Mola de Mitja-Vila. Coratxà. Tinença de Benifassà

30 de juny de 2018

Aproximació: Millor en tot terreny, la pista està una mica descarnada!
Des del Coratxà prenem una pista que surt per la part est del poble, en direcció nord. A la primera bifurcació prenem el ramal de l’esquerra que va en direcció oest, pels Plans de Roda. A la següent bifurcació prenem ara la pista de la dreta que comença a remuntar, un altre cop cap al nord, la Solaneta. Un cop al capdamunt, a una nova cruïlla seguim la pista de l’esquerra que puja fins al Maset o Paridora del Serenero, al costat d’una bassa, on podem deixar el cotxe.

Itinerari: Com és habitual amb les meves rutes, l’objectiu és veure i descobrir raconades interessants i per tant algun tram transcorre camp a través, fora sender, a la recerca d’indrets singulars. Per tant, com sempre, aconsello estudiar detingudament el track, i decidir si es vol seguir al peu de la lletra les meves petjades, a estones de “mal pair”, o aplicar el sentit comú que a mi em falta, i seguir senders i pistes evidents i propers, que us poden estalviar sorpreses o passos complicats. Som-hi!

Des del maset del Serenero seguim la pista que remunta cap al capdamunt de la Mola de Mitja-Vila en direcció nord-est, la pista però gira també cap a l’esquerra per un ramal que rodeja una punta rocosa, a la que ens apropem per visitar la primera perla de la jornada: L’avenc de l’Ase. Un potent avenc d’uns 37 metres de profunditat, amb una primera sala espectacular on destaca una gran columna càrstica, i al seu costat el pou d’uns 20 metres que porta a la zona inferior, només accessible a gent experimentada i equipada, i on des de la base i després d’un tram vertical d’uns 5 m, s’accedeix a una altra sala plena de colades, un estretiment i una petita sala final.
Deixem enrera l’avenc i remuntem cap al cim de la Mola: la Puntassa, i el seu vértex geodèsic a 1344m. La zona és d’una bellesa extraordinària, a més de ser una talaia de primer ordre de bona part de la Tinença i de l’horitzó que cap a l’oest se’ns obre a Terol, és també una microreserva de flora, que en aquesta època pimaveral ens regala un festival de vistosa floració de tot tipus de plantes. Ens assomem a la balconada del cingle més septentrional de la Mola, i a una esclexa oberta al rocam trobem la boca de la Cova de la Puntassa. Un abric d’uns 6 metres d’alçada d’on surt una galeria en pendent descendent d’uns 80 metres de recorregut. Una cova carregada d’història: a la boca es va fer una excavació arqueològica l’any 85, i es van trobar abundants indicis de l’edat del bronze. Més contemporani, el segle passat, va ser refugi d’un famós bandoler de la zona: el Floro.
Tornem al centre de la mola, on un petit nucli d’arbres ens assenyala la petita depressió on trobem amagada la boca de la Cova de Mitja-Vila. Una altra galeria en pendent d’uns 30 metres de recorregut, que a la part final ens regala unes boniques formacions arrapades a les parets.
Tornem a la mola, però en lloc de baixar per la mateixa pistra que ens ha pujat, prenem un petit barranc, fora sender i per la dreta que va baixant fins a un primer nivell de cingles, en direcció sud-oest. A una raconada del barranquet trobem una curiosa balma, on un forat travessa tot el cingle. Anem a la recerca de la Cova de la Mestra, però per la informació de que disposo no es tracta de la mateixa cova. Seguim en la mateixa direcció per una feixa entre cingles i entre monumentals exemplars de pi negral que fan que valgue la pena aquesta recerca sense èxit. Uns metres més endavant i aprofitant una canal accesible per l’esquerra, fent alguna petita grimpada, tornem a la boca de l’avenc de l’Ase.
Ara baixem un altre cop al Maset i la bassa del Serenero, on tenim el cotxe, i uns metres més endavant prenem la pista de l’esquerra. La tornem a deixar per baixar al barranquet que transcorre per la dreta i resseguim la seva llera per trobar, uns 50 ó 100 metres barranc avall, i arrapada a la vessat dreta del barranc, la Font Freda. Una bonica barraqueta de pedra en sec que recull l’aigua i la condueix a un llarguíssim bassi per abeurar els ramats, envoltada d’una verdor exultant.
Tornem a pujar a la pista que seguíem. Sense perdre molta alçada, va donant la volta en sentit anti-horari a tota la Mola de Mitja-Vila. Cal estar atents perquè a la dreta de la pista, quan tenim uns llaurats per l’esquerra, trobem l’imponent Pi de Petxí, Un altre negral monumental, digne d’una pel·lícula del Senyor dels Anells, que estira les branques fins al terra. L’abracem respectuosament per impregnar-nos de la seva energia mil·lenària i seguim pista avall per entre un bosc de pins i carrasques ufanós.
Prenem una pista a la dreta, en suau baixada i en sentit oposat al que portavem per visitar les restes del vell Mas de Petxí. Les seves parets, el sostre mig enrunat, les escales trinxades, el blauet dels llindars de portes i finestres, la vella porta despenjada, l’antic forn… ens expliquen en silenci la seva història.
Tornem a la pista principal i seguim rodejant la Mola. Més endavant una fita de pedres a la dreta ens marca el sender que ens portarà al capdamunt del gran cingle de Sant Jaume. A la seva punta més al nord trobem un petit molló en motiu de la rogativa del 2005, que ens marca que en dues hores arribaríem a Pena-Roja de Tastavins. Una immensa proa de vaixell, de roca, que ens assenyala el nord i les terres del Matarranya.

