Passejada per Valencia.

Torres de Serranos

La Porta dels Serrans, Torres dels Serrans(o també «portal» o «portes») o en castellà Torres de Serranos era l'entrada nord a la muralla del segle xiv de la ciutat de València. Quan hi havia la murada s'anomenava porta dels Serrans, però quan aquesta fou enderrocada, en quedar les torres exemptes, passà a dir-se popularment torres dels Serrans. És un gran referent de la ciutat de València i un dels seus monuments millor conservats. De l'antiga muralla, que s'ordenà enderrocar a mitjan segle xix (i culminà el 1865), només resta aquesta porta, la Porta de Quart amb un llenç de murada d'uns 30 metres, i alguns altres vestigis pitjor conservats, com ara els fonaments del Portal dels Jueus i els que es troben en la Sala de la Muralla de l'Institut Valencià d'Art Modern i al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. Els jurats de València encomanaren la seua construcció al mestre Pere Balaguer, també autor del Micalet, qui per inspirar-se visità les portes de Sant Miquel de Morella (Doménec Taravall, 1358-1362) i la Porta Reial del Monestir de Poblet (Fra Guillem de Guimerà 1369), que al seu torn s'inspirava en l'estil arquitectònic genovès. Les Torres de Serrans, junt amb el Col·legi del Patriarca, albergaren les obres de Tesoro Artístico evacuades del Museu del Prado i la Biblioteca Nacional des de novembre de 1936 fins a abril de 1938. Concretament a les Torres es dipositaren els tapissos del patrimoni de la República i obres mestres del Museu del Prado. Les Torres de Serrans van ser triades per les característiques de l'edificació que oferien una major seguretat front els bombardejos, a més a més l'estructura va ser reforçada amb noves voltes de formigó. Uns cinc-cents quadres van ser enviats a València i la majoria s'emmagatzemaren a la base d'una de les Torres. A l'altra es conservaren els tapissos, més de tres-cents, que es conservaren estesos sobre una plataforma alçada amb eixe propòsit.

Jardins del Túria

El Jardí del Túria és un parc urbà situat a l'antic llit del riu Túria de la ciutat de València. No solament és un espai verd i lúdic, també té un ús cultural. Després de la Gran Riuada del 14 d'octubre del 1957, s'engegà un projecte per a desviar el riu cap al sud de la ciutat, anomenat "Pla Sud". Açò fet, l'antic llit del Túria restà sense aigua però també sense destinació. Es proposaren diverses idees per a l'ús de la llera, entre d'elles una autovia i una estació de ferrocarrils. A la fi fou un moviment cívic, amb el lema "Volem el riu verd", que reeixí a fer que s'utilitzàs com a parc municipal. La subseqüent legislació féu que no es pogués construir a tot l'espai, amb l'excepció del projecte de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Corts Valencianes

Façana del Palau de les Corts Valencianes, antiga casa dels Borja. Este edifici monumental és uns dels senyals d’identitat del gòtic tardà del paisatge urbà de la València del segle XVI, vinculat en el seu origen a la casa ducal de Gandia.

Plaça de Sant Llorenç

Panoràmica

La plaça de la Mare de Déu, plaça de la Verge o plaça de la Seu (com es deia antigament) és la plaça més singular de la ciutat de València pel seu simbolisme. Durant la Segona República (1931-39) es deia Plaça Vinatea. Ha estat el fòrum en temps de la Valentia romana; la plaça de la catedral en la Valentia visigoda; la plaça de la mesquita major en temps de la Balansiya musulmana, i la plaça de la Seu o catedral en la València cristiana. Avui en dia continua sent el centre espiritual i administratiu més important de la ciutat i del País Valencià i n'alberga tres dels principals monuments: El Palau de la Generalitat La Seu La Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats Fins al segle xix també albergava l'ajuntament o Casa de la Ciutat, fins que fou traslladada a la seua actual ubicació a la plaça de l'Ajuntament. La plaça com a punt neuràlgic de la ciutat, és escenari de diferents esdeveniments destacats, com ara: Les reunions setmanals del Tribunal de les Aigües, davant la porta dels Apòstols de la catedral. Aquest tribunal consuetudinari es reuneix cada dijous per a resoldre els conflictes per l'aigua de reg entre els llauradors de les comunitats de regants de l'Horta de València. L'ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. Durant les Falles, els dies 17 i 18 de març, aquest és el lloc triat per fer l'ofrena, en què processons de falleres cobreixen amb flors un cadafal gegant de fusta, en forma de marededéu. Entre la Basílica i un edifici a l'altra banda de la plaça es disposa un gran tendal blau i blanc per tal de cobrir la Mare de Déu de possibles pluges. Arreu de la font, es deixen encara més flors i també una mena de pessebre fet per cada falla. L'exposició de les Roques durant la festa del corpus. Cada any les roques ixen de la casa de les Roques, on es guarden durant la resta de l'any, per a la seua exposició a la plaça dies abans de la processó.

