La Portella del Pinell (100 cim)

Fantàstic, salvatge, feréstec, però alhora exigent i gens senzill, recorregut pel vessant sud del Parc Natural dels Ports, gràcies al qual ens endinsarem per les típiques barrancades que conformen aquest espectacular massís, travessant paratges que ens eren desconeguts fins ara, tot i que en teníem coneixement gràcies al llibre Lo Port de Joan J. Tirón Ferré, en el que ressenya una circular pel bosc de l’Aragall, que en bona part resseguirem. El que no teníem gens clara era la possibilitat de pujar el cim de la Portella del Pinell aprofitant el traçat de la ruta, però recentment un altre coneixedor de la zona, Carles Zaragoza, va desllorigar l’entrellat, enllaçant la portella de l’Aragall amb aquest pic, inclòs en la darrera ampliació al llistat dels 100 cims de la FEEC. Unes marques de pintura vermella al sota-cingle (que seran la nostra guia en la major part de la pujada) feien pensar en aquesta possibilitat, doncs algú les va pintar, i efectivament permeten enllaçar aquests dos relleus, completant així un itinerari de primera.

El punt de sortida el trobem a la pista de les Carroveres, concretament al costat d’una mena de font, l’Anjupet, on arribarem des de la carretera TV-3421, entre Mas de Barberans i La Sénia. Just abans del punt quilomètric 12, trobem a mà dreta un trencall marcat com a camí del barranc de la Galera i la Vall, que seguim per una pista asfaltada, fins a un trencall a mà esquerra, al cap si fa o no fa d’1,8 quilòmetres, en el punt d’unió amb la vall de les Carroveres. Ara la pista és de terra, però en bon estat, i en uns 2 quilòmetres veurem l’indret on aparcar, on no hi caben molts vehicles, fet que s’ha de tenir en compte.

Comencem a caminar seguint la pista, que travessa per una palanca el barranc, i va resseguint les parets de la muntanya, en la que s’intueixen força cavitats, entre elles la cova d’en Narcís o de les Carroveres (segons el mapa de l’ICGC), que ens queda alçada. Poc més endavant, abandonem la pista per l’esquerra, baixant a la llera del barranc del Regatxol, que travessem i seguim aigües amunt, fins arribar a la seva confluència amb un torrent secundari, on tornem a travessar-lo, en un punt on es veuen els contraforts d’un antic pont, ja desaparegut.
Al cap d’uns metres, fem un petit tram d’anar i tornar, en el punt on trobem la font del Regatxol, on s’hi forma una zona de retenció d’aigües al costat d’una roca.
En un no res, torrentera amunt, entrem de ple al barranc, superant com a primer obstacle un roqueter on ja comencem a deixar-nos dur per les marques vermelles de pintura. Majoritàriament seguirem el curs del torrent, però en algun indret el deixem, marxant per un corriolet que s’enfila al seu costat, fins arribar a un punt on abandonem momentàniament les marques vermelles, que s’enfilen a l’esquerra, cara amunt. La nostra referència es anar per dintre el curs del barranc, per tant, obviem les marques i seguim l’itinerari previst.

Més amunt, retrobem per l’esquerra un senderó i les marques, així com una mànega negra, que ja havíem vist al principi, i que prové de la font o bassis de l'Aragall. En un no res, marxem del torrent de forma definitiva, travessant la seva llera i enfilant-nos per un curt tram de roca, on un camí definit ens fa guanyar alçada de forma directa. Passem per un esperó que esdevé un bon mirador del que portem fet fins ara i ens situem en una mena de collada que dona pas a una carena que divideix les barrancades tancades per de l’Ombria de l’Aragall a l’esquerra i les Carroveres, a la dreta. Ens endinsem en una pineda molt antiga, amb algun pi monumental de considerables dimensions, que ens pot recordar al Pimpoll o el Ramut o també al Pi Gros de la Fageda del Retaule. Anem guanyant alçada i arribem a una tartera, per la que pugem, deixant enrere un encreuament de camins, parant compte, una mica més amunt, a un trencall desdibuixat a l’esquerra, on surt un corriol que ens cal seguir, fins arribar a la balma de la Mallada de les Figueres, veient alguna que altra marca de pintura vermella, però molt antiga. Estem sota una gran paret de roca en la que, com el seu nom indica, s'arreplegava el bestiar que pasturava per aquest racó de la muntanya. Resseguim la seva base, parant compte a perdre una mica d’alçada i encarar un pas entre roques, com una bretxa, que ens fa saltar de vessant, seguint durant uns metres un caminet (de baixada el recuperarem, tot i que força metres més endavant) que aviat deixarem a l’alçada d’una fita de pedres, per encarar a la dreta una tram de drecera fora de sender que ens durà als peus del bosc de l’Aragall.

