Passeig per Calders: de Sant Pere de Viladecavalls al Gorg de Calders, la Font Calda i la Resclosa de Jorba (Moianès)

Passeig per Calders: de Sant Pere de Viladecavalls al Gorg de Calders, la Font Calda i la Resclosa de Jorba (Moianès)

Tot just avui fa un any de la caiguda de la Carme a la Fageda de la Grevolosa i, malgrat que la cirurgia va anar bé, per una cosa o per una altra, encara està en fase de rehabilitació. Paciència i a seguir treballant.

Avui sortim a fer un vol proper i curt per les rodalies de Calders. Deixem el cotxe a tocar de l’Església de Sant Pere de Viladecavalls, a l'altra banda de la Colònia Jorba. Per cert, on hem aparcat han reinstal·lat la font que abans era a un marge de la pista i que l’última vegada vam veure molt desfeta i caiguda al terra.

Nosaltres seguim la pista principal, anomenada Camí de Viladecavalls (tram del GR3), en direcció al Mas Llucià (veure senyalització).

Arribem al Mas Llucià i, a ponent del magnífic conjunt d’edificacions, podem veure l'antiga ermita, ara utilitzada com a pallissa, de Sant Pere de Viladecavalls que es va calar foc el 1936 i es va tornar a aixecar, nova de trinca, a l'actual emplaçament on hem deixat el cotxe.

Passat el mas, a la propera cruïlla de camins, trobem un pal indicador de diverses rutes i una gran fita de pedra que diu "Mas Llucià. Propietat privada". Seguim per la pista de l'esquerra (a la dreta aniríem al proper Mas l'Estrada) i baixem a tocar de la Riera de Calders. En un trencall seguim a l'esquerra per acostar-nos al Gorg del Calders, on aprofitem per descansar una estona i que Tuc jugui amb l'aigua. Tornem a la pista principal i seguim a l’esquerra fins trobar un gual on el Tuc es banya, però no el travessem, sinó que reculem uns metres per, tot seguit, girar a la dreta pel corriol, un xic amagat, que surt al costat de l’indicador de fusta de la Font Calda.

Poc metres més enllà sortim a la Riera de Calders, a l'àrea de la Font Calda. La font està canalitzada i ja no existeix un doll visible, però la zona, banyada per la riera, és molt agradable i es respira calma i tranquil·litat. Això si, hi ha molta menys aigua que quan vaig venir per última vegada amb el Tuc, el maig passat.

Visitem la zona de la Font Calda i després seguim camí pel corriol que surt per la dreta de la riera i que ascendeix progressivament pel mig del bosc fins un turó.

A la part alta del turó travessem una tanca de fusta i un filat pel bestiar. Seguim pel corriol poc fressat i sense cap senyalització, però que mostra evidents roderes de bicicletes.

Poc més endavant tornem a travessar una altra tanca de fusta, mig desfeta, i comença un lleuger descens pel bosc. Passem a tocar d’una barraca de vinya ben conservada i, poc després, arribem al trencall amb la pista principal per on hem baixat a l’anada.

Una vegada a la pista seguim per l’esquerra fins retrobar el Mas Llucià. Ens aturem una estona per fer algunes fotos més de la magnífica construcció i de l’entorn, amb vinyes i arbres fruiters.

Després seguim encara una estona més per la pista fins arribar a l’església de Sant Pere de Viladecavalls, on descansem una estona a l’escala d’entrada i aprofitem per fer un mos.

Recuperades les forces creuem la pista i baixem pel camí empedrat fins la reclosa de la Colònia Jorba. Bones vistes de la resclosa, els edificis de la Colònia Jorba (o del Manganell) i la coneguda com Casa del Director.

La Colònia Jorba es va construir el 1892 pel Pere Jorba Gassó, un empresari manresà. Va tancar el 1981, tot i que, encara ara, viuen una trentena de persones.

Mirant al nord, a la part alta del turonet, veiem el Mas Manganell, originari del segle XII, que durant uns anys va ser propietat del baríton Marcos Redondo i que actualment és la casa de colònies i restaurant el Xaloc.

Travessem el pont de fusta sobre el Llobregat i, per l’altra banda, resseguim el corriol que puja a la pista paral·lela al riu que, per la dreta, ens porta als Plàtans de Manganell, una petita àrea de descans amb un parell de bancs de fusta i tres plàtans espectaculars. També trobem un plafó informatiu que ens diu que els arbres tenen una edat estimada de 100-110 anys i una alçada màxima de 25 metres. També hi ha un poema de Josep Fàbrega dedicat al plàtan.

Fem un parell de fotos i desfem camí per tornar a la resclosa i, finalment, a l’església de Sant Pere, on hem aparcat.

Cotxe i cap a casa, que ja hem fet gana per dinar.

Dia ennuvolat, però agradable i no gaire fred, per l'entorn de la Riera de Calders en una curta passejada matinal que, a més de permetre'ns gaudir de la natura ens porta a conèixer indrets i capítols de la nostra història recent.

Salut i bona caminada !