Menes d'Horcalh

L'Aran és terra de mines. Sobre els poblets de postal, més amunt de boscos i llacs, més enllà de les pastures i les pistes d'esquí hi ha un territori amb rius de colors amb les runes d'un passat industrial. Hi ha les Mines Victòria, sobre Arres de Jos, concidionades per visitar les galeries. Però també les mines Margalida, Liat, Plan deth Horn... i les de Pòrt d'Urets i d'Horcalh, tan remotes que el mineral es descarregava directament a l'Arièja.
Us proposem una visita a la zona minera d'Horcalh amb inici i final al Pla de Beret.
Abans de res, tres normes de seguretat que ens hem aplicat i que recomanem:
- No prendre aigua de cap torrent de la zona minera. El color dels sediments (blanc, ataronjat, vermell...) ja avisa que poden contenir sals metàl·liques en excès. Com no podem comprovar on hi ha plom, niquel, zenc... (metalls presents a la zona) preferim usar com aigua de boca només la de les nostres cantimplores.
- No entrar. sota cap concepte, a trinxeres i mines. Podrien col·lapsar.
- Extremar la precaució al transitar sobre els munts d'escòria. Són materials inestables i poden estar amagant pous o galeries.
El sender segueix el GR 211 tot i que trigareu més de dues hores a veure les primeres marques de pintura blanc/vermell.

Sortim de l'aparcament de Pla de Beret [1853 m] per la pista senyalitzada que surt del seu angle NO en direcció a Montgarri. El camí baixa a creuar l'Arriu de Parròs [30 min; 1783 m] lloc on deixem la pista per a prendre el camí que arrenca davant la cabana de Parròs en direcció N.
El sender es manté aixecat amb l'arriu deth Horcalh la nostra dreta fins que davalla al torrent [1h; 1773 m], que creuem (marca groga) i tot seguit tornem a creuar per una palanca [1h 5 min; 1787 m]. Caminem per la Plana deth Horcalh, un laberint de senders de peülla, evitant les zones entollades fins que, al fons de la pleta, creuem novament el riu per situar-nos en la seva riba esquerra [1h 15 min; 1812 m]. Aquí les peülles han erosionat força el terreny formant una visible ferida gris sobre el verd dels prats.
La Plana deth Horcaulh es tanca pel nord per un petit congost (Honts d'Horcalh) que haurem de passar per sobre per arribar a la part alta de la vall, no és difícil intuïr per on passa el camí i el bestiar ha definit diversos senders que hi duen. Pugem, doncs, pel prat, a trobar el pas [1h 35 min; 1970 m] que en alguns punts apareix tallat a la roca i, fins i tot, empedrat.
Superat el congost entrem en una ample coma centrada en el torrent que ara rep el nom de ribera d'Òrla. L'herba alta amaga el sender que podem seguir amb l'ajut d'algunes fites de pedra. A la nostra dreta, la serra de Bandolers, rematada pel Tuc d'Òrla, i el mar de pedres que s'hi desprén i que nosaltres voregem per sota. Un cop superada la tartera el sender comença a girar a la dreta (E) [2h 10 min; 2166 m] per anar a buscar el Pòrt d'Òrla, és en aquest tram on podrem trobar les primeres marques de pintura blanc i vermell que ens acompanyaran fins al coll [2h 29 min; 2331], .
Al Pòrt d'Òrla (muga 420) us costarà distingir entre el caos de roques quines han estat fracturades per efecte del gel i quines per la mà de l'home. Sí que és artificial la plataforma de l'antic trenet miner que, primer, seguim uns metres cap a l'Arièja (E), per a gaudir uns instants de les vertiginoses vistes a l'altra banda i, seguidament, recòrrer en sentit contrari (O) cap a les mines. Es tracta d'un ampli arc de poc més de dos quilòmetres per sobre de la plataforma de l'antic trenet, les vies són visibles només ocasionalment. en algun punt el traçat passa per trinxera (arrunada) i en altres creuava per pontets que l'aigua d'algun petit torrent es va endur tot i amb això en poc més de mitja hora arribareu a una cascada [3h 7 min; 2343 m]. Aquí, el pont del trenet ha estat arrossegat completament i resten les vies suspeses, creuem junt al petit gorg i accedim a la terrassa on hi ha les mines [3h 14 min; 2349].