Comença aquí una costeruda pujada pel mig d’una antiga, però esclarissada, pineda, on cal estar a l’aguait de les fites i les marques de pintura vermella que hi ha als arbres. No hi ha una traça clara de camí, per tant, no hem de badar. En un moment donat, trobem una bifurcació, on veurem una marca de pintura en forma de T en una roca als peus d’un gran pi. Recte aniríem al bassis de l’Aragall, però nosaltres seguirem cara amunt, a l’esquerra, amb la mateixa tònica que hem dut des que hem entrat al bosc. Hem de pensar que durant aquesta pujada, haurem de superar trams amb inclinacions que van del 35% al 42%, per tant, cal prendre-s’ho amb paciència. Arribem així a l’espectacular portella de l’Aragall, escletxa que parteix en dos el crestall de roca i que permet saltar al vessant sud de la muntanya, sobre la vall que forma el barranc de Valldebous. Veiem al terra, de nou, una marca de pintura vermella en forma de T, la qual cosa vol dir que en algun moment hi ha hagut alguna via de pujada per aquest sector, tot i que sé que hi ha persones que ho han intentat i s’han desdit davant del tipus de terreny que anaven trobant. En tot cas, nosaltres marxem a l’esquerra, arran mateix del sota-cingle, per un sender que podria semblar molt exposat, però que si no perdem de vista la seva traça principal i les marques de pintura, ens donarà força confiança.

Arribarem a una mena de collada, entre el sector del massís que hem deixat enrere i la cota occidental de la Portella del Pinell, que hem d’encarar a flanqueig per la dreta, avançant en sentit antihorari. Passarem una petita font que surt de l’interior de la roca i a partir d’aquí comença la pujada per una curta, però molt esmicolada tartera, que ens porta a l’altiplà on s’alça el nostre objectiu. Anem primer a visitar una cota secundària i després ja enfilem la darrera pujada, salvant un curt tram de roca, que ens deixa al capdamunt d’aquest fantàstic i amplíssim mirador, coronat per un vèrtex geodèsic. Gaudim de l’espectacle visual, fem un mos i tirem cap avall, afrontant el que, probablement sigui el tram més delicat de la ruta, doncs ens espera una baixada a la brava per tarteres molt dretes i esmicolades, on ens caldrà anar amb molt de compte, ja que fa una mica de respecte. Un parell de fites ens marquen per on hem de marxar del cim i ens mostren l’accés a la primera canaleta que cal baixar, arran de les parets. Més endavant desemboca en una tartera inclinada, que en el nostre cas hem baixat decantats el màxim possible a l’esquerra, aprofitant en algun moment la vegetació que delimita la pròpia tartera. De tant en tant, alguna fita (que hem reforçat) ens dona una certa sensació de “confort”, al saber que anem bé i anem perdent alçada fins que una lleu traça de corriol ens fa marxar a l’esquerra, travessant una altra tartera, davallant pel mig del bosc, a la recerca d’una línia de fites, que serveix de gran ajuda.
Tracem un revolt que sobre el mapa sembla absurd, però que “in situ” té molta lògica, fem una breu desgrimpada per salvar un muret de roques i cada cop per un terreny més amable, si és que es pot dir així, perdem alçada per dintre del bosc, fins entroncar amb el camí que uneix el coll de la Selleta amb el bassis de l’Aragall, part del qual hem fet de pujada a la portella. Hem perdut poc més de 250 metres, però ens prenem un respir, doncs tot fa pensar, com així és, que els mals de cap s’han acabat.

Retrobem les marques vermelles i marxem a la dreta, per sota les estètiques parets dels Morrals de la Junça, en direcció a l’esmentada collada, tot i que no hi arribarem, doncs una fita de pedres ens marca a l’esquerra l’inici del baixador de les Voltetes, seguint un corriol ben clar i definit, que ens fa perdre alçada de forma directa, fins que, al creuar el torrent, entronca amb el bonic camí de les Voltetes. Aquí cal parar compte, ja que sembla que haguem de seguir barranc avall, però no hem de fer-ho, sinó que hem de seguir pel fressat sender que en el primer tram descriu una lleu pujada, que ja haurem vist des de dalt. Ja sense més entrebancs, aquest camí ens durà en un llarg flanqueig descendent fins al punt on poc més de sis hores abans haurem deixat el cotxe.

Dificultat tècnica: No la podem considerar com una ruta senderista a l’ús, ja que bona part del recorregut es fa fora de sender, on cal orientar-se bé i no errar el sentit de la marxa. Anirem per un territori aspre, que no ens facilitarà les coses, i les pedreres que trobarem ens posaran a prova. És una ruta que es pot fer gràcies a les marques de pintura que anem trobant, a les fites que altres companys han tingut la paciència de posar i a l’expertesa de les persones coneixedores de la zona que, amb els mitjans actuals, ens han facilitat les eines necessàries per a que, avui en dia, l’ascensió a aquest cim sigui una mica més assequible

Dificultat física: Alta, el tipus de terreny pel que anirem i el grau de concentració que demana, fa que la distància i el desnivell no serveixin com a referents a l’hora de valorar l’esforç que comporta el recorregut