Monestir - Castell de Lluçà- Pantà de Garet

Pista

Curiositat geològica

Formacions de plaques de pedra

Alzina del Vilaró

Balma dels Bous

Una visita obligada, una mica amagada pèro una pista arriba a la balma mateixa. Coneguda també com la balma de la font dels Bous, hi trobem molts punts de connexió amb altres balmes d’aquest país. En primer lloc hi veiem una font en l’extrem dret de la boca, amb unes teules que canalitzen l’aigua que s’escola per la mil•lenària escultura de tova calcària. La imatge d’aigua caient pel centre en forma de petita cortina, també és una imatge habitual en moltes balmes catalanes. La balma de la font dels Bous té, però, una singularitat especial pel fet que a sota mateix se n’hi amaga una altra de més petita. Tenim, doncs, dues esplugues que encara avui es van erosionant amb el pas del torrent intermitent que hi circula. Una altra cosa que la fa singular és l’orientació cap a ponent, poc habitual en balmes majoritàriament orientades al sud.

Punt d'interès

Bassa de Miralles

Bassa que es forma al bell mig dels nou nats rierols de l’entorn. La bassa roman plena d’aigua pràcticament sempre, amb més o menys nivell segons l’època de l’any i les pluges. No cal dir que esdevé un punt interessant de vida aquàtica, amb cert perill si no es té cura amb el filtratge de nitrats. Així doncs, és hàbitat d’algunes espècies d’amfibis com la salamandra, el gripau comú i el corredor, el tòtil, el tritó verd (més escàs i difícil d'observar) i la més entremaliada, la petita granota reineta (foto) probablement la més abundant. Mirant a dins l'aigua, es pot sorprendre fàcilment com s'esmuny la serp d'aigua. Però aquests no són els únics animals que es beneficien de la presència de les basses com aquesta, ja que són freqüentades, sobretot al crepuscle i a la nit, per animals del bosc, sobretot pel senglar però també per una colla de petits mamífers, com la geneta i la guineu, que s'hi arriben a beure'n aigua. Si hi anem de dia, difícilment els veurem, però sí que ens podem fixar amb les freqüents petjades i rastres que deixen a les ribes fangoses, sobretot si el fang és força humit per pluges recents.

Mirador

Mas el Castell

Mina d' aigua

Ermita Sant Vicenç

Té l’originalitat de ser una de les poques esglésies de planta circular que hi ha a Catalunya. A l’est és capçada per un absis semicircular i al costat oest s’obre una porta de mig punt. Dues finestres de doble esqueixada il·luminen l’interior cobert amb una cúpula circular, mentre que l’absis té una volta de quart d’esfera. El diferent tipus d’aparell constructiu, de carreus més grossos, visible a la part superior de la rotonda es pot interpretar com una represa de l’obra o potser pertany a una etapa constructiva diferent. Recentment se n’ha restaurat la coberta i l’absis. L’església s’esmenta el 988 quan es va jurar el testament de Sunifred I de Lluçà. A partir del s. XV va començar a decaure i el 1685 ja no hi havia culte. Entre els anys 1987 i 1994 va ser restaurada per la Generalitat de Catalunya.

Restes del castell Lluçà

Del castell, només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n’han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud-oest, adaptant-se a la topografia del terreny. Al sud-oest hi havia probablement una torre rodona de la qual en resten unes traces molt minses del basament. El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d'una finestra bífora de la qual ha desaparegut la columneta. Les dues estances del costat sud són de planta rectangular, encara que la més petita és gairebé quadrada. La més gran tenia una volta de canó, avui esfondrada, i s'hi poden veure dues portes adovellades de mig punt que porten al pati del castell, i també les restes de quatre finestres. La sala més petita sembla que era una cisterna, ja que s'hi accedeix pel sostre, i les parets són arrebossades i lliscades. Tots els elements descrits són construïts amb un aparell de pedra sorrenca amb carreuons regulars i disposats en filades uniformes agafades amb morter de calç. La volta és construïda amb lloses posades a plec de llibre embegudes en formigó de calç. És un aparell molt similar al de la part superior de la nau circular de l'església de Sant Vicenç. Per això es planteja una cronologia dins el segle XII. L'ampliació del sector nord-est pot correspondre als ss. XII i XIV.