Les Menes d'Horcalh ocupen successives terrasses connentades entre si per les vies d'un trenet miner del que només en resta la plataforma de les vies i, en alguns punts, les travesses de fusta. Algú ha retirat i amuntegat molts metres de carril a les runes d'un dels edificis. Als llocs amb major desnivell hi havia funiculars dels que en resten les esteses de cables i les politges del sistema de tracció. Disperses arreu del terreny, restes de les vagonetes o, simplement, eixos i rodes; algunes són mig colgades d'escòria i altres mig enfonsades a torberes. La natura, molt a poc a poc, s'ho anirà engolint tot.
Recorrem la zona treient el nas pes algunes de les bocamines d'on surt un airet fred amb olor a metall humit. No hi ha elements d'entibat. No entrem en cap d'elles.
Seguim el nostre trajecte cap a ponent, seguint les marques de GR paral·lels a un torrent ben vermell. El sender ens duria a Montoliu però ben aviat l'abandonem per a tornar cap a les terrasses superiors de la mina en una àmplia i erràtica llaçada d'una a altra bocamina fins a coronar l'ample llom del Sarrat Blanc [3h 40 min; 2445 m] i girem de nou a ponent a buscar el trajecte de la via cap a Eth Lastoar, la vall immediatament al sud del complex miner, als peus dels Tucs der Home i de Montoliu. La platafoma de la via ha estat aquí engolida gairebé del tot per l'acció erosiva, en arribar al mur d'un antic funicular seguim paral·lels a ell cap al fons de la vall on encara trobarem tres bocamines més.
Un cop a l'arriu de Lastoar [4h 13 min; 2365 m] (un petit torrent) el creuem per continuar per la seva riba dreta (S) en direcció a llevant per un sender poc evident que avança aixecat uns metres sobre l'aigua. El sender, sobre terreny polsós gris (disculpeu els meus pobres coneixements en geologia) està senyalitzat amb algunes (poques) fites de pedra i és evident que l'usa més el bestiar que els excursionistes.
A la sortida de l'estret canal en V del torrent hi ha un replà herbós que seguirem, sempre cap a l'E fins que, a prop del marge de la plana [4h 33 min; 2219 m] passem a la riba esquerra (N). A partir d'aquest punt el riu davalla fortament cap a la vall. Nosaltres ens mantindrem sobre el llom a la seva esquerra seguint un lleuger llom en una baixada esgraonada. Encara en aquest trajecte podreu trobar rastre de l'activitat minera. Entre els rocs i l'herba alta podeu detectar alguna fita de pedra però, ni són prou ni es veuen massa de manera que cal estar atent per no decantar-se a una o altra banda o altra del llom fins arribar a un petit replà amb alguns arbres 4h 58 min; 2035 m]. En aquest punt teniu dues opcions, una baixa molt dreta, a tocar de la cascada (inici indicat al track) o una baixada més pausada, a pocs metres a l'esquerra. Nosaltres, ja tenim una edat, optem per aquesta segona.
Qualsevol de les dues opcions ens deixa al peu de la cascada (una més avall que l'altre). Nosaltres, que hem optat per la variant còmoda, remuntem uns metres pel prat per a refrescar-nos sota l'aigua del torrent [5h 08 min; 1942 m].
A partir d'aquí només ens resta seguir, sempre cap al sud, pel sender de peülla a la Plana d'Horcalh [5h 24 min; 1815 m], continuar pel sender a la dreta del riu fins la cabana de Parròs [5h 57 min; 1787 m] i remuntar per la pista fins al Pla de Beret [6h 27 min; 1851 m]