Les Planes d'Hostoles, gorgs del riu Brugent, Castell d’Hostoles, gorgs i salts de la riera de Cogolls

Les Planes d'Hostoles, gorgs del riu Brugent, Castell d’Hostoles, gorgs i salts de la riera de Cogolls. Ruta fàcil sense més dificultat que algun punt on pot patir qui tingui vertigen.

El Brugent és un riu de les comarques de la Garrotxa i la Selva; és afluent del riu Ter per l'esquerra. La seva conca s'estén bàsicament pels municipis de Sant Feliu de Pallerols, les Planes d'Hostoles i Amer i queda emmarcada entre les muntanyes més orientals de la serralada de Collsacabra i el vessant occidental de la cadena muntanyosa que conformen la Serra de les Medes i els Cingles de Sant Roc. Com a afluent destaca per ser el primer a desembocar en el riu Ter dins del seu curs baix i de ser un del més importants en aportació hídrica.

El castell d'Hostoles és un castell roquer, edificació dels segles IX-X, del qual només en queden ruïnes. Està situat a la vall d'Hostoles, al terme municipal de Les Planes d'Hostoles, a la vessant esquerra del riu Brugent.

A començaments del segle xi era situat al comtat de Girona tot i que en algun moment fou infeudat al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. L'any 1015, el castlà era Mir d'Hostoles qui, el 1017, feu homenatge al comte de Barcelona, el seu senyor eminent. El fill de Mir, Enees Mir, segons consta en el «Liber feudorum maior», jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis per «ipso castro de Ostoles». En aquest mateix segle, anys 1061 i 1066, apareix en documents el mateix castlà Enees i, a finals de segle, un nou membre de la família, Galceran d'Hostoles, que trobem en el jurament de fidelitat dels nobles del comtat de Besalú retut a Bernat II comte de Besalú. La senyoria del castell passà a mans del dàpifer Guillem Ramon I, qui el llegà al seu fill Ot el 1120, si bé la castlania continuaria en mans dels hereus de Mir d'Hostoles. El 1212, Dolça d'Hostoles es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del comtat de Girona, i fou senyora del castell fins al 1225, moment en què apareix com a senyor el seu fill, Guillem Galceran, qui, segons F. Montsalvatge, ho fou fins al 1290.

Segons un document fet fer pel rei Jaume I, el 1259 s'esdevingueren enfrontaments a Hostoles en els quals hi participà l'infant Pere, que motivaren saqueigs al castell. El poder dels senyors que posseïen Hostoles augmentà amb el matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca de Creixell. Els seus abusos els hi comportaren la separació del benefici de pau i treva i l'excomunió. No obstant, el 1285 el senyor d'Hostoles lluità a favor del rei català contra els croats francesos de Felip l'Ardit. Més endavant, el castell d'Hostoles fou heretat per Beatriu de Serrallonga i, pel matrimoni d'aquesta amb el vescomte Dalmau de Rocabertí el 1313, passà al gran patrimoni dels Rocabertí. Segons documentació de l'any 1319, la capella del castell era dedicada a Sant Guerau.

Després de 1445, el castell d'Hostoles depenia de Dalmau de Rocabertí, el qual, durant la guerra civil catalana (1462-1472), milità en el partit joanista. Fou ocupat pels remences el març de 1463. El 1471, castell i terme restaren incorporats a la corona per decisió de Joan II. El 1474 passà al cabdill remença Francesc de Verntallat, que rebé el títol de vescomte d'Hostoles. L'any 1488, després de la sentència de Guadalupe (1486), el castell tornà a la Corona.[1]

Recentment ha estat consolidat, ja que es trobava en molt mal estat de conservació.

La riera de Cogolls és afluent, per la dreta, del riu Brugent, riu de les comarques de la Garrotxa i la Selva i un dels principals afluents, al seu torn, del riu Ter.

La riera neix al vessant occidental del Puig Rodó, contrafort meridional de la Serra de Finestres i drena la Vall de Cogolls, on hi trobem el municipi de Les Planes d'Hostoles.

Aquesta riera té nombrosos salts d'aigua, amb unes característiques plantes petrificades, la fisonomia dels quals es deu a nombroses falles que enfonsem o aixequen els blocs de roca que controlen l'existència de nombroses fonts d'aigües subterrànies, que porten una gran abundància d'hidrogencarbonat de calci dissolt. Aquest va petrificant lentament les plantes i formant els travertins. El salt del Gorg del Molí dels Murris n'és el més conegut i popular.