Marxa dels Llenyataires 2017. Les Preses - Xenacs - Serra del Corb - Coll de Bas - Coves de la Vila - Camí dels Bous - Preses

Marxa dels Llenyataires 2017.
Organitza : Centre excursionista “ Els Enfilats “ del Centre Cultural Les Preses.
Sortida i arribada a l’aparcament de l’escola la Bòbila. Aquest espai el trobareu fàcilment a l’extrem meridional de la població de les Preses amb les bones referències de les molt visibles torres bessones de l’església parroquial de Sant Pere; i l’alterosa i ben conservada xemeneia de rajols vermells d’una antiga bòbila que dóna nom a l’actual equipament escolar del poble. ( En dies de boira espessa, sempre podreu recórrer a qualsevol vilatà que trobeu, car són bona gent, i bé que us atendran ).
La marxa s’inicia en direcció a l’arcada de can Mata i l’església de Sant Pere per encarar i travessar el pontet dels recs que apleguen les aigües dels clots de Xenacs i dels Trèmols. Aquest discret camí dóna servei als actuals masos de Pinell, Pujol i Talaia; situats a la part baixa de la muntanya, i connectava amb la desapareguda i molt més enlairada masia de Xenacs. La prolongació d’aquest sender s’ha convertit en una de les rutes més clàssiques de la zona, ideal per assolir l’àrea recreativa de Xenacs i el cim de Puig Rodó.
A l’alçada del mas Pinell abandonem la via principal i baixem a la dreta per un desdibuixat i dreturer caminoi per travessar el migrat rec del clot de Xenacs. Un cop remuntats a l’altra banda de l’aigua trobem l’empedrada casa de la Torre. Per espai d’uns pocs minuts ( 6 / 8 ) marxem per una ampla i planera pista de terra que festeja uns camps de conreu. La ruta obvia el planer i principal camí del nostre davant i, girant a l’esquerra, comença una sostinguda pujada per les lleixes de can Sila i el sector dels Tombos. El camí denota en aquest tram, així com en el següent i més aplanat o reposador pla de l’Aulinar, una bona tasca de neteja i arranjament per part dels organitzadors de la marxa.
Un cop superat el pla de l’Aulinar empalmem amb la travessera autopista del camí dels Bous, però no us feu il•lusions que la festa – anar de pla – dura poc. Uns pocs minuts de planer per fer un esbufec i, en una zona on anys enrere es practicà una tala massiva de pins, girem a la dreta per enfilar-nos amb la companyia de les restes de rabasses que encara poblen la zona. Aviat sortim a la carretera asfaltada que puja a Xenacs i, seguint-la a l’esquerra, en no res arribem al control de l’àrea recreativa.
Ara la ruta continua; per camins amples i reposadors; en direcció al cim del serrat de les Aulines i la bassa de Dretes i arriba al caire de la serra de la solana del Soler. Aquí el camí es torna descendent, rectilini, rocallós i exposat; i ens porta, per espai d’un km i mig, en decidida orientació a migdia tot regalant-nos unes meravelloses vistes de les muntanyes de l’entorn i de les valls de Bas i Hostoles, així com de la partió – serra del Soler, coll de Bas, serra Calcina - d’aigües Ter / Fluvià. Val a dir que en aquesta baixada, més o menys a la seva meitat, trobem a mà dreta el trencall per anar a les coves de la Vila i, uns metres més avall i a mà esquerra, el trencall de la font Fresca o també coneguda com font de l’Arç. Ambdós trencalls compten amb unes discretes fites de pedres.
Arribem a la casa de coll de Bas i a l’antiga caseta del peons caminers que tenien cura del manteniment de la carretera en aquest sector. Toca esmorzar, no sé si és que ens van veure quasi últims, molt vellets i cabells blancs però : cadires per seure, la botifarra més feta ?, no s’aixequin pas; ja els portem el porró, la cansalada és molt tendra, un cafetet ? en volen més ? La feina va se aixecar la tropa d’aquella trinxera i fer-los creure que havíem d’atacar el serrat de Molar i les coves de la Vila per tombar a coll de Llossassos, res, cosa de 300 m de desnivell. Amb la panxa tan plena deien que era millor fer el bicicarril.
Continuem la marxa baixant per la vella carretera i en uns 500m arribem al restaurant la Casilla. Només de passar pel darrera de l’antiga edificació del carrilet d’Olot abandonem el bicicarril i girem a la dreta per encetar i creuar un planer camp de conreu que aviat dóna pas a un dreturer corriol que puja de forma directa pel clot de la Bassa en direcció a les coves de la Vila. La pujada és forta, arriba en una cruïlla, davalla lleugerament per atansar-nos a les coves i remunta – a l’altra banda - suaument per depositar-nos a les restes del mas Llossassos i al collet ( ja era hora ) d’ homònim nom. O sigui un petit sifó, era el que ens faltava de l’esmorzar. Aquests del centre excursionista “ Els Enfilats “ del Centre Cultural Les Preses pensen en tot !
Collet de Llossassos. Comencem a davallar i, a no res, trobem la carretera asfaltada de Xenacs i un control de la marxa. ( Jo per a mi que ens veien molt cardats, o bé; que són molt bons organitzant marxes ) Beures, fruita, iogurts de la Fageda, galetes, xocolata i, sobretot, molta atenció, amabilitat i bon rotllo.
Creuem la carretera asfaltada i connectem, després de descendir uns 40 m d desnivell, amb el concorregut camí dels Bous. Girem a l’esquerra i resseguim el savi i planer camí – no en va fou enginyat per al trànsit d’animal de peu rodó – per les atapeïdes fagedes de can Prim i del bac dels Trèmols per arribar al mirador de la trona del Rector, lloc on; per espai de pocs metres, camí i carretera asfaltada comparteixen l’espai. Davant mateix de la trona camí i carretera es divorcien. El nostre corriol continua paral•lel pels sotes de la carretera i aviat arriba en un marcat gir a la dreta just en un lloc on veiem la carretera asfaltada molt prop nostre.
Obviem la carretera i descendint – ara de manera més pronunciada – per un bosc barrejat de roure, alzina i faig – ens apropem a la plana del poble, lloc on trobarem, primer; l’acurat mas del Bellot i els camps de les Filoses i el Bord i, després; amb el seu monumental plàtan al davant de l’entrada, l’escola la Bòbila i el punt final de la marxa on ens espera – altre cop – una magnífica atenció i un inesgotable – érem els últims ! - avituallament.
A redós de l’escola, a més de l’esmentat plàtan es troba un gegantí exemplar de teix. Simptomàtic : el teix, junt amb l’olivera, és l’arbre de més longevitat. Típic de centre Europa, representa la constància en l’ensenyament. El plàtan, per la seva raresa dintre de la flora del país, i per la seva gran alçada que permetia veure’l a distàncies considerables; es plantava al costat de les fonts boscanes per servir de referència d’aigua als viatgers de l’època. Davant de la Bòbila; aquest plàtan sembla referenciar una evident font de cultura.
A cada fotografia i wp hi trobareu informació addicional. ( Per cert, les fotos són color sèpia no per casualitat ni esnobisme fotogràfic. Ho són a demanda de les àvies per considerar aquestes que de tal “guisa “ no se’ls veu tant el color blanc dels cabells ).
Salut i bona marxa.