GR 92 Sender del Mediterrani. De Tordera a Llinars del Vallès

Santuari del Corredor

Des del senyal d'inici del recorregut, podem gaudir d'una bona perspectiva del santuari amb la talaia d'incendis a fons. Destaca la torre quadrada del campanar, rematada per merlets i amb quatre elegants gàrgoles.

El santuari, edificat el segle XVI damunt d'un temple anterior, sempre ha estat molt visitat pels pobles de la rodalia, tant del Maresme com del Vallès. Té una gran tradició l'aplec del Dilluns de Pàsqua juntament amb els altres tres que s'hi fan al llarg de l'any: el de Dosrius, el de Canyamars i el de Tardor.

[+ informació]

Santa Maria de Montnegre

En alguns enclavaments de la muntanya perviuen elements alhora útils i simbòlics, ancestrals i religiosos: és el cas del roure, la font i la capella de Santa Maria. El petit temple va ser construït al segle XIX, però va enrunarse al llarg del segle passat. L'any 2009
va experimentar una profunda restauració que n'ha consolidat les restes i n'ha reconstruït el sostre i la façana principal.

Sant Martí de Montnegre

El nucli de Montnegre consta de l'església de Sant Martí, la rectoria, ca l'Auladell i l'Hostal. A l'antic terme i parròquia la densitat de població sempre ha estat molt baixa: l'orografia i el microclima no faciliten la colonització rural. El Montnegre ha preservat el seu caràcter forestal al llarg dels segles.

Roure de Santa Maria de Montnegre

El roure, que va ser declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya el 1990, era el més gruixut de la comarca i tenia més de 100 anys. Durant un temporal de neu i vent, el 7 de gener de 2010, es va trencar per l'enforcadura, on l'aigua i restes de fullaraca s'hi havien anat acumulant provocant una podridura al cor del tronc.

Roques de Mataró

Molts picapedrers han treballat a la muntanya des d'antic i encara hi podem veure l'em premta a la pedra de les diferents eines. A la dècada de 1950, hi treballaven uns cinquanta homes que ja empraven explosius per facilitar la feina. D'altres afloraments propers són les Roques dels Lladres o les del Pare Jaume.

El vessant solell d'aquest turó és abrupte i embrollat (conseqüència de l'incendi de 1981), a Canyamars. La baga, amable i fresca, és coberta per un alzinar que enfosqueix i buida el sotabosc.

Puig Aguilar

Roc de Gamarús

Pou de glaç de Can Bosc

El municipi de Dosrius tenia cinc pous de glaç: dos a l'entorn del Far (un és el de Can Bosc), dos a Canyamars i un al costat del nucli de Dosrius, avui dia desaparegut. Al pou es mantenia fins al moment de la venda el gel que al pic de l'hivern es produïa en un safareig bastit a les rodalies. Tingueren el màxim esplendor comercial entre el segle XVIII i la primeria del segle XX.

Plaça carbonera d'Hortsavinyà

A uns 150 metres de l'entrada al bosc, es pot notar que el terra canvia i deixa de ser dur i amb pedres, i passa a ser d'una terra tova i fina. Es tracta de la plaça o pila carbonera d'Hortsavinyà que es troba en un lloc pla i arrecerat del vent, sempre a prop de la matèria primera, les alzines. Té unes dimensions d'uns 15 x 15 metres.

Les mostres carboneres que encara podem trobar al Montnegre proven la importància del carboneig, com també ho és l'explotació del suro. La forta demanda de taps de suro per a la indústria del cava i vi durant el segle XVIII, provocà la plantació de moltes suredes al llarg del segle XIX. El resultat és que, avui dia, l'alzina surera és un dels arbres més representatius del Parc del Montnegre i el Corredor.

Es tallava la llenya i se separava per mides: buscalls, vergells i branquetes. S'iniciava la construcció de la carbonera col·locant quatre pedres al centre i a sobre es procedia a formar la gàbia, una estructura quadrada i buida a mode de xemeneia. Al seu voltant i verticalment es començava a empilar, distribuint primer els buscalls, a sobre i de costat els vergells i finalment les branquetes. Un cop feta la pila, es cobria amb l'embalum (brancatge compactat) i després terra barrejada amb fagell (restes d'altres cremades), de manera que no quedés cap escletxa, només l'ull de la pila que feia de xemeneia. Al costat s'encenia un foc, n'agafaven les brases roentes amb la pala, i les ficaven pel ull de la pila per encendre-la. Tot seguit es tapava l'ull.

Els carboners havien d'estar pendents de la pila al llarg de 15 o 20 dies, fins que la combustió de la llenya es fes correctament. Per controlar-ho, obrien uns forats començant per la corona d'on burxaven o bitllaven, per no ofegar la pila i portar el foc on els convenia, i anaven baixant ajudant-lo a cremar fins a la solera o base. Donat que eren molts els dies i les nits que es passaven els carboners cuidant la pila, construïen una barraca per a descansar i aixoplugar-se. Aquesta es construïa al mateix indret amb pedres branques i fang. Un cop obtingut el carbó, desempilaven la carbonera. Els traginers el carregaven a les sàrries del matxo i el transportaven a masies, pobles i ciutats.

