LA VILLA - CALA FINESTRAT

Ruta realizada por el compañero y amigo Xavi Pellicer para el grupo de Senderismo de La Sargantana...

Xavi Pelli LA CALA DE FINESTRAT DES DE LA VILA 17-06-2023.

En ser una ruta lineal, deixarem la meitat dels cotxes a la Cala de Finestrat o Morales i amb la resta acudirem a l’aparcament de la partida Plans-Gasparot, als peus del Tossal santuari ibèrico-romà de La Malladeta ( https://es.wikipedia.org/wiki/Santuario_de_la_Malladeta ) , que en aquesta ocasió sí visitarem, així com la Vil·la Giacomina ( https://es.wikipedia.org/wiki/Villa_Giacomina ) , tots dos en la part meridional del mateix.
Seguidament baixarem al bonic mirador de la Cala Puntes del Moro on ens vam fem la primera foto de grup en l’anterior visita.

Comentar que l’actual ciutat de La Vila fou un dels quatre municipium més importants a l’època romana, anomenant-se aleshores Al·ló, Allon al llatí, nom que ens recorda l’Hotel Allon Mediterrània a la Platja de la Vila Joiosa, juntament amb Ilici (Elx), Lucentum (Alacant) i Dianium (Dénia). La Vila, entre Campello (L’Alacantí) i Finestrat, ens guarda moltes sorpreses insospitades d’aquesta interessant contrada de la Marina Baixa.

Deixarem arrere la xicoteta Cala de les Puntes, normalment amb poca afluència de gent, i tot seguint el litoral comprovarem que la Platja de la Malladeta, no confondre amb la cala del mateix nom i situada baix del Tossal homònim, i l’Antoneta s’han convertit en un aparcament de cotxes. Ja internet ens avisa de que, a banda de no estar senyalitzades, tampoc són aptes per al bany, per la qual cosa entenem encertada aquesta actuació municipal.

Després creuarem el riu Amadorio i l’espigó que el protegeix, amb el seu sender de les cases penjants, i arribarem al passeig marítim de la Platja de La Vila. Espaiós i ple de gent normalment, aquell antic barri de pescadors s’ha convertit en un reclam turístic de primer ordre capaç de competir amb Benidorm o Gandia pels serveis, transformació de l’entorn i ofertes ludico-esportives. No debades les acolorides cases ens recorden aquelles postals que compràvem quan visitàvem bells paratges per tal de tenir un record o poder compartir-lo amb familiars i amics, cosa que hui en dia s’ha convertit en gairebé un record del passat degut a la immediatesa de les comunicacions i les xarxes socials a l’abast de tothom. Tot seguit veurem un cartell que ens informarà de que el 1915 Andrés Martínez construí un balneari anomenat Banys de Neptú que desenvolupà la seva activitat fins el 1970 i que les seves aigües eren desitjades per tranquil·les com una bassa d’oli, a més del referent anual dels rituals màgic.

Al final d’aquesta platja espectacular es troba la Platja del Varador meridional, curta però molt més ampla, que remata amb un espigó que incorpora un petit far i just enfront el braç protector del Port amb l’altre far que guiarà els vaixells i altres embarcacions a dintre del mateix. Passarem per davant del Club Nàutic de La Vila, on podem llegir en una escala que puja als edificis d’enfront: “Hi ha tres classes d’hòmens: els vius, els morts i els que van per la mar.” Colpidora percepció de la realitat.

Al final del port, la drassana Santa Marta ens mostrarà un vaixell vell que més bé sembla una relíquia del passat en forma d’estàtua que estar llest per a ser reparat, i que ens parla d’un passat pesquer hui força oblidat, tret de les piscifactories que observarem més endavant a poca distància de la costa.

Entrarem al Barri de l’Almadrava, que em recorda immediatament el jaciment arqueòlògic homònim de Els Poblets que tinc molt més a prop de casa, mostrant-nos així quina era la funció d’aquell lloc tan peculiar, presó de peixos grossos llestos per a la matança. No debades una de les meves rutes vora mar preferides és la de la Platja de Bellreguard fins el riu Gironà, una mica exigent per als no iniciats en el món del senderisme. Abans d’entrar a la Platja del Varador septentrional un cartell ens informarà que la nau romana Bou Ferrer naufragà entre el 66 i 68 dC davant aquell indret mentre navegava de Càdis a Roma.

Tot seguit la Platja dels Estudiants i la del Tio Roig, separades per un espigó natural i protegit l’accés amb grossos blocs de pedra, ens donaran la benvinguda.

