PARC NATURAL DE L'ALT PIRINEU: Georuta 16 - Pica d'Estats

Parada 0: La Molinassa

La ruta s’inicia a l’aparcament de la Molinassa, on s’hi arriba des d’Àreu seguint la pista forestal. Durant la temporada alta es troba en més bon estat i s’hi pot accedir bé, però és recomanable fer-la amb furgoneta o 4x4. La part més complicada de la pista és el tram que va des del Pla de la Farga al Pla de la Selva. Si fos el cas que no es pogués deixar el cotxe a cap dels pàrquings, sempre hi ha l’opció d’iniciar el recorregut des d’Àreu, seguint el GR-11 i d’aquesta manera no cal anar per la pista forestal.

Refugi de Vallferrera

Parada 1: Mirador de circs glacials

Un cop acabat el primer tram de pujada de darrere el refugi de Vallferrera, cal desviar-se del camí uns 20 metres, per arribar a la primera parada. Un petit espai que disposa d’una vista panoràmica des dels circs de Baiau fins al cim del Monteixo (2905 m). D’esquerra a dreta (o d’est a oest), es distingeixen els circs de Baiau, Coma de l’Orri, Clot de l’Olla i Aixeus. Des de Baiau fins al Pla de Boet es pot apreciar un perfil esglaonat de la vall degut a la sobreexcavació de les glaceres que hi havia fa milers d’anys. Tots aquests circs constituïen la capçalera de la glacera de Vallferrera, la qual durant l’última glaciació feia 26,7 km de longitud i s’acabava unint amb les glaceres de la vall de Cardós i del Flamisell, per formar una glacera de fins a 63,8 km de llargada que arribava fins a la Bastida de Sort fa uns 40.000 anys.

Parada 2: Estries glacials

Just a la dreta del camí (en cas que es pugi cap als plans de Sotllo), hi ha un aflorament que presenta estries glacials. Aquestes marques en forma de línies, que es poden observar en moltes roques d’alta muntanya són causades per processos d’abrasió glacial. Les glaceres són masses d’aigua congelada, que de la mateixa manera que ho fa l’aigua dels rius, també flueixen pels fons de vall. Normalment, solen incorporar roques dins de la massa de gel. Per tant, quan aquestes roques sobresurten una mica a la base de la glacera, el que fan és polir les roques del llit glacial i a vegades deixen una petita incisió en forma de línia. Vindria a ser com si amb paper de vidre lliméssim la roca. Aquestes marques, normalment només ens donen la direcció del moviment de la glacera. Però en algunes ocasions, alguns fragments arrencats de la roca polida permeten deduir-ne el sentit. En aquest punt sembla que el gel provenia dels plans de Sotllo i anava cap als plans de Boet. Per tant, podem dir que durant el darrer màxim glacial, com a mínim, les glaceres arribaven a cobrir fins a aquest punt situat a uns 80-90 metres per damunt de la llera actual del riu de Sotllo.

Parada 3: Plans de Sotllo

Les valls modelades pel gel es poden diferenciar respecte a les fluvials per la seva forma tan característica de U. A més, és habitual que en una vall glacial, com en la que ens trobem ara, hi hagi diversos esglaons. Als plans de Sotllo si es mira cap al nord, s’hi pot observar una cascada d’aigua que cau per una paret vertical de roca d’uns 50 metres. Aquesta paret separa dos dels esglaons d’aquesta vall. Als plans de Sotllo és fàcil reconèixer roques que sobresurten i que estan polides, de la mateixa manera que ho estava la roca de la Parada 2. Aquest poliment molts cops dona lloc a les roques amoltonades, les quals es caracteritzen per presentar dues cares molt marcades al perfil de la roca: la cara més polida, que és d’on prové el gel i que s’anomena stoss; i la cara menys polida, cap a on va el gel i que s’anomena lee (vegeu l’esquema). Probablement, durant un curt període, quan el front de la glacera se situava aigües amunt d’aquest punt, els plans de Sotllo van estar ocupats per un llac glacial poc profund, que a mesura que venien sediments de més amunt es va anar omplint, fins a quedar completament reblert.

Parada 4: Estany de Sotllo (2346 m)

L’estany de Sotllo, com la majoria de llacs i estanys d’alta muntanya, és d’origen glacial. Aquest en concret és un llac de sobreexcavació, situat en una cubeta formada per l’erosió basal de la glacera. Un cop la glacera es va fonent aquesta depressió queda omplerta d’aigua. Normalment, solen presentar un llindar rocós, que actua com a dic natural de contenció. Aquesta parada, permet interpretar morfologies donades pel modelat de vessants. Just a l’altra banda de l’estany, al vessant que hi ha a l’est, es poden observar rastres de fluxos fangosos, amb les seves característiques formes de canals estretes molt marcades.

Parada 5: Roques pintades artificialment o naturalment?

Just al costat del camí i en una surgència que es troba uns metres més amunt del vessant, es poden apreciar unes coloracions molt blanques a les roques. Aquest color es dona quan les aigües àcides (pH<5.6) dissolen l’alumini present a la majoria de pissarres i, posteriorment, en barrejar-se amb aigües no àcides precipita en forma d’òxids i hidròxids d’alumini.

Parada 6: Estany d’Estats (2467 m)

La ruta finalitza a l’estany d’Estats, un altre estany d’origen glacial molt similar a l’estany de Sotllo. En aquest cas, es pot apreciar perfectament com el llindar rocós de l’estany presenta unes estries que indiquen la direcció que tenia el flux de gel. De fet, es poden apreciar fins i tot dins l’aigua.