Uns metres més endavant sortirem d'aquest bosc i apareixerem a una pista que baixa. Continuarem cap avall  a l'esquerra. Mentre baixem, arribarem a un punt que tornem a notar frescor. Ens trobem en un fondal, on neix la riera de Pineda. Al curs més alt de les torrenteres del Montnegre encara es troba el característic bosc de ribera, format pel vern, l'avellaner i el gatell. En els trams més baixos de les valls, aquesta formació vegetal és sovint substituïda per plantacions de pollancres  o de plàtans, i a voltes, per l'alocar. L'aloc és un arbust d'uns dos metres d'alçada, de boniques flors blaves, que avui es troba amenaçat a causa de la destrucció dels seus hàbitats naturals.

Continuem per el camí fins arribar a un petit coll on hi trobarem un corriol a la dreta que ignorarem i continuarem cap a l'esquerra baixant fins arribar a una pist aampla  oberta al transit i tornem a girar a l'esquerra.

Plaça carbonera

Es tracta d'una de les moltes places carboneres que es troben pels boscos del Montnegre. L'origen del nom pot venir de 'comarc', petit solc en un vessant de la muntanya. La gent d'Hortsavinyà, fins a final dels anys cinquanta, més que agricultors o ramaders, eren pagesos bosquerols. Els productes de la terra, l'aviram i el bestiar els permetia  d'abastar-se de quasi tot allò que havien de menester per sobreviure. El que sobrava, ho venien, i es beneficiaven d'uns ingressos suplementaris. El que feia, però, ingressar diners a la casa era la feina de bosquerol, l'aprofitament dels recursos del bosc, com el suro, la fusta, les feixines i, sobretot, el carbó, font d'energia emprada a totes les cases fins a l'aparició de la bombona de butà.

A les places carboneres s'empilaven els troncs d'alzina tallats de dimensions mitjanes "les bitlles" en la disposició escaient perquè tot el procés de carbonar fos el correcte. Es cobrien de branques i terra "l'embalall". Això era la pila, que, un cop preparada, s'encenia i la llenya es cremava de forma incompleta fins a reduir a una quarta o cinquena part el seu pes inicial i esdevenir carbó. Un bon carboner convertia una tona de llenya en una carga i mitja o dues cargues de carbó, és a dir, entre 180 i 240 kg, depenent de si la llenya era més o menys tendral. Durant els primers dies calia bitllar la pila cada tres o quatre hores, és a dir, alimentarla afegint-hi més bitlles. Segons les dimensions de la pila, el procés podia durar fins a quinze dies o un mes.

Pla d'en Vidal

Pista del Corredor

Panoràmica des de Sant Martí de Montnegre

La Rambla

La pineda de pi pinyer

El pi pinyer és un dels arbres més abundants d'aquestes muntanyes. El distingim d'altres pins per la forma de la capçada, arrodonida i en forma de copa. Els seus pinyons són prou grans i objecte d'aprofitament forestal. Les pinedes de pi pinyer molt esteses al Corredor, són una etapa transitòria en l'evolució del paisatge. Les vinyes, les pastures i els camps, en ser abandonats, són colonitzats per pins.

A la  llarga, però, sota els pins es creen les condicions idònies per a la regeneració de l'alzinar, bosc ombrívol que requereix un bon sòl per prosperar i que inhibeix la creixença dels pins joves per falta de llum. Durant molts anys, però, subsisteixen els pins vells de grans dimensions damunt un estrat d'alzines i arboços d'alçades més modestes, tal com es pot observar a la clariana on ens trobem.

La pedrera

La muntanya del Corredor és un gran bloc granític. El granit és una roca dura i resistent que, en ambients humits i temperats, es descompon i esdevé un material tou de textura sorrenca anomenat sauló. La disgregació del granit al llarg de milers d'anys ha originat el relleu suau d'aquestes terres cobertes d'un gruix considerable de sauló. En alguns indrets, com en aquest on ens trobem, l'erosió dels materials saulonencs ha deixat al descobert la roca mare, que apareix en forma de blocs arrodonits. On les masses rocoses són prou importants, l'explotació del granit per fer llambordes i altres peces per a la construcció va ser rendible cap a la meitat del segle XX. Encara es poden veure els talls a les roques i els efectes de les eines dels picapedrers.

