HISTORIA DE MEQUINENSA I MUSEU DE LA MINA DE MEQUINENSA

Ubicat en una mina de carbó autèntica, el Museu de la Mina de Mequinensa et transporta al passat, quan l'extracció del lignit i el transport pel riu Ebre era una activitat vital per a l'economia de la zona.
El Museu de la Mina de Mequinensa manté vives les històries de la mineria del carbó i recopila i preserva l'important patrimoni miner de la conca carbonífera de Mequinensa. Un espai on podràs recórrer més de 170 anys d'història minera a través de tots els seus sistemes de treball amb maquinària real i imatges històriques.

Un museu que s'esforça per mantenir viva la memòria d'una època que va deixar una empremta profunda en la identitat de Mequinensa i els seus paisatges.

La conca carbonífera de Mequinensa
Ubicada a l'est d'Aragó i amb epicentre a Mequinensa, la conca s'estén per les províncies de Saragossa, Osca i Lleida. Explotada des de la meitat del segle XIX, constitueix una de les conques més importants d'Aragó per la seva dimensió significativa.

La conca carbonífera de Mequinensa és una destinació fascinant que combina la història minera amb la bellesa natural del Camí de sirga al costat del riu Ebre, oferint una experiència única per als visitants.

De senzill combustible per a una cimentera, el carbó va passar a ser el motor del creixement dels pobles i les colònies de la conca. L’extensió del ferrocarril va ser essencial per al desenvolupament d’aquesta activitat i, de retruc, de la regió.

Text Rosa Serra Rotés, historiadora
Data: Juny de 2018

Destructora, Petra, Emilia, Ramona, Virgen del Rosario, Virgen del Pilar, Mina Carmen, Santa Isabel, Mina Alejandría, Azucarera, Eugenia, Andresita, San Ramon, Mina Flix, Previsión, Vallcarca, Canota, Les Boqueretes… Són alguns dels noms de les moltes mines de carbó que es van explotar durant més de 125 anys a la conca minera de Mequinensa, al llarg de 500 km2, entre l’Aragó i Catalunya, al peu de l’Ebre i del Segre, quan encara eren rius i no la cua dels embassaments més importants de la conca hidrogràfica. Grans embassaments, el de Mequinensa i el de Riba-roja, inaugurats el 1969, que no van aconseguir
acabar del tot amb la mineria del carbó, que ha sobreviscut fins al 2010.

La història de la mineria en aquesta conca va començar el 1842, quan Enrico Misley va editar la memòria de l’Empresa de Transportes de Zaragoza á Barcelona por el Ebro y el Mar. “Con barcos de vapor (ida y vuelta).” Poc després, el 1844, es documenta l’explotació de la mina Esperanza i d’una colla de concessions situades a l’esquerra del Segre i de l’Ebre. L’arrencada de la mineria del carbó al Baix Ebre va esdevenir una realitat de la mà d’Ignasi Girona i Agrafel, que va fundar Minas de la Granja de Escarpe. L’empresa explotava la mina Guadalupe, al terme de la Granja d’Escarp, que proporcionava combustible per a una moderna fàbrica de ciment que es va inaugurar el 1879. L’indret es va convertir en un potent complex industrial que, a més de la mina i la fàbrica de ciment, comptava amb un embarcador al peu del Segre des del qual els llaüts i els carros portaven els sacs de ciment a Mequinensa, la Granja d’Escarp, Torrent de Cinca, Massalcoreig i Serós. En aquella època el transport fluvial era l’única possibilitat per fer rendible l’explotació en una zona on les carreteres eren inexistents.

Del llaüt al tren

L’embarcador estava unit a la fàbrica de ciment amb una línia ferroviària de via estreta (80 cm d’ample) i 3.800 m de llargada, per a la qual va caldre construir un túnel de 700 m que travessava el barranc de Sant Jaume. Uns plans inclinats salvaven el fort pendent entre la pedrera i la fàbrica de ciment, així com el de la mina als forns de clínquer, on es triturava la pedra i es barrejava amb l’argila. Aquests forns eren, en una primera fase, moguts per cavalleries que el 1878 foren substituïdes per una màquina de vapor de 20 CV.

El ferrocarril, que era de tracció animal, fou el primer de tot el Baix Segre, i feia els viatges carregat de lignit per alimentar la fàbrica de ciment o de ciment per
carregar els llaüts; també transportava pedra calcària, la matèria primera per fabricar el ciment. El 1876 hi treballaven 55 operaris repartits entre el treball a la
mina, el triatge de carbó, el transport i la construcció de la fàbrica de ciment. El 1880 aconseguiren 700 tones de ciment hidràulic: cada forn en podia produir de sis a set tones diàries. Al costat de les instal·lacions, la família Girona va construir habitatges per a una cinquantena d’obrers, entre miners i treballadors de la pedrera, situats al costat de les quadres de les mules i dels magatzems, i la casa de l’enginyer.

La Carbonífera del Ebro, SA i les colònies de La Canota de Serós i Virgen del Pilar

El 1880 es va fundar la societat anònima Carbonífera del Ebro, que es va convertir en l’empresa més important de la conca de Mequinensa. Abans d’iniciar l’explotació de les mines, la més gran de les quals era La Canota, al terme de Serós, va caldre emprendre obres importants com els quatre quilòmetres de via fèrria que comunicava l’explotació amb el moll de l’Ebre i que el 1887 va caldre modificar perquè tenia un pendent massa pronunciat. També es va dotar d’una flota de llaüts per abastir la demanda; el 1923 en tenia 23. El 1907 els germans Girona van entrar a formar part del consell d’administració de l’empresa i l’any següent en van esdevenir els principals accionistes. És aleshores quan s’unifiquen les explotacions de la Granja d’Escarp, Serós i Almatret, i compren la mina Virgen del Pilar, al terme de Mequinensa.

S’alçaran altres edificis indispensables per a una explotació moderna, com els magatzems i els edificis de la colònia minera, on destaquen el bloc d’habitatges per als treballadors, de tres plantes i més de 100 m de llarg, amb 35 habitatges; en el mateix edifici hi havia una zona destinada a habitacions per a miners solters, i zones comunitàries amb menjador i cuina. A la casa de l’administració, també de tres plantes, s’hi allotjaven els propietaris, l’administrador i el gerent de la companyia.