Perú: Machu Picchu

Machu Picchu
El Machu Picchu (en quítxua: Machu Pikchu, 'muntanya vella', pronunciat 'mɑ.tʃu 'pik.tʃu) és una de les joies arquitectòniques i arqueològiques més importants de l'Imperi Inca al Perú i una ciutat sagrada. Està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1983.

La ciutat sagrada de Machu Picchu està ubicada 130 quilòmetres al nord-est de Cusco, a la cresta de la serra Machu Picchu, a 2.200 metres d'altitud sobre el nivell del mar.

La ubicació de la ciutat era un secret militar, ja que els penya-segats profunds i les muntanyes eren la millor defensa natural.

És un dels centres arqueològics més destacats, el més important de Sud-amèrica i, a més a més, l'atractiu turístic més visitat del Perú.

El 1981 es va declarar santuari històric, amb una superfície de 32.592 hectàrees, que inclouen no tan sols la part arqueològica, sinó també la flora, en què destaca l'abundant presència d'orquídies, la fauna i el paisatge.

Les teories més versemblants sostenen que va ser una "llaqta" (ciutat) inca: un assentament construït amb la finalitat de controlar l'economia de les regions conquerides. Era la llaqta més bella de l'Imperi Inca, i havia estat construïda per refugiar el més selecte de l'aristocràcia en cas d'atac. Sembla que es va utilitzar durant un temps com a lloc de descans del Sapa Inka i com a observatori. Després de la conquesta de l'imperi per part dels espanyols va ser la fortalesa de la revolta de Manqu Inka.

Segons els arqueòlegs, la ciutat de Machu Picchu estava dividida en tres grans sectors: el Barri Sagrat, el Barri Popular, al sud, i el Barri dels Sacerdots i la Noblesa (zona residencial).

A la primera zona, dedicada a Inti, el déu Sol, la seva divinitat major, es troben els tresors arqueològics principals: el Intiwatana, el Temple del Sol i l'Habitació de les Tres Finestres.

A la zona d'habitacions hi havia un sector per a la noblesa, un grup de cases situades en fileres sobre una baixada, la residència dels Amautas (savis), caracteritzada pels seus murs de color vermellós, i la zona de les Nyustas (princeses), amb habitacions de forma trapezoïdal.

Dins de la ciutadella també hi havia un sector destinat a la presó, on s'aplicaven càstigs als presos dins de nínxols de roca.

El Mausoleu Monumental és un bloc de pedra amb un interior en forma de volta que era utilitzat per a rituals o sacrificis. Les parets interiors són treballades.

Totes les edificacions de Machu Picchu segueixen l'estil clàssic arquitectònic inca: construccions amb murs polits de forma regular amb juntes tan perfectes entre els blocs de pedra que costa imaginar-se com aconseguien construir-los. Entre pedra i pedra no hi cap ni la fulla d'un ganivet.

És important assenyalar que els inques, tot i conèixer la forma rodona (el déu Inti el representaven així), mai no van aplicar aquesta forma, és a dir, que no van conèixer la roda. Per tant, la mobilització dels enormes blocs de pedres és un misteri. Tanmateix, encara que no van conèixer la roda, sí que utilitzaven el pla inclinat. I, amb aquest element, es pot aventurar una teoria sobre com van pujar aquestes pedres fins dalt de tot. Per fer-ho calia la força de milers d'homes. Lamentablement, els inques no van deixar registre escrit perquè tampoc van conèixer l'escriptura.

En tot l'espai es troben al voltant de 140 construccions, entre temples, santuaris, places i nuclis residencials.

Hi ha més de cent escales de pedra (moltes vegades esculpides íntegrament en un sol bloc de granit) i gran quantitat de fonts d'aigua, interconnectades per canals i aigüeres perforades a la roca, destinats a l'original sistema de reg.

Fins ara no ha estat possible imaginar com l'enginyeria de la civilització inca va poder transportar fins al cim del Machu Picchu blocs de pedra de fins a vint tones.

Vista del Machu Picchu des del Wayna Picchu
Aquell que pugi a la serra sagrada del Wayna Picchu serà recompensat amb una vista del Machu Picchu des de dalt. La sortida i la posta de sol són els millors moments per apreciar la ciutat i els efectes de llum.

La ciutat de Machu Picchu va ser descoberta per a Occident el 24 de juliol de 1911 per l'antropòleg, historiador i explorador estatunidenc Hiram Bingham, aficionat a l'arqueologia i professor de la Universitat Yale. Aquest antropòleg va iniciar els seus estudis arqueològics i va fer una investigació a la zona. Bingham va introduir el nom de "ciutat perduda dels inques" en el seu primer llibre, titulat Lost City of the Incas.

L'any 2002 es van trobar pistes d'un explorador occidental desconegut del segle xx, les petjades del qual Bingham hauria intentat eliminar per poder tenir el títol de descobridor del Machu Picchu.

Si bé el descobriment és adjudicat a Bingham, segons l'investigador del Cusco Simone Waisbard, la troballa va ser fruit d'una casualitat, ja que Enrique Palma, Gabina Sánchez i Agustín Lizárraga haurien estat els primers a visitar aquestes restes arqueològiques, sobre les pedres de les quals van deixar gravats els seus noms el 14 de juliol de 1901. En realitat, Bingham buscava la ciutat de Vitco, l'últim refugi dels inques i l'últim focus de resistència contra els espanyols. Tanmateix, per Bingham no va ser una casualitat, sinó una extenuant investigació basada en les informacions proporcionades per camperols de la zona, a més d'uns quants anys de viatges i exploracions per la zona.

Bingham es va emportar 5.000 peces arqueològiques a la seva universitat, als Estats Units. Fins avui, les peces encara no han estat retornades, tot i les reclamacions fetes des de fa dècades pel govern peruà.

Entre els milers de camins construïts per les cultures precolombines a Sud-amèrica, els Camins de l'Inca són uns dels més interessants. Aquesta xarxa de camins convergeixen a Cusco, capital de l'Imperi Inca, i un arribava fins a la ciutat de Machu Picchu. Els inques diferenciaven els camins de la costa dels de la muntanya; als primers se'ls anomenava "camins de les planes", i als segons, Qhapaq Ñan.