Lligallo Reial - Egüeta

17 de setembre de 2017

Seguint la meva falera de trobar indrets singulars de la serra del Montsià, tant pel que fa a la presència humana, a l’aprofitament de l’escasa aigua, i als diferents elements del paisatge: cims, coves, barrancs, colls… aquesta vegada he centrat l’atenció en un dels accessos més històrics de la serra per la part d’Ulldecona: El lligallo Reial, que comunica directament la foia amb el Mas de Comú, i per tant amb la resta de la serra, per l’antic GR-92.
El Lligallo Reial era un antic camí ramader que comunicava les planes del delta amb els Ports o les terres del Maestrat en altres temps, quan la transhumància era una important activitat econòmica de la que a les nostres terres trobem nombrosos testimonis: corrals, paridores, masos… avui en runes però que ens parlen silenciosament de la vida dels nostres avantpassats, arrelats a la terra.

He centrat la descoberta d’aquesta zona en dos itineraris diferents, però que comparteixen alguns punts. La raó és que en les dos ocasions l’objecte de recerca era un antic povet al vessant nord-oest del barranc de l’Egüeta. La primera vegada no el vaig saber trobar tot i que era força prop. La segona, gràcies a l’ajut d’un altre enamorat de la serra, l’amic Agustí Barceló, que en savia la ubicació vam fer la visita i la vam complementar en un traçat diferent.

Aproximació: Des de la T-331, la carretera que va d’Ulldecona a Santa Bàrbara, a l’alçada de la Bassa de les Ermites, prenem un cami recte en direcció al Montsià. Passem per sobre, primer la via del tren i desprès l’AP7. Uns metres més avant a un encreuament, trenquem a l’esquerra i seguim per un estreta pista entre conreus d’oliveres fins a un altre encreuament. Ara girem a la dreta i uns metres més avant, a l’esquerra, veiem un antic forn de calç, reconvertit en dipòsit d’aigua, que servia per abeurar els ramats a unes llargues piques que hi ha adosades. Podem deixar el cotxe. Aquest punt ens servira de partida i retorn per als dos itineraris.

Dificultat: fàcil tot i què algun tram del recorregut transcorre per fora dels senders.

Desnivell: 500 mts acumulats.

Durada: Unes 2h 30’. 6,5 km

Itinerari: Des de l’abeurador, seguim per la pista principal que va en direcció sud-est cap al Montsià. A la nostra dreta queda una extensa finca envoltada per alts xipresos que es divisa des de molts punts de la Serra, és el mas del Rector. Al final de la llarga recta hi ha una petita ziga zaga de la pista, en aquest punt la deixem per prendre un antic camí per l’esquerra. Ben aviat el camí es converteix en sender, entre un petit pinar que ens deixa a un encreuament d’un sender que puja de baix a la pista i que remunta cap a l’esquerra. Ja hi som al Lligallo Reial. A sota deixem les restes d’una antiga pedrera, un dipòsit d’aigua i uns vasos d’abelles.
Remuntem per l’esquerra seguint el traçat del sender i deixant a la nostra esquerra un petit bosc de pins que corona la lloma. Aqui deixem el lligallo i entre els pins mirem de guanyar la carena, buscant una bona perspectiva del barranc que ens queda a l’altre costat. Arribats, carenejant, a un petit coll, trobem un bon baixador per accedir a un antic maset enrunat: el maset de Tacó, i dedico una bona estona a resseguir els cingles per la seva base, propers al mas, a la recerca del preuat Povet de Tacó. Aquesta vegada tampoc vol sortir i ja en van unes quantes. És necessari tenir més referències, en cas contrari és buscar una agulla en un paller, donat el mar de malesa que ha envaït aquestes finques perdudes des de fa molts anys. Torno al collet i continuo carenejant, fora sender, per anar a retrobar el lligallo. Ara ja per bon camí vaig remuntant en suau pujada pel vessant sud-est de la Mola de l’Egüeta. Al capdamunt, ens trobem a un ampli coll, amb un altre encreuament. Un pal de fusta ens assenyala la continuació del lligallo, per la Mola Alta, cap al Mas de Comú. Deixo aquesta variant per a la propera ocasió i prenc el sender de l’esquerra que acaba de donar la volta a la Mola de l’Egüeta. Les vistes són espectaculars: a llevant es divisa el Mas de Comú, cap al nord s’aixeca la petita Mola de Botins a l’altra banda del barranc del Mascarat, a ponent la Mola de Godal a l'altre costat de la Foia, i com a teló de fons l’alterós Port.

El sender va baixant primer suaument i després més decidit, acabant de donat la volta a la Mola de l’Egüeta. La sendera acaba a una finca excel·lentment treballada, envoltada per un filat elèctric per protegir-la, imagino, dels porcs senglars. Una petita bassa i antics abeuradors, i una preciosa caseta, que tot i ser de construcció recent el propietari ha sapigut conservar l’estil de les casetes de camp de la serra: La caseta de Cruzado, al monte de Bufa.
Deixem enrera la finca i comencem a baixar per la pista d’accès. En un fort revolt a la dreta, deixo la pista un moment per visitar, ara si, una caseta antiga on hi vaig estar fa uns anys. El mas del Beatet, data de principis del segle passat, i el recordava en un estat de conservació molt bó. La meva sorpresa ha estat veure que els actuals propietaris, han esmerçat esforços i molt bon criteri, deixant el racó impecable. M’atreviria a dir que potser és la caseta o maset, més ben conservat de tota la serra. Contemplar el gust en que cuiden l’entorn i la pròpia edificació, em trasllada al segle passat, quant la serra era habitada… una delícia. Felicito des d’aquí als actuals propietaris per l’excel·lent treball de conservació.

Un altre cop a la pista segueixo baixant, i em sorprén un petit cocó a la vora dreta del camí, de construcció recent. La pista baixa fent fortes giragonses i a un replà que fa la carena trobem un altre maset abandonat: el maset de l’Amoderat, des de la pròpia pista es pot veure una mica més enllà una altra petita caseta, probablement pertanyent a la mateixa finca. Seguim davallant i a una curva ampla del camí cap a l’esquerra, a la part de dalt de la pista es troba el mas de Celidoni, de dimensions més grans que l’anterior i que al seu interior guarda un petit tresor, una cisterna excavada a la mateixa roca, potser aprofitant alguna escletxa.

Continuem aigues avall i quasi al fons de tot del barranc, si girem la vista cap a la capçalera es pot veure un cingle de roca pintat de blanc, que servia en altres temps com a rellotge solar: la roca del migdia.
Quasi al fons a l’esquerra del camí trobem el maset de l’Astorson, potser el més enrunat de la zona, que també comptava amb una petita cisterna, al terra.
La pista es troba amb una altra més gran que la creua. Ara hem d’anar cap a l’esquerra, però abans m’assomo a la part de sota d’aquesta pista, allà per on passa el barranc de l’Egüeta per on hem baixat tota l’estona. Un petit promontori de pedra calcària amaga un preciós cocó. Ara, després d’un estiu rigorós, completament sec.

Seguim ara la pista principal en direcció sud-oest, passem pel mig d’una finca tota vallada amb enreixats de rea. Estem al corral de Borrasca, on entre la malesa i per sota de velles oliveres encara pasturen vaques braves. Abans d’arribar a un encreuament, si ens fixem, la finca d’oliveres de la dreta, molt ben treballada, és plena de magnífics exemplars d’oliveres mil·lenàries.

A l’encreuament girem a l’esquerra, i ja estem a tocar de l’abeurador, punt de partida del itinerari.