PUIG RODÓ ( per les Escales d’en Curós i el baixant d’en Xevi)

Components de la sortida: Miquel Colomer, Toni Bach i Joan Cortadellas

A moltes sortides m'heu sentit a parlar positivament del GPS. Avui també n'hem tingut sort. Ens ha anat molt bé per seguir l'itinerari amb rapidesa, amb seguretat, sense por de quedar penjats com fuets. De ben segur que, sense la seva ajuda, no hauríem sabut trobar el punt d’arrencada del camí de baixada.

Gairebé tots els meus amics excursionistes en tenen. Jo no. No en vull tenir.
Admeto d'entrada que soc jo el que està fora del temps, que soc l'estrany... però tot té un però. Me'l deixeu explicar?

Quan era molt petit, nou o deu anys, anava sempre a caçar bolets tot sol, jo i el cistell ( el burro al davant, que no tingui un espant). No recordo d'haver-me perdut mai. Tot i estar ben embardissat, sempre tenia clar on eren Sant Feliu i les Planes, on quedaven la Salut i el castell d'Hostoles, per on baixava el riu Brugent, on hi havia un camí savi que em portaria de clar a casa. Sabia que gairebé cada caire tenia un corriol, que els bacs eren embardissats, que de les cases de pagès, encara que fossin enrunades, baixava un sender al poble, que sempre hi ha un camí. El camí. I aquest joc entre la natura i el nen, aquest repte continu de llegir els envitricolls de la muntanya, aquest no poder baixar la guàrdia, em donaven unes emocions, unes satisfaccions, unes sensacions de domini de l'entorn que encara em duren. Tenia i tinc, mal m'està el dir-ho, sentit de l'orientació. Per això m'avorreix i defujo la màquina que ens dona tota la informació de camins, de muntanyes, de rius, de masies... Soc molt ruc, ja ho sé, però encara avui, com antany, sento un pessigolleig indescriptible quan segueixo un camí que no sé si serà bo, quan m'arrisco a fer una embardissada cada cent en celis, quan trobo una drecera, quan he de discernir per on deu baixar un corriol.

Un dia va venir d'excursió el germà d'una amiga, de la meva mateixa edat, que ha navegat com a capità de vaixell per tots els mars, evidentment amb els aparells més moderns i sofisticats de navegació. Li vaig explicar el que em passava amb els aparells d'orientació a la muntanya i la seva resposta em va sorprendre i em va fer una mica feliç. Ja no era l'únic estrany! Em va confessar que, quan navegava per plaer amb el seu veler, si no hi havia problemes, el que el feia gaudir de debò era conduir el vaixell com els fenicis, els grecs, els romans, guiant-se amb les estrelles i amb el sextant, fent navegació de cabotatge... Em va confessar que sentia el mateix pessigolleig, les mateixes sensacions que jo li manifestava. L'hauria abraçat, si hagués gosat!

I, per reblar el clau, avui hem trobat la filla d’un nostre amic que, tota sola, venia en direcció contrària. Ens ha demanat informació sobre camins i els amics li han preguntat si anava amb GPS. La seva resposta m’ha agradat: “no, no, sense; així és més divertit”. Bravo! Potser ja som suficients per fundar un club. Encara quedem nostàlgics!

Fet i fet, però, visca el GPS! Sense ell i sense la bona feina d'en Toni avui hauríem esguerrat el camí i aquest blog no existiria.

Bé, deixem-nos de filosofies i de literatura d’estar per casa i anem al gra. Avui hem anat al Puig Rodó, puig que hem ascendit tantes vegades que no en recordem el nombre. I, tanmateix, desconeixíem tant el camí de pujada, el de les Escales d’en Curós, que surt de sant Miquel i va a buscar la base del cingle, com el de baixada, que hem batejat com el d’en Xevi, que per sota del Mirador de Xenacs descendeix sense encantar-se a la mateixa ermita.

Les Escales d’en Curós és un sender rost, una mica penjat, de bon seguir, marcat amb fites i rètols de fusta, i ben equipat amb cadenes, grapes i escalons en els llocs de mal caminar. Hem vist a internet que hi ha passat la Marxa dels Llenyataires de les Preses i la Marxa de Bosc de Tosca. Ens crida l’atenció, a mitja pujada, una placa que diu: Escales del Curós, 1978 – 2018, Marxa de Bosc de Tosca. Qui és aquest tal Curós? Com és que diu “del Curós” quan a la Garrotxa tothom diria “d’en Curós”? Què vol dir la data 1978 – 2018? Només hauria viscut 40 anys? Si algú té les respostes li agrairem la informació.
Després d’esmorzar dalt del puig, amb una vista excepcional i amb una temperatura de primavera, anem a buscar el baixant d’en Xevi. L’anomenem així, perquè ens el va passar un amic de la Bisbal, de nom Xevi, que un dia rúfol el va resseguir casualment amb la seva dona, acabada de jubilar. No n’hem trobat cap més track enlloc. Ens ha costat força de trobar el punt d’arrencada, que és un petit corriol, molt aperduat a causa de la trencadissa de faigs de la borrasca Glòria, que tot seguit, es converteix en camí i finalment en pista. Desemboca al sender d’Itinerànnia del Racó a Sant Miquel, molt a prop de l’ermita. Quan el saps, cap problema!

És una circular que val molt la pena, sobretot si es té bona cama. Ens agradarà repetir-la a la tardor, amb la fageda vestida de colors i, qui sap, si resseguint algun pujant o baixant nou.

I, si és pels volts de sant Martí, si encara no ens hem deslliurat del coronavirus, si encara tenim disminuïdes les llibertats, si encara estem sans i estalvis, ens arribarem a sant Martí del Corb i cantarem amb devoció els goigs al sant, aquells que amb escriptura de l'època tenen una estrofa que diu:

Suplicam ab moltas veras
Bisbe Sant molt gloriós:
els d'Olot y de Les Preses
los de Embàs, y los del Corp:
los de Batèt, y Ridaura,
de Santa Pau, y la Cot,
que'ns deslliureu de tots mals
puix que som vostres devots.

I que el sant hi faci més que nosaltres, o al menys tant!