Gúbies de la Vallfiguera

Al Parc Natural dels Ports, relativament a prop del vessant NE del Caro, la força de l’aigua que davalla pel barranc de la Vallfiguera ha anat esculpint durant milers i milers d’anys un estret i profund passadís, tancat per unes altes parets verticals, que li confereixen a l’indret una gran espectacularitat. Malgrat que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no recull el mot com a sinònim d’engorjat, en aquest sector, a aquesta mena de fenòmens, se’ls anomena gúbies i podem trobar-ne d’altres com les del Parrissal o les del Regatxol.
Una curta via d’accés hi arriba des de la carretera del Port, la que puja cap al Caro, a l’alçada dels revolts del Cargol, però en el nostre cas hem triat un itinerari circular que recorre la capçalera del barranc a banda i banda i que comença a la zona del Toscar (també escrit com a Toscà), al municipi d’Alfara de Carles (Baix Ebre), en un entorn on hi podem trobar barrancs, cingleres, coves, fonts i nombrosos torrents.
 
La vall del Toscar ofereix un ampli ventall de possibilitats, amb diversos itineraris que s’enfilen als caients nord-orientals dels Ports. L’aprofitament dels seus recursos naturals al llarg dels segles va donar lloc a la presència d’assentaments, com és el cas de l’enrunat castell de Castles o Carles, datat al segle XII, d'origen anterior a la Reconquesta. De fet, el nom del municipi prové d'un poblat que existia en època andalusí, ja que el mot Alfara és d'origen àrab i deriva d’Al-fakhar, que significa teuleria. Actualment hi trobem un petit nucli format per xalets de muntanya, que ja duen un munt d’anys a les seves espatlles, construïts de forma dispersa al voltant de l’ermita de Santa Magdalena, on hi ha un àrea recreativa. Pel que sembla, l’aigua que brolla de les fonts s’utilitzava tant als molins, com per a altra mena d’indústries, mentre que la fusta era una de les explotacions més destacades.
 
Per arribar-hi, venint de Tortosa, la millor via d’accés prové de Roquetes, travessant el poble en direcció als Reguers, per la carretera T-342. Deixem a l’esquerra el trencall que ens enfilaria cap el Caro i seguim en direcció a Alfara de Carles. Travessem el nucli dels Reguers i ja per la TV-3422, ens endinsem pel barranc de la Conca, parant compte a un trencall que tenim de cara i a l’esquerra, en un fort revolt (en cap cas hem d’arribar al poble), on prendrem una pista asfaltada (hi trobem un indicador que mena al Toscà). Al cap de poc més de 4 quilòmetres, hi ha una petita zona d’aparcament, al costat d’una casa i un transformador elèctric, que és on, antigament, es carregava la fusta que provenia de les explotacions de llenya dels boscos de la vall, però en el nostre cas seguim una mica més amunt, fins a l’esplanada de Santa Magdalena. De pujada haurem passat pel costat de l’ermita de Santa Llúcia i per la de Sant Julià, als peus de les runes del castell de Carles, a tocar d’una granja de bous braus.
 
Marxem de l’àrea de lleure on hi ha la font dels Xorros, seguint el traçat del GR 171 vers el refugi del Caro, en la mateixa direcció per la que hem arribat, enfilant-nos a una casa de turisme rural que haurem de voltar cap a la dreta, per seguir un corriol molt fressat, que s’endinsa en una pineda força espessa. Es tracta d’un camí molt antic, amb un traçat impecable, dibuixant un seguit de giragonses, algunes d’elles força curtes, conservant en algun tram contraforts de pedra seca i algun tram empedrat. Arribem a una mena de collet, on val la pena desviar-se uns metres a l’esquerra per situar-nos en un roqueter que fa de mirador sobre el Toscar i el barranc de la Conca, als peus de les Rases del Maraco.
Passarem per una cruïlla amb un pal indicador, on a la dreta aniríem a la Cova Pintada, però nosaltres seguim recte fins arribar en un no res al coll de la Vallfiguera. Es tracta d’una petita collada que separa el vessant del Toscar i el barranc de la Vallfiguera, molt enclotat per sota nostre (de fet les gúbies es troben com aquell que diu en la vertical).
El paisatge que tenim davant és el propi i genuí del massís del Port, amb moles i parets de pedra, sobre tallats i profundes barrancades. Girem a la dreta, sempre per bon camí i amb les marques blanques i vermelles del GR, iniciant un llarg flanqueig, ara voltats majoritàriament d’alzines. Abans, però, haurem de parar compte a un trencall amb un indicador de fusta, que per l’esquerra ens baixarà seguint fites fins al bassis de la Solana o de Negrotler, segons el rètol del Parc, o de la Vallfiguera, segons el mapa de l’ICGC. Es tracta d’una construcció de pedra, allargassada, on, malgrat la sequera, hem vist un rajolí d’aigua sortint de la font.
Tornem al GR i seguim flanquejant, pràcticament sense perdre ni guanyar desnivell, tot i que el camí presenta un traçat sinuós. Deixem enrere una plataforma de pedra que esdevé un fantàstic mirador sobre el barranc i les muntanyes que el tanquen i poc a poc anem perdent alçada per travessar la llera del torrent, que en el nostre cas hem trobat seca. Seguim encara sobre el GR 171, obviant un trencall que surt a la dreta, fins que al cap de poca estona l’abandonem. Marxa cara amunt en direcció a El Mascar i el refugi del Caro, mentre que en el nostre cas, seguim a l’esquerra (a terra una pedra que sembla formar part d’una fita mostra una marca de pintura amb la lletra G).
 
