Racó del Melo i Bc. de l'Embut. Montsià.

5 de març de 2021

Tot va començar en una conversa amb dos bons coneixedors de la serra, Vinyes i Sisco, debaten sobre la ubicació del Pou del Melo. Vinyes recordava que a tocar hi havia un bidó de ferro tallat per la meitat. Va ser l'espurna que ens va empenyer a buscar-lo. Entre Sisco i jo mateix vam obrir un sender pel mateix barranc de Codonyol fins al racó del Melo, i ell va localitzar una cova i els abeuradors de ferro, jo vaig fer la resta: descobrir enmig d'un bosc d'aritjol el desitjat Povet del Melo.
A partir d'aquí vaig emprendre la feinada de recuperar els vells camins d'accés als masets del racó, alguns pel seu traçat original i altres per on bonament es pot passar, enmig de bancals perduts i coberts de vegetació des de fa décades... Dos mesos després el projecte ha vist la llum, i he connectat totes les casetes, fins a 8, el pou, dues coves, una cisterna, la bassa de Montero... Un bonic traçat que ens descobreix la bellesa d'aquest racó del Montsià, perdut entre l'oblit del temps.
Prop de l'abeurador de Codonyol hi ha una petita esplanada on es pot deixar el cotxe. Emprenc la pujada per dins mateix del barranc, ja que una altre "malalt" del Montsià, l'amic Camilo, va descobrir que el Glòria va fer una neteja a fons de la llera i es pot pujar còmodament pel barranc. De camí, i entre les fantasmagòriques oliveres del vells bancals de Jeremies, trobem una preciosa raconada amb una petita balma i el que sembla un petit salt d'aigua. Més endavant i per l'esquerra, un pujador puja directe fent una gran diagonal fins als bancals treballats de la Moleta de Boles, al racó del corral dels Lluch.
Barranc amunt trobem un primer encreuament que per la dreta remunta un sender fins als Pins de Manolo, per l'esquerra i planerament, arribem al Cocó de Vilarroya, on va començar el projecte de recuperar el sender d'accés al racó del Melo.
A cop de tisora vam obrir sender pel llit del barranc, alternant els dos vessants pel que semblava l'antic traçat del camí. Casualment vaig trobar, a mig barranc, una bifurcació que per l'esquerra fa una gran ziga-zaga per remuntar fins als vells bancals d'oliveres. El camí original, prou ample per pujar amb animals i fins i tot amb algun petit carriot.
Pels bancals i també casualment vaig trobar la primera de les casetes de la raconada, la del Serenet, pensant-me que havia localitzat la del Melo, molt enrunada i completament envaïda per la vegetació. Uns metres abans i per l'esquerra també és molt destacable un enorme pi, amb una gran branca escapçada, prop, un pujadoret ens remunta un parell de bancals més per anar a trobar més endavant i prou propera la caseta del Melo. Dins i sota una pila de teules hi ha una cisterneta. Des d'aquí també he obert un sender fitat que baixa fins al pou, a la mateixa alçada de la caseta però a sota al barranc.
Al bancal de dalt de la caseta, al peus d'un pi, una gran llosa fa dues piquetes que recullen aigua com a dos petits cocons. Seguint el bancal en direcció nord-oest, creuem un petit barranc, on hi trobem la cruïlla que per l'esquerra ens remunta fins al sender que ve del pou d'Antó fins al racó; per la dreta i també pel que sembla el camí original, arribem en poca estona a la tercera caseta del racó, la més gran i amb el sostre enderrocat, que té una gran cisterna a l'interior i el que queda d'una gran pallissa. Enfront de la porta, obro una altra sendera que baixa al barranquet on trobem les restes d'una altra caseta i unes piques. Però no hi baixem encara, arribarem per un altre sender.
Pujo als grans i amplis bancals des de la caseta per anar a veure les restes d'una vella barraca de filat. Un altre cop a la caseta desfaig camí per tornar a la cruïlla del barranquet i ara per la dreta remunto els bancals de dalt. Quasi a dalt al sender, i a la dreta, arrecerat conta un marge hi trobem una vella cisterneta d'aigua. Un cop al sender, que com he dit ve del Povet d'Antó, el prenc per la dreta per anar a trobar la quarta caseta, a la mateixa cruïlla de senders. Per l'esquerra puja cap al Morral, la paret del Diedre, i per la dreta puja a la Bassa de Montero. La caseta encara conserva quasi tot el sostre de teula i té una preciosa piqueta de pedra davant la porta. Totes les casetes tenen una estructura semblant, amb la seva xemeneia, i la pallissa amb la menjadora de l'animal a sota.