Carretera

Durant uns metres anirem per la carretera fins un trencall que ens porta al panta de Garet per una pista forestal

Desviament a pista

Formació geològica

Pantà de Garet

El Torrent i pantà de Garet es troba a la finca de la Font al municipi de Lluçà, al Lluçanès. La zona humida està formada pel pantà de Garet, per un tram del torrent de Garet que l'alimenta, i per un petit sector del mateix torrent aigües avall del pantà. El torrent de Garet vessa les seves aigües al rec de Cal Salles, tributari de la riera de Lluçanès, que al seu torn ho és de la riera Gavarresa i del Llobregat. Aquest pantà artificial té un antic origen natural, ja que antigament es tractava d'una petita gorga que es va transformar com a bassa agrícola per abeurar-hi bestiar i regar horts. Actualment presenta un molt bon estat de conservació i es troba totalment naturalitzat. Destaca el seu extens i ample cinyell helofític, constituït per canyissar i bogues. També cal destacar el seu bosc de ribera, amb salze blanc, gatell, om, freixe de fulla gran, etc

Punt d'interès

Balma de Garet

Monestir de Lluçà

El temple que es va consagrar l’any 905 estava format per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem. La capçalera estava rodejada per sepultures antropomorfes. Aquesta església desaparegué a finals del s.XII, al ser substituïda per un nou temple, més gran, que, si bé amb moltes modificacions, és el que ha arribat als nostres dies. Poques modificacions s’hi realitzaren fins al s.XV, quan els terratrèmols dels anys 1428 i 1448 ensorraren la volta de l’església, el campanar i bona part de les edificacions monàstiques. Les obres de reparació s’iniciaren ràpidament, refent-se la volta de l’església. La construcció del campanar vingué més tard, en un període entre 1581 i 1661; fou construït en estil barroc, amb planta quadrada i tres pisos, l’últim amb quatre finestrals per a les campanes, i acabat en terrat, amb una barana de ferro fos. Al s.XVIII es reféu la façana, possiblement vers 1661, conservant la ferramenta romànica de la porta malgrat haver modificat el portal. També en aquest segle es construí la sagristia, s’arrebossà l’interior de l’església i es buidaren en el mur fornícules per a altars laterals. Vers 1765 es mutilà l’absidiola esquerra per a construir la capella del Santíssim Sagrament, al costat del campanar, i es decorà l’interior del temple amb motllures de guix, seguint l’estil barroc. El claustre de Lluçà és una petita peça que centra tot el conjunt arquitectònic. De proporcions reduïdes i de planta irregular, actualment només té un pis d’alçada, ja que el pis superior fou suprimit en les obres de 1967. Les dates i altres interrogants entorn de la construcció del claustre son encara avui difícils de resoldre, per manca d’una exploració arqueològica exhaustiva i sobretot sense conèixer el procés de restauració dels anys 60, que no va ésser prou documentat. Formen el claustre quatre galeries, de desigual llargada, amb un total de 18 arcs sostinguts per 22 columnes i igual nombre de capitells (excepte dos, que foren substituïts per daus de pedra). Els capitells són esculpits amb temes vegetals i de bestiari, amb cornises d’entre llaços, palmetes i altres ornaments. En les parets del claustre hi ha dos sarcòfags de pedra, dels segles XIII i XIV, a més d’altres escultures de pedra treballada penjades en mènsules. El subsòl del claustre és sembrat de tombes antropomorfes, descobertes i excavades recentment, algunes de les quals s’han deixat al descobert, tapades amb vidres gruixuts. També se’n troben en l’interior i en l’exterior del temple. Les pintures gòtiques que es guarden en unes sales contigües al claustre i a l’església foren descobertes l’any 1954. Realitzades al s.XIV, ornaven el sotacor i la part anterior del cor. Més tard foren recobertes amb una capa de calç i pintura. A 1961 foren arrencades i fixades sobre tela, i des de 1963 s’exposen al públic. Són nou els fragments que se’n conserven, de mides i proporcions diferents, i formen part d’un conjunt on hi havia representat un pantocràtor al centre flanquejat a dreta i esquerra per escenes de les vides de Jesucrist i de Sant Agustí.