Cartell de la Visita del Sant Pare Joan Pau II a València.

Tribunal de les Aigües

El Tribunal de les Aigües de València, conegut també com a Tribunal de la Vega de València, és l'òrgan col·legiat encarregat de dirimir els conflictes per l'aigua de reg entre els llauradors de les comunitats de regants de les séquies que en formen part: Séquia de Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella. El conjunt d'aquestes séquies formen l'anomenada Vega de València, sobre la qual té jurisdicció el Tribunal, que junt amb la Séquia Reial de Montcada, amb jurisdicció a part, formen l'horta de València. Forma part, des de l'1 d'octubre de 2009, de la llista de la UNESCO de patrimoni immaterial. El Tribunal està format per un representant de cadascuna de les comunitats de regants que en formen part, huit en total, anomenats síndics, i un d'ells és elegit president per un temps indeterminat. Tradicionalment el president ha estat el síndic de Favara o el de Tormos, alternativament. Cada dijous de l'any (excepte festius) es reuneix el Tribunal amb els seus assessors a la Casa Vestidor de València de la plaça de la Mare de Déu per discutir diversos assumptes. Però és a les 12 en punt del migdia, mentre sonen les campanes del Micalet, quan el Tribunal es constitueix formalment a la Porta dels Apòstols de la Catedral de València, a la mateixa plaça. És llavors quan l'algutzir, amb el permís del president, crida els denunciats de cadascuna de les séquies, amb la tradicional frase: «denunciats de la séquia de...!». El judici es desenvolupa de forma ràpida, oral i íntegrament en valencià. El denunciant, que sol ser el guarda de la séquia a la qual pertany l'infractor, exposa el cas davant del Tribunal, i després el denunciat es defensa a si mateix i respon a les preguntes del síndic de la séquia a la qual pertany. És a continuació quan el Tribunal, amb l'excepció del síndic de la séquia en qüestió, decideix la culpabilitat o no del denunciat, i en cas afirmatiu, és el síndic de la séquia qui imposa la pena a pagar per l'infractor, d'acord amb les Ordenances de la pròpia Comunitat de regants. Encara hui dia la pena s'imposa en sous, tal com es feia en època medieval, entenent-se actualment per 1 sou, el jornal diari del guarda de la séquia. Segons recull la Gran Enciclopèdia Catalana, «la sentència és verbal, i només a petició de part es dona per escrit, però el secretari del tribunal porta un registre amb els noms dels litigants i l'import de les multes imposades, les quals han d'ésser satisfetes immediatament, i són regulades encara amb l'antiga moneda valenciana, avui absolutament inusitada fora d'aquest cas: la lliura, equivalent a 3,75 ptes (€0,02), que consta de vint sous i cada sou de dotze diners».

Horxata

A mig matí, amb el "caloret" va molt bé fer una horxata.

Basílica de la Mare de Deu dels Desamparats

La Verge o Mare de Déu dels Desemparats és la patrona de la ciutat de València. La seua basílica es troba al costat de la Seu, entre la plaça de l'Almoina i la de la Mare de Déu, originalment anomenada de la Seu. Els valencians la coneixen afectuosament com la Geperudeta.

