Roc Meler 100 cims

Més informació a "veure més" o a https://els100cims.blogspot.com/2016/09/roc-meler.html

Havent aparcat hem de dirigir-nos a un portal de fusta que veiem a l'O de l'aparcament. Saltem el guarda-rail i ens hi dirigim per creuar-lo. El camí puja una mica de nivell però en el nostre cas optem per seguir en descens el rec del Baladrar per anar a buscar el més ràpid possible l'Arieja. Anem seguint un vell camí, molt a prop de les aigües del riu. El camí té trams molt enfangats que ens obliguen a buscar passos alternatius. En un moment que ens sembla adequat decidim saltar a l'altra banda de les aigües i anem a buscar les bordes de la Vaca Morta i el GR que dibuixa el mapa. Les bordes les trobem, però el GR... Seguint el que se suposa que és aquest sender, arribem a la partió del barranc. Per l'esquerra deixem l'Arieja i comencem a remuntar les aigües del riu de Sant Josep. Fins ara, el sender no l'hem trobat. Hem anat seguint diferents traces, més de bestiar de quatre potes que de dues. En un moment indeterminat trobem un roc amb vells senyals de pintura de GR. Intentem seguir-les, però el sender es dilueix constantment. Del que es tracta, no tenim una altra, és de seguir, sempre en ascens, les aigües, sense arribar a creuar-les, malgrat el clar sender que de tant en tant ubiquem a l'altra banda. De manera penosa, ensumant el camí i els ulls cansats de localitzar els senyals , arribem al refugi lliure de la Portella, en perfectes condicions de conservació. En aquest punt ja veiem senyals de GR més recents. Segur que des d'aquest refugi es pot plantejar un ascens directe en sentit N per abastar la carena, però decidim deixar-nos d'aventures i tirem pel GR. Seguim les seves marques i deixem la pista per seguir en sentit O a la cerca del Port Dret. Costa d'arribar-hi, però resulta més fàcil del que sembla. Al port, una vista enrere reconforta. Esplèndida la vall de Sant Josep. I la visió de la carena. Sembla senzill, el trajecte. Primer objectiu, el cap del port. Fàcil. La baixada és una mica delicada. Vigilant els esquistos anem progressant. El camí fressat flanqueja la següent cota, però el meu company em convenç per anar a tota carena i fer totes les cotes que trobem pel camí, la qual cosa ens fa caminar fora de traça i per terreny descompost però sense perill ni major dificultat que vigilar on posem els peus en les baixades. Una vegada som a la tossa del Cap de Siscaró retrobem un corriol més fressat que ens porta al pic de la Cabaneta i més endavant al Roc Meler. Es veu que no som a un cim de molta anomenada o importància. Cap element humà s'ha col·locat per reconèixer-lo. Una petita fita de pedres sembla que el marqués però segons el mapa la cota cimera es troba uns metres més endavant. El GPS ho confirma, tot i que el meu va 10 metres per sota. El dia ens és propici i ens estem molt de temps a dalt, contemplant l'àmplia panoràmica. Ens crida moltíssim l'atenció el pic d'Escobes. La seva proximitat ens permet jugar amb els possibles itineraris d'ascens.
Cansats de tants ascensos virtuals als cims dels voltants reprenem el camí i iniciem el descens cap a l'evident sender que es veu a la base del cim. Un fort i vertiginós descens ens hi porta. Ens desviem primer cap a una punxa rocosa que tenim a la nostra dreta, de fàcil consecució. Baixem i ens dirigim a la propera cota, el cap de la Cometa del Forn.
Des d'aquest punt, seguim el descens a la cerca d'un gran pedró que veiem a la mateixa carena. Allà, el seny i el track que portem ens fa baixar per la carena que es desprèn en sentit SO però de nou el meu company em convenç per fer una visita a un estany que tenim a l'E, molts metres per sota de la nostra posició i molts metres més a l'E del camí assenyat. Com podem, baixem a tocar les seves aigües. Salvem el fort pendent fent llaçades i flanquejos, buscant el que pensem que són els millors passos i acabem per voltar l'estany per la riba de llevant. Triem un punt per seguir la baixada, com podíem haver triat qualsevol altre i com podem, vigilant molt on posem els peus, flanquejant per terreny poc amigable, assolim terreny herbat, tou i planer. S'han acabat les dificultats del terreny, però no el fort pendent. Ja que hi som no ens n’estem i ens aboquem al descens directe, amb el cotxe a la vista en la llunyania. Trobem l'herba molt seca i això ajuda a no relliscar. Tot i així, ens donem més d'un ensurt. En el meu cas un parell de relliscades i unes quantes trompades em fan baixar més de pressa del que és normal. Un feixuc i fastigós descens ens portà a trobar definitivament les aigües de l'Arieja.
No perdem el temps buscat el pas bo. Mentre fèiem el descens hem vist a l'altra banda del riu una franja de terreny obert i net de vegetació que permet pujar a l'aparcament així que sense mirar res més creuem el riu i com podem, apartant del nostre pas tot tipus de vegetació i superant un marge feréstec, sortim a un camí.
El seguim poc temps, ja que de nou tirem pel dret per anar a buscar el portal de fusta del començament de la caminada i així tornem definitivament a l'aparcament i donem per acabada la caminada.