Pineda de Mar: Font del Ferro-Aqüeducte-Cal Marquès-Molí-Forn de Calç-Castell de Montpalau-Coll dels Altars-Font Fresca.

Ruta per racons que, de petit hi havia estat unes quantes vegades amb l'àvia, la mare i més tard amb la colla d'amics.
A Pineda agafem la carretera d'Hortsavinyà, que va seguint el curs de la Riera de Pineda. Un cop arribats al pont de l'autopista, aparquem.
Comencem a caminar seguint un curt tram de carretera asfaltada fins a un trencant a la dreta que ens porta a la Font del Ferro, que té un bon raig.
Al seu costat hi ha un arc de l'aqüeducte romà que transportava l'aigua des de la zona de Can Bufí fins el "lacus" de la vil.la romana de Can Roig. Més cap a Pineda es pot veure un bon tram d'aquest aqüeducte.
Seguim uns metres amunt per visitar les restes del Mas de Cal Marquès, avui totalment enrunat.
Ara reculem fins a la carretera. A la mateixa cantonada hi ha el petit Molí Fariner de Cal Marquès, que va ser restaurant l'any 2002.
La Riera de Pineda era molt rica en aigua en temps passats, com a mínim hi van haver onze molins.
Creuem la carretera i girem a l'esquerra. Tot seguit trobem el Forn de Calç de Cal Marquès, restaurat l'any 2009.
Ara seguim un camí ample, amunt, fins trobar un indicador que ens desvia a l'esquerra per anar a Montpalau.
Arribem al Castell de Montpalau. De la fortalesa medieval en resten alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. Molts segles abans de la construcció del castell, el lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que ha deixat nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC, poblament que va tenir continuïtat en època romana. Probablement, la major part de la pedra d'aquest antic assentament degué ser utilitzada per a l'edificació del castell medieval, que es troba documentat des de mitjan segle XI.
Malauradament com la majoria de patrimoni de casa nostra, és plé de vegetació, abandonat i descuidat.
Reculem pel mateix camí de pujada al castell fins l'indicador i seguim pel Coll dels Altars i ens desviem cap a la Font Freda.
Font que també està quasi coberta de vegetació i amb els esglaons de baixada desfets, a excepció dels tres o quatre primers.
La resta de la ruta és més aviat avorrida, ja que anem per una pista amb forta pujada primer i forta baixada seguidament, sense res massa digne d'admirar. De fet, si ara la tornés a fer, probablement baixaria des del castell fins al cotxe pel mateix camí de l'anada.
El Montnegre, ho he dit altres vegades, està molt abandonat. Molts d'indicadors de Parc Natural a les entrades però si t'hi endinses et trobes amb camins perduts, manca d'indicadors o, amb sort, algun d'ells indicant-te el Canigó!!! ni més ni menys.
No sé de qui és la culpa, però això també passa si t'endinses en el Montseny, fora dels primers centenars de metres d'aglomeració de gent els caps de setmana.
Tot sembla fet perquè des d'una poltrona de Barcelona es pugui justificar que els Parcs es cuiden, però la veritat és molt diferent i l'estat d'abandó deplorable.