Plaça de l'Almoina

Plaça de l'Almoina

Plaça de l'Arquebisbe. Arquebisbat de València

Imatge de Nostra Senyora de la Consolació

Sant Joan de l'Hospital

Sant Joan de l'Hospital

El Conjunt Històric de Sant Joan de l'Hospital alberga en el seu interior l'església més antiga de València després de la Reconquesta. El Conjunt Hospitalari -obra de fàbrica del segle XIII (1238)- va ser erigit Hospital per desig de Jaume I a la ciutat de València, reconquerida per ELL Mateix. El rei va voler encomanar a l'Ordre religiós-militar de Sant Joan de Jerusalem, més tard Ordre de Malta, en gratitud pels serveis prestats en la reconquesta. Els escassos Conjunts hospitalaris existents a Europa, es troben generalment ubicats en zones urbanes edificables des de fa anys, de vegades segles. De manera que el seu traçat original i aparença medieval ha estat transformada i emmascarada, quan no destruïda. Però no ha estat així en aquest Conjunt Hospitalari per diversos factors: La seva situació a l'interior de l'illa compresa entre els carrers de Trinquet de Cavallers, miracle, Sant Cristòfol i Mar, han preservat -fins a cert punt- seus primitives construccions i les edificacions i patis annexos a l'església. La preocupació de l'Ordre de Malta per la conservació del complex, malgrat el seu estat de deteriorament, que va donar com a resultat la declaració del monument com “Historicoartístic” en 1943. El desvetllament -des 1967- de la Prelatura de l'Opus Dei per la recuperació de l'església primer, i de la totalitat del recinte en anys successius, per a realitzar una restauració el més fidedigna possible amb la història i l'estètica de l'orde santjoanista. Això ha permès la seva revaloració, així com la visió de conjunt i investigació dels antecedents de tot el complex, que redundarà en una recuperació coherent amb la història i una millor i més completa divulgació cultural. L'alliberament d'estructures superposades sense valor, que ocultaven les restes arquitectòniques i arqueològiques, falsejant la visió espacial i l'estil propi del conjunt “gòtic de la conquesta”.

Sant Joan de l'Hospital

Carrer de les avellanes.

Per la festivitat de Corpus Cristi, aquest carrer queda guarnit de flors i fan una pluja de pètals,

Plaça de la Reina

Al fons hi podem veure la Catedral de València i la Torre del Miquelet. El Miquelet, és el nom que rep popularment el campanar de la catedral de València, i és un dels principals símbols de la ciutat de València. El seu nom és un diminutiu del de la campana principal, Miquel, que amb la fonètica local ha esdevingut Miquelet, nom amb el qual verdaderament es coneix la torre. Durant molts segles, fou anomenat Campanar Nou o Campanar de la Catedral, per diferenciar-lo del Campanar Vell, una torre de planta quadrada i de factura romànica, ubicada al carrer de la Barcella

Torre de Santa Caterina

Santa Caterina és una de les esglésies gòtiques de la ciutat de València. És en l'entramat tortuós de la València medieval, al districte de Ciutat Vella i al barri de la Seu, sobre el solar on hi hagué una mesquita, sent únicament visible la façana que mira a l'antiga plaça de les herbes (en l'actualitat Lope de Vega), i la seua famosa torre campanar. La capçalera i el costat dret de la nau de l'església estan completament envoltades per les cases circumdants, mentre que el costat esquerre resulta parcialment visible des del carrer de la Tapineria, el traçat desigual del qual queda tancat per un dels accessos laterals del temple.

Foto

Santa Caterina

Mercat de València

Mercat de València

Foto

Part de darrera del Consolat del mar.

Rosita amores, vedette

Foto

Font del negret, la més antiga de València

Presidencia Generalitat Valenciana

El Palau de la Generalitat Valenciana, a la ciutat de València, és la seu de la Generalitat Valenciana, segons que estableix l'Estatut valencià en el seu títol I, article 5.1. El Palau de la Generalitat de València, igual que el de Catalunya, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, la Generalitat del Regne de València. Aquest edifici és ple de simbolisme per als valencians, entre altres motius perquè, malgrat segles de contingències històriques i polítiques, hui dia continua sent, juntament amb les Corts Valencianes, el símbol de la unitat i de la identitat valencianes. Monument historicoartístic des del 1931, és un dels edificis més reeixits de la ciutat, elaborat a base de materials locals, com ara pedra de Godella i Rocafort, taulells de Manises i Paterna, marbres del Buixcarró i fusta tallada dels boscs autòctons.

Diputació de València

Casa de les Roques, museu del corpus

La Casa de les Roques és l'edifici on es guarden les Roques i altres elements que ixen a la Processó del Corpus de València. Té el seu origen a principis del segle xv, encara que ha sofert reformes posteriors, i actualment junt amb l'edifici adjacent configura el Museu del Corpus o Casa de les Roques.