la dreta l'entrador al Mas de Belluga. A partir d'aquí la pista ja és esfaltada i la segim en pujada. A l'altiplà, i després d'una recta hem d'estar atents a l'entrador de la Caseta de la Roia, on tenim una petita esplanada a la vora de la carretera on deixar el cotxe.

Itinerari: Des de l'entrador de la caseta de la Roia a l'est, creuem la carretera i per una portera entrem al barranc de l'Estaca. Faig un incís per insistir en la necessitat de posar seny quan anem per la muntanya. Ho trobarem a mil llocs però especialment al Maestrat, moltes de les finques estan envoltades per màrgens de pedra en sec o per filats elèctrics (pastorets) per contenir els ramats. Tot i trescar per senders reconeguts com GR's o PR's és absolutament necessari que tinguem cura en deixar perfectament tancades les porteres per evitar que els animals puguin sortir, o entrar en determinats llocs perquè pot ser un perill per al propi animal, si accedeix a una carretera per exemple. "Sempre" hem de deixar les porteres com les hem trobat.
Prenem el barranc baixant per camins entre finques de cereal, ja segat en ple agost. A la dreta i al caient de l'altiplà veiem la gran masada de l'Estaca molt arreglada i en producció, i una mica més a l'oest les restes molt enrunades del nucli vell de masos de l'Estaca. Podriem baixar per un camí que hi baixa a tocar dels masos però prefereixo baixar resseguint el barranc i gaudint de l'espectacle de la pedra en sec. Remunto per l'esquerra del barranc per entrar a un altre altiplà completament tancat per un marge... quilomètric, però de factura perfecta en alçada, en amplada, en remat... espectacular. Al mig de l'immens tancat una barraca de pedra en sec de planta rodona i falsa cúpula, recer de pastors.
Per l'extrem sud del tancat creuo una altra portera i un petit assagador em baixa al fons del barranquet, envoltat de bosc d'alzina que va a morir al barranc dels Prats. A mig barranc una curiosa partició de finques, també feta en marge amb els característics passadors per a les ovelles, per canviar-les de pastures.
A l'encreuament amb el barranc dels Prats, trobem l'indicador del PR CV 347, i a pocs metres a l'esquerra l'impressionant Roure de les Berrugues.
Un extraordinari roure valencià, Querqus faginea, que destaca per la immensa soca, que a nivell de terra té un perímetre de 10 metres, plena de nombroses deformacions arrodonides que li dónen el nom. Un colós veterà del Maestrat que voreja els 700 anys... la d'històries que ha viscut aquest arbre singular. A l'ombra del roure gaudeixo de la pau del barranc i de l'espectacle arbori: la soca indescriptible, l'alçada, els cimals més grans que qualsevol altre arbre... brutal.
Des del mateix roure pugem per un camí que s'obre cap a l'est, en pujada i que ens deixa a les restes del vell mas dels Pobres. Una ovella despistada surt disparada de dins del mas en el moment que hi entrava, i el cor se m'atura...
Des del Mas i per dalt resseguim el sender que surt cap al sud, bastant marcat i que remunta el barranc dels Prats cap al coll, entre el Tossal de la Marina a la dreta i la Lloma de la Piqueta a l'esquerra. Quasi al coll trobem al mig del barranc el Pou de la Castellona. Un pou preciós de pedra en sec, amb un llarg bassi per abeurar els ramats. Per la dreta surt un corriol cap al Tossal de la Marina, però prenem el de l'esquerra per pujar a les restes properes del Mas de la Castellona.
A l'ombra de les grans parets que encara aguanten dretes del mas hi trobem tot un ramat d'ovelles, que en veure'ns surten esperitades cap a la lloma. Les seguim una estona fins a mitja pujada. Aquí canviem el rumb i girem cap al nord per anar a visitar una preciosa barraca gran, envoltada d'un tancat que ens queda al fons d'una petit barranc. La panoràmica des d'aquí és espectacular amb els interminables marges que fan un immens mosaic rural. Dalt a la lloma, un gran ramat de vaques rosses ens vigila i decideixen seguir-nos de camí cap a la bassa de la Piqueta. Ens han degut confondre amb el pastor i igual esperaven que els hi donèssim menjar. A nosaltres ens han donat un ensurt que ens ha obligat a apretar el pas per no trobar-nos tots a la bassa.
La bassa, un gran argiler amb remat de pedra en sec, manté encara l'aigua de les darreres pluges. Allí hi trobem una pista que hi accedeix i la seguim en direcció a la carretera. Prop, una vella barraca amb un recer per al vent de dalt, precedeix a la portera que ens torna a la pistade la Belluga i al cotxe.
De camí a Villafranca del Cid, i encara als altiplans d'Ares del Maestrat passem per la Font de la Penella. Un racó preciós amb grans bassis per abeurar els ramats i amb un curiós safareig, al mig de la muntanya, on devien aprofitar l'aigua de la Penella, els diferents masos propers: els de la Roca de Dalt i de Baix, d'en Ferri, d'en Gerra, de Blai, de Miró...

El Maestrat: un regal per als sentits.

Salut i muntanya!!!