Pujo a visitar la bassa de Montero que encara conserva aigua, i torno fins a la meitat de la pujada. Una fita marca el punt on deixem el sender i ara per l'esquerra baixem per camí fitat fins a la cinquena caseta, amb un gran pi al seu interior i una altra petita cisterna. Des de davant la porta ara el sender baixa al bancal de sota i les fites ens porten, just enfront i baixant cap al barranc, a la sisena caseta. Aquesta té una gran cisterna descoberta al davant. S'entra pel que sembla la quadra i s'accedeix per la dreta a la caseta, molt malmesa i sense sostre, coberta de malesa.
Ara en direcció sud-est pel mateix bancal i entre pins arribem a un baixador fitat, que ens permet accedir novament al fons del barranc, on hi trobem les restes de la setena caseta, adosada a una gran roca i que té dos piquetes a la part de fora. Després de netejar a fons el seu interior es descobreix la petita caseta que devia ser sopluig de pastors.. Per la dreta podríem pujar al tercer maset però seguim el llit del barranquet aigües avall per trobar a l'esquerra la Cova del Melo. Una petita boca remunta uns metres cap a l'interior. a l'entrada, Sisco que la va trobar, hi va deixar restes de velles eines de camp. Uns metres més avall i passant en molt de compte per un curiós engorjat tapat amb una paret de pedra en sec, accedim al llit del barranc principal, i al sender que hi vam obrir. Per la dreta ara remuntem uns metres per trobar a un petit bancal, el "famós bidó" tallat, que va delatar la presència del Povet del Melo, sota un mar d'aritjol. Ara els amics Sisco i Agustí han deixat el bancal del pou completament net i endreçat, retornant-li la dignitat del vell povet, tot i que completament sec. Uns metres més amunt del mateix barranc encara van trobar una altra coveta arrecerada contra la paret darrera d'una cortina d'aritjol. Com ja he dit des del pou, seguint el mateix marge que tanca el bancal vaig obrir un sender per remuntar si es vol a la caseta del Melo.
Enlloc de pujar ara segueixo el llit del barranc pel sender guanyat a la malesa que ens retorna al començament, al cocó de Vilarroya. Creuo el barranc davant mateix del cocó per remuntar directament per l'altra vessant, pel sender costerut que ens porta a la petita cova del Cocó, i uns metres més amunt als bancalets d'oliveres que ens deixem a la pista d'accés a la Gossera.
La prenem de baixada, creuant els Pins de Manolo i donant per acabada, la volta integral del Racó del Melo, després de visitar tots els seus racons.
Per acabar d'arrodonir la sortida decideixo complementar-la apropant-me al barranquet de l'Embut, que fa molt temps que no visito. Abans d'arribar a una forta corba a l'esquerra entro per l'ample bancal planer que em deixa davant les restes del Corral de Manolo, on destaca una gran xemeneia a la part de vivenda. A la dreta les restes de la gran corralissa amb contraforts per aguantar la gran paret posterior. Prenc el darrer bancal treballat en direcció nord, fins a una caseta de nova cosntrucció, passant per la zona perduda que hi té al darrera i que ens deixarà a l'entrada del barranquet de l'Embut, i on trobem el sender, bastant perdut, que el remunta per la part esquerra.
Quasi a la capçalera i després d'haver passat sota una línia d'alta tensió veurem a l'esquerra i enganxat a uns bancals l'espectacular Cocó del Calciner, amb un metre bo de gruix de paret de pedra en sec, i ben ple d'aigua. Més amunt les restes de la caseta i més amunt encara les restes del gran forn de calç del Calciner, al mateix llit del barrancs. Pel topònim devia ser un referent de la producció de calç a la zona.
Torno a desfer camí fins al corral de Manolo i baixo un bancal per visitar un magnífic pi solitari. Davant retrobo la pista d'accés a la Gossera.
La cruïlla amb el camí dels Bandolers la prenem per la dreta i ens torna a deixar a l'abeurador de Codonyol i a l'esplanada on tenim el cotxe.
Una preciosa ruta circular, que entre tots, hem recuperat de l'oblit. Aquests projectes compartits són engrescadors i molt enriquidors, i ens ajuden a redescobrir racons perduts i amagats de la nostra serra. Gràcies a tots!
Salkut i muntanya!!!