Picòssies. Serra de Cardó. 100 cims.

6 d'abril de 2023

Cardó és un punt i apart de les muntanyes de les Terres de l'Ebre. Carregat d'història, de llegendes i mites, amb una potent petjada antròpica, amb una natura desbordant... i com el cas que us presento de les Picòssies, amb un potent component muntanyenc esportiu que per moments et fa pensar en muntanyes molt més altes i exigents. Tot a Cardó!

Aproximació: des de Rasquera pugem per la TV-3031 en direcció al Balneari de Cardó. Just abans del Km. 5, i als dos costat de la carretera trobem apartadors amplis on poder deixar el cotxe.

Itinerari: Al costat esquerra de la carretera, a un dels apartadors, veig l'inici d'un sender una mica tapat per la vegetació que començaré a remuntar en pendent mantingut. A trams es conserva l'empedrat del sender que em parla d'una important via d'accés a la zona de la Llacuna, en altres temps. Vaig pujant cap a una pronunciada feixa de roca que sembla que ens ha de barrar el pas. A l'esquerra s'aixeca imponent Lo Balcó, una gran punta de roca calcària rogenca, a la dreta, el cingle banquinós de la Reclota. Passo a tocar d'una allargada balma que dona un cert recer solcat a la mateixa Faixa de la Joana. El sender fa un canvi brusc de sentit per encarar el pujador, o grau com diuen al Montsant, que em permet superar la faixa i plantar-me al Portell de la Llacuna.
Poc deprés i al mig d'una gran collada planera arribo a la Llacuna del Garrupo, una vella masada amb un important pou rematat per un allargassat abeurador d'obra. Un petit indicador metàl·lic de la UEC marca el corriol que surt per la dreta del mas, i que resseguint les marques vermelles em porta en direcció sud-oest. Aviat una fita de pedres marca la bifurcació que ara cal seguir per la dreta per pujar cap al meu objectiu.
El corriol és poc marcat però bo de seguir. Només en un punt cal estar atent al GPS i a una petita fita de pedres que marca un desviament a l'esquerra, i que en direcció sud em deixarà a un petit coll passador, amb nombroses restes d'un tancat per al bestiar. Just a la dreta d'aquest passador accedeixo a una punta coronada per una fita on parteixen el terme Rasquera i Benifallet, i que em regala una preciosa panoràmica de la Feixa de Roca Tallada que tanca la Vall amagada de Cardó.
Segueixo el sender que careneja per a guanyar el crestall d'accés a les Picòssies. Per la dreta les cingleres de les Covetes Roges i el potent barranc de la Reclota que es perd cap al fons de la vall.
La cresta final ens obliga a fer alguna senzilla grimpadeta per assolir el petit caos de roques amuntegades que conformen el cim de les Picòssies. Els seus 771m. el fan un mirador excepcional de tota la zona de Cosp, al sud-est, on s'aboquen grans cingleres tallades al buit. Cap al sud-oest s'aixeca potent la Roca de la Barca, i al mig el coll d'accés al Pas de l'Ase que ens permetrà baixar. Just al sud, la roca del Migdia, la Teixeda de Cosp, la Roca del Mal Temps... un espectacle paisatgístic escarpat i ferèstec que no té res a envejar a muntanyes del Prepirineu.
La baixada és per dir-ho d'alguna manera la part "delicada" de la sortida. Desgrimpant alguna roca guanyo terreny cap al coll que separa les Picòssies de la Roca de la Barca, al sud-oest.
Un cop al coll baixo per un corriol a l'esquerra uns pocs metres, fins a un corriol desdibuixat per alguna petita esllavissada que sense perdre alçada va cap a la base d'un marcat cingle rogenc a la cara sud de la Roca de la Barca. Un estret sender passa penjat pel mig del cingle: el Pas de l'Ase. Tot i l'estretor i haver d'anar en compte, no dóna una sensació potent de vertigen, es passa bé. Tot i així, si patiu vertigen us aconsello tornar de les Picòssies pel mateix camí de pujada i estalviar-vos el pas. Si no, es una altra "cirereta" d'adrenalina per complementar la jornada.
Un cop superat el pas i arribat a un petit collet marcat amb una fita de pedres caldrà crestejar un tram en direcció sud. Aviat s'obre al davant una bonica panoràmica de la Serra de Cardó, on destaca al mig la Roca Melera, i cap avall l'escletxa de roca del Portell de Cosp que em regala la primera i única panoràmica del balneari de Cardó de tota la jornada.
Cal començar a baixar per l'esquerra en fort pendent, aprofitant algun tram de lloses inclinades, i entre nombrosos petits corriols, per guanyar el Portell de Cosp, al Camí dels Frares. Important cruïlla de camis, d'aquí surten el sender a la Teixeda de Cosp, a la Cova LLuminosa, a la Punta de les Ortigues, al Balneari per l'ermita de l'Àngel, a la Font de Múrria... Trio la darrera opció i començo a baixar per la interminable ziga-zaga que baixa decidida fins a la Bassa de Cosp i la Font de Múrria, uns metres pista avall.
La font és seca però a pesar d'això el paissatge en plena primavera es veu verd i ufanós.
Per sota de la bassa surt un sender marcat també en pintura vermella que per darrera de la caseta del Cosp de Múrria va remuntant al principi suau però aviat decidit cap a la base de les cingleres de les Picòssies. Hauré de superar un petit pas equipat en cadenes però que es podria pujar perfectament si no hi fossin. El sender transcorre a trams per sota de la cinglera però aviat s'obre a una zona de forta inclinació que remunta cap a la Llacuna per l’esquerra.
El corriol em porta al Passador del Recambre, la colladeta que em traspassarà a les Obagues de la Llacuna, cara nord de la serra, coberta per una espessa boscúria.
En un clar s'obren els vells bancals de la LLacuna de Colors. Tot i el curíos topònim, no hi ha ni cap llac ni molt menys de colors llampants com ens pot portar a imaginar.
Com en altres entrades he comentat no deixa de sorprendre'm la toponimia emprada en aquesta zona de Rasquera, Benifallet... on anomenen les finques en nom i cognoms. M'explico, la primera part, el nom, és en realitat el nom de la partida, en aquest cas Llacuna. El que podriem anomenar cognom, es correspón al nom o "malnom" del propietari de la finca. Així en aquesta zona trobem la Llacuna de Colors, la Llacuna del Garrupo, la Llacuna del Mansillo... un tret ben curiós i a l'hora encantador.
Deixo doncs la Llacuna de Colors al darrera i segueixo el ben definit sender que em portarà novament a la Llacuna del Garrupo.
Aprofito l'avinentesa per fer la collita anual de timó als bancals perduts dels voltants del povet del Garrupo. La primavera ha estat generosa i un mantell espectacular de timò, frígola o farigola, s'escampa com una fragant catifa.
Torno a baixar pel mateix camí de pujada, Portell de la Llacuna avall per retornar a la carretera d'accés a Cardó.
Cardó, com sempre, disposat a sorprendre. Espectacular.
Salut i muntanya!