En arribar a la fi del passeig, una sinuosa escala de pedra ens durà per darrere d’uns xalets al primer tossalet que, per als amants de l’arqueologia, és tot un tresor. Es tracta de La Tellerola, suposada torre fortificada de vigilància de la costa al bell cim del mateix i que les excavacions pertinents haurien de determinar si és d’origen ibèric, cartaginés o romà. Ahí ho deixe.

Una altra escala sinuosa, aquesta molt més ampla, ens baixarà a la Platja del riu Torres, el qual normalment està més sec que un torrat, malgrat l’afluent Anxero que puja fins el Puig Campana. El Camping Torres sol estar ple de gent en aquestes dates i prou animat, musicalment parlant. Esperem que bufe el tan desitjat llevantet i poder així aliviar la calor, per mi no només insuportable però invalidant, cosa que ens fa fugir de les muntanyes d’interior i apropar-nos a la mar per continuar fent senda.

Des de la Platja del Torres estant podrem gaudir d’una altra meravella: la Torre d’Hèrcules. Ens desviarem no massa, per tal de poder observar-la de prop. Es tracta d’un monument funerari romà de la meitat del segle II dC, probablement pertanyent a la família de Lucio Terencio Mancino i el més ben conservat a tot l’estat espanyol, amb forma de torre de planta rectangular que consta d’un podi esglaonat de cinc grades. La construcció és rematada amb un segon cos , probablement del s. XVIII. L. Aband plantejà la hipòtesi que el remat de la torre fora una piràmide, relacionant-lo amb altres monuments d’època romana, que a mi em fan pensar en el sepulcre de Baebiae Quietae a Daimús o la Torre dels Escipions a Tarragona. Aquest monument estava envoltat d’un jardí i estatues i tot això dins un recinte emmurallat. La resta d’uns pins a prop, ens recorden que per als romans la marca d’un raig en els mateixos convertia aquell indret en un lloc sagrat. Tot això afegit als forats per a les libacions, ofrenes de vi, de la torre esmentada, em recorden els rituals romans per agrair les divinitats el haver pogut superar una muntanya pel seu coll i en els quals ficaven un altar o ara, en llatí. D’aquí els nombrosos noms d’Ares que trobem arreu de la nostra geografia, com ara Ares del Bosc, segons m’explicava el meu amic professor, David Escrivà, gran apassionat de la geologia. La reconstrucció parcial del recinte i la protecció de la torre amb nombroses agulles per tal que els coloms no hi niuen i ho caguen tot, han estat un esforç inútil. Els coloms cerquen tossudament el lloc per on poder accedir i fan allò al que la seva naturalesa els empeny. Des d’ací es veu el Puig Campana, amb els seus 1.408 msnm, perfectament.

Aviat agafarem la pista senderista litoral del Torres a l’Aguiló, però abans d’abandonar aquest paratge, comentar que La Vila ha volgut fer el mateix que Benidorm, però sense la mateixa sort. La urbanització Torres I s’ha desenvolupat una mica, però Torres II, que és on ens trobem, fa pena veure-la. Carrers, voreres, clavegueram, llum, aigua, bancs, arbreda, zones d’esplai i descans, mobiliari urbà, tot enllestit i res de res, tret del camping esmentat. Em recorda Monte Pego, no la de l’Ombria del Moro, sinó la urbanització fantasma de la Penya Roja. Deplorable.

Creuarem el Barranc Ferrandis i ara ja si que anem a fer una mica de muntanya, poca. El sender de la Costa és molt suau i puja progressivament, tret del principi. En arribar a la carena la panoràmica és espectacular i convida a fer-se fotos amb el litoral al fons. Després ja només serà caminar i caminar, planerament. Arribats a la Punta Plana, a sota tindrem la Cala Eriços d’un accés bastant complicat. A l’alçada de la Cala Fonda ens desviarem a l’esquerre per pujar al vèrtex geodèsic Castella ( 166 msnm) i baixar per l’antiga Caserna de Carabiners des d’on buscarem l’ascens a la Torre l’Aguiló ( https://es.wikipedia.org/wiki/Torre_del_Aguil%C3%B3 ) i d’allí baixarem a la Cala Finestrat, on tenim els cotxes, per dinar i prendre el bany, si l’oratge ho permet.

NOTA: ruta realizada a mano según más o menos el track del compañero, ya q a mí me salto la señal GPS...