Rocallaura - Montblanquet - Santuari del Tallat

Tot arribant el dimecres les previsions eren bones com des de fa quinze dies o sigui de pluja que ens fa molta falta, però incòmodes per sortir a gaudir de la natura. Com tota la setmana era igual de bona vam decidir passar-nos-ho pel ral.


Vam triar una ruta fàcil per la serra del Tallat a l’Urgell, sortint de Rocallaura al terme de Vallbona de les Monges.


El temps no ens va defrauda, plugim, broma, boira espesa, però a canvi ens va regalar unes espectaculars paisatges amb quasi tota la gama de verds imaginables.


Just a la sortida s’hi troben un parell de balnearis que et donen més la impressió d’estar a Suïssa que no pas a Rocallaura. Just passat el segon vam tombar per endinsar-nos per aquestes valls amb el cereal esclatant de verd encerclat per tota la gamma de verds del bosc i la broma que li donava un toc de màgia.


Aixì envoltats per la boira i la conversa vam arribar a Montblanquet, on el campanar ja ens va descobrir que haviem canviat de contrades.


D’allí sense dilació vam continuar la pujada fins el santuari del Tallat, el cim del dia on havíem decidit d’esmorzar, la gana ja començava a fer-se notar.


Una última pujada i ja hi vam ser. El santuari estava tancat a conseqüència del vandalisme segons explicava una nota clavada a la porta, doncs bé davant hi havia un pedrís i allí vam acabar amb l’entrepà, la fruita dolça i la seca i el cafè. Per a sort nostra vam caure bé al vigilant que ja feia estona que ens vigilava des del terrat, ens va obrir i deixar donar un cop d’ull, no queden masses elements, a principis del segle passat molts dels seus elements ornamentals van ser espoliats i van fer cap al palau Maricel de Sitges i al castell de Santa Florentina a Canet de Mar, una creu va fer cap a Reus, és veu que a Misericòrdia, no vaig aclarir si és la de terme que hi ha al costat de l’entrada lateral o a algun altre lloc.

Les restes que hi queden les han bastit amb unes modernes vidrieres i el conjunt mereix una visita, més havent esmorzat al pedrís del davant.


Les vistes sobre la Segarra, l’Urgell i la Conca de Barberà diuen que son espectaculars, van quedar per veure un altre dia.


Continuant pel mig dels conreus vam fer cap a la L-2, un línia de defensa amb artilleria de la República que no va entrar mai en funcionament, collita pròpia, suposo que desprès de la caiguda del front de l’Ebre ja va ser una desbandada i no hi va haver temps per a res més que la retirada. Vam visitar el senzill búnquer i cap el cotxe.


Com l’excursió va ser breu passant per Montblanc vam pensar en dinar, vam arribar-nos a la fonda dels Àngels, vam trobar lloc i com no vam quedar-nos-hi. Em perdonareu que no pengi les fotos, no vaig tenir temps de retratar-los, excepte el plat d’escudella ple a vessar, feia dies que no en menjava i en sóc addicte, de segon un bistec poc fet amb acompanyament d’escalivada i unes pataques fregides, suposo que pels àngels i com a punt fort els postres, una crema on hi cantaven els àngels.

Res més, pagar la recepta i cap a casa a acabar d’eixugar-nos.