A partir d’ara ens hem de guiar per les fites i també per l’orientació, seguint sempre el camí més trepitjat i evident, rebutjant alguns trencalls que ens poden confondre. Arribarem a una mena de torrent, en una raconada, als peus d’un salt d’aigua (avui eixut), anomenat Racó del Salt del Ximenot. Més endavant veurem a una cruïlla fitada amb les característiques plaques metàl·liques que, popularment, s’anomenen “tironets” (en homenatge al seu autor, Joan J. Tiron, una de les persones més coneixedores del massís del Port i que ha escrit diversos llibres d’itineraris de la zona), que ens indica que estem en l’encreuament amb el camí que prové dels revolts del Cargol a la carretera del Caro. El sender es torna més franc i evident i va perdent alçada fins a situar-nos al capdamunt del Pujador (baixador en el nostre cas) de les Gúbies, canal molt dreta i a estones trencada, que ens obligarà en algun punt a fer servir les mans, tot i que trobem bons agafadors, ja sigui en les roques, com en la vegetació que ens envolta. El descens ens deixa en un racó ben curiós, ja que és un petit planell, situat a la llera del torrent, completament enclotat i encaixonat entre altes parets de roca, que rep per nom Pla de Llarers i que en el seu temps devia ser una carbonera. Si ens hi fixem veurem que també té el seu tironet.
 
Remuntem el barranc a l’esquerra, tenint davant nostre un caos de blocs, alguns de força grans, havent de parar compte a les fites, no gaire freqüents, tot sigui dit, que ens diran per on és més fàcil salvar-los. En algun pas ens caldrà fer ús de les mans, però el punt més “problemàtic” el trobem quan de cara uns grans blocs ens barren el pas. La solució és salvar l’escull per la seva esquerra, arran la paret del barranc i la vegetació, pujant primer i baixant després altre cop a la llera. Com hem vist que hi havia molt poques fites, de tornada hi hem posat unes quantes més, per facilitar l’orientació en aquest laberint de roques.
Al cap de molt poc ja arribem a l’entrada a les gúbies, quedant meravellats per aquest congost tan estret i espectacular, un capritx geològic, que podem visitar introduint-nos una estona, primer caminant per sobre els còdols del torrent i més endavant salvant blocs de pedra, fins arribar a un punt, al cap d’uns 300 metres, on el pas sembla barrat, a l’alçada d’un toll, en el que hi ha instal·lades unes cordes a mode de passamà, que serveixen d’ajuda als qui volen seguir més endavant, sempre que tinguin l’equip i experiència necessaris. Donem punt final al recorregut i tornem per on hem vingut fins al Pla de Llarers.
Cal dir que la recepció del senyal del satèl·lit del GPS en aquesta mena de gorges és gairebé nul·la, per la qual cosa, el traçat del recorregut sobre el mapa és un autèntic desgavell de línies que van i venen, que pugen i baixen. Per tant, el track ha estat corregit eliminant el garbuix que mostrava l’original, malgrat que el resultat presenti certes línies rectes que no són reals.
 
 
 
Seguim ara el torrent aigües avall, parant compte a les fites i algunes escadusseres i antigues marques de pintura blanca, que ens han de guiar enmig del laberíntic recorregut que ens queda pel davant, ja que haurem de salvar el caos de blocs que s’ha anat acumulant i que ens obligarà a fer curtes desgrimpades i a espavilar-nos per deduir el millor lloc per avançar. Hi ha un punt, al capdavall del descens, on l’alçada del salt és força elevada, havent de fixar-nos en una mena de corriolet que surt a mà esquerra, entre els arbres (hi ha fites), que ens deixarà de nou al curs del barranc, tot i que per poca estona, ja que aviat una nova fita ens indica l’inici d’un corriol que ens hi va apartant, abandonant-lo definitivament, canviant a partir d’aquí el caràcter del terreny i de l’entorn, cada cop més obert.
 
Marxem per un sender molt evident, on la vegetació que el tanca a banda i banda ens va esgarrinxant la roba (amb pantaló i màniga curtes ha de ser un calvari), obviem un sender a la dreta que ens duria a la Vall Cervera, fins que un filet d’aigua ens indica l’existència de la font de l’Estremera, a l’entrada d’un pla homònim. El camí passa a tocar les quatre pedres que romanen dempeus del mas de l’Atans, seguint vora els antics bancals de conreu, on hem de parar compte a un corriol que per l’esquerra travessa uns marges de pedra seca. Les fites ens indiquen per on hem d’anar. Més endavant anem a parar al mas del Patut, també en estat
Ruïnós, però amb uns murs molt més consolidats que el seu veí i no tant engolit per la vegetació, fins que poc a poc el camí va canviant d’orientació i arribem a los Erms dels Castellassos, on veurem que unes marques verdes de pintura i unes fites sembla que ens vulguin fer seguir a la dreta i avall. Nosaltres hem de virar a l’esquerra, travessant un camp d’oliveres, passant pel costat d’un abeurador de pedra, sempre per camí definit, per situar-nos poc a poc al vessant sud del barranc de la Conca, des d’on veiem les runes de l’esmentat castell de Carles, a l’altra banda de la vall. Més endavant rebrem per la dreta el sender que prové de l’àrea recreativa de Sant Julià, als peus del castell i trobarem també la font del Rouret, estant cada cop més propers a les primeres cases del Toscar, pel mig de les quals arribarem al punt on hem començat aquesta complerta ruta, que demostra que el massís del Port guarda un munt de racons insospitables, que fan indispensable la seva visita.



Text de xrs1959