Desfem camí per l’altiplà del cingle per tornar a trobar la mateixa pista, que amb el mateix sentit que portavem, segueix rodejant la Mola. A la part més oest d’aquesta pista trobem també amagada entre grans roques despreses i densa vegetació, a l’esquerra, la Font de Naprú o de l’Embarronada que també deixa anar el seu doll d’aigua a un bassi de negral.

Ara la pista fa una gran corba, mantenint la cota i donant la volta a tota la gran capçalera del barranc d’en Ferri. A una corba tancada de la pista cap a la dreta, prenem per l’esquerra un sender que en pocs metres ens deixa als peus d’una altra de les maravelles de la jorrnada: l’espectacular Pi de les 12 branques. Un altre immens exemplar de negral que es ramifica exuberant cap al cel.
Per la part de darrera, i per un corriol poc marcat baixem en direcció nord per retrobar un altre cop la mateixa pista. Ara anem cap a l’esquerra uns metres i la tornem a deixar per la dreta, creuant un petit barranquet i enfilant cap a la gran mola que se’ns obre al nord: Els Molinars. A simple vista veurem a pocs metres del barranquet un altre gran arbre que crida l’atenció. Es tracta del Càdec, un atre arbre monumental. Per ser un senzill càdec, normalment un arbret arbustiu de poca alçada, aquest llueix un diàmetre de soca i una capçada que el fan únic. Un altre dels “iaios” dels boscos de la Tinença!
Des del càdec, anem en direcció nord-est per arribar a la vora del gran cingle que configura la raconada del barranc: l’Escaleta. Deixem per a una altra ocasió la visita a les carrasques monumentals que s’amaguen al fons del profund engorjat, i la visita també als masos d’Antolino i del Ginero. Tornarem!
De nou tornem al Càdec i a la pista que ara pren direcció sud i després sud-oest, estre un preciós bosquet de pins. M’entretinc perseguint amb la càmera vistoses papallones que pasturen al seu aire entre les mil flors que engalanen el bosc.
La pista s’acaba i per l’equerra es converteix en un sender empinat que va guanyant alçada cap als cingles que tanquen la carena. Una fletxa de fusta ens marca l’escarrissó de Mitja-Vila, que ens remunta fins a dalt de la llarga carena que al nord-est acaba a la Puntassa.
De camí, anem jugant per sobre els cingles que s’aboquen per la nostra esquerra a la recerca de la cova de l’Abella, que no sabem trobar, tot i que l’espectacularitat dels cingles amaguen boniques raconades amb grans balmes i passos aèris entre les feixes més elevades.
Tornem a sortir a l’avenc de l’Ase, per tercera vegada aquesta matinal, i novament baixem fins al cotxe.
Encara ens queden ganes i forces per arribar fins al capdamunt de la Mola de la Solana, per una pista que puja cap a llevant, i veure les restes de l’imponent Pi Gran del Serenero, que algun llamp devia escapçar, i del que només algunes branques verdegen entre un caos de fusta morta.
Una sortideta on es pot gaudir d’arbres monumentals, coves, masos, una floració generosa i una pau infinita.
Una cerveseta sota el gran til·ler del Coratxar, i l’amabilitat dels amos de l’hostatgeria Sant jaume, del tot recomanable, arrodoneixen un dia fantàstic.

Salut i muntanya!!