Si observem de prop un bocí de granit, veurem els minerals que formen la roca: cristalls de quars i mica negra agregats per un ciment blanquinós de feldspat. Quan l'ambient i el pas del temps desfan aquest ciment, els cristalls de quars i mica s'alliberen. Arrossegats per l'aigua de pluja, els rials i les rieres els condueixen fins al litoral, on aporten sorre a les extenses platges del Maresme i el Barcelonès

Inici itinerari SL-C 110

Forn de calç de cal Pica

Els hortsavinyencs d'abans aprofitaven tots els recursos que la muntanya els oferia, no només els forestals sinó també els  minerals. Les mines de coure de can Montsant són les més  conegudes, però n'hi havia unes quantes més de dimensions més reduïdes. A més, per a la construcció, s'extreia argila amb la qual s'elaboraven teules, rajoles, maons i terrer que,  convenientment garbellat i barrejat amb calç, era el morter per a les obres. De forns de calç, en aquests moments n'hi ha vuit de
localitzats, amb les seves corresponents pedreres de calcària. El de can Pica és l'únic que es conserva sencer.

S'apilaven les pedres formant una volta a l'interior del forn, de tal manera que les més grosses quedessin més a prop del foc, i les més petites anaven a les capes superiors de la volta. Amb llenya petita, s'havia de mantenir el foc viu per arribar als 900-1000 ºC. Segons les dimensions del forn, la cocció podia durar des d'unes hores a més d'una setmana. Un cop calcinades, es desmuntava la volta a cops de pic, i les pedres es desfeien en els característics terrossos de calç viva.

Font del Pradelló

Font del Pare Jaume

Font del Forn

Amagada entre els plàtans, vora el camí, raja la font del Forn, situada en el pla que du el mateix nom. Aquest pla de conreu, abans horta de regadiu, és ocupat en gran part per vivers d'arbres ornamentals i, prop de la riera, per plantacions de plàtans i pollancres. Una mica més enllà es pot contemplar un àlber centenari de reflexos argentats.

Font del Degotall

Font de Santa Maria del Montnegre

Font de la Brinxa

Font de Can Pradell

Font d'en Nel

Passat l'àlber, voregem la plataneda i seguim paral·lels a la riera. Tot just travessat el sot de Can Sumana, prenem el primer trencall a l'esquerra, camí que més amunt es fa costerut però ufanós de vegetació pels avellaners i els castanyers que l'envolten. Un corriol fressat a l'esquerra ens indica la font d'en Nel, bell paratge de quietud i remors sota la verdor transparent del fullam.

Església d'Hortsavinyà o de Sant Llop

El document més antic on s'esmenta Hortsavinyà és del 1101, i el primer de l'església, del 1301, si bé la primitiva esglesiola  podria ser del segle IX o X. La major part de l'edifici actual és del segle XVIII. Sant Llop n'és el patró (1 de setembre), i per això se celebra la festa major en aquestes dates, coincidint
amb el primer diumenge del mes. I si sant Llop és el patró de l'església, santa Eulàlia ho és del poble, i pels volts del 10 de desembre se celebra la festa major petita d'Hortsavinyà.

Tradicionalment, sant Llop fou l'encarregat, en la fe cristiana, de guarir el mal de coll i l'afonia, i se'l relacionava amb alguns comportaments dels llops. Tot això ens porta a cercar els seus orígens en un personatge precristià, el pare Llop, un home que convivia amb un ramat de llops a les muntanyes. Una vegada a l'any baixava a les masies a cobrar un tribut, que calia pagar si es volia evitar l'atac dels llops al bestiar i a les persones. També era creença general, segons podem llegir als bestiaris medievals catalans, que si un home veia un llop abans que el llop a ell, la bèstia restava muda per sempre més, però si era el llop qui el veia primer, qui perdia la veu era l'home. Això darrer es produïa
per l'ensurt que patia la persona en trobar-se el llop. D'aquí ve la relació de sant Llop amb l'afonia.

Ermita de Valmanya

Ermita de l'Erola

Segons diuen, fa molts anys hi va haver una passa de verola "que s'enduia al sot" grans i petits de les masies d'Hortsavinyà. Un foraster que ningú no coneixia va portar una imatge de la marededéu de l'Erola i la va deixar allà a terra. Digué a la gent que si hi anaven a resar es curarien de la verola. I tots els qui hi anaren es van curar. La gent ho va considerar un miracle d'aquella marededéu i li van fer l'ermita.

L'associació "erola-verola" es deu a la semblança de les dues paraules i, de fet, originàriament la marededéu d'aquesta ermita era la del Carme. La construcció és del segle XVIII i és possible que la seva situació tingui alguna relació amb el fet que per aquell indret passava la línia que dividia els termes de la parròquia d'Hortsavinyà i de Vallmanya.

Entre l'àrea d'esplai i el Santuari del Corredor

El pollancre gros

El GR 92 a l'alçada de l'Àrea d'esplai del Corredor

Cruïlla Santa Maria

Collet del Vent

El collet del Vent o de l'Hostal s'anomena així perquè sovint hi bufa el vent amb força.

Coll de les Palomeres

Coll de can Benet

Cirerers

Centre d'Informació de Vallgorguina

El centre està situat als baixos d'un immoble urbà de propietat municipal, on es troba també l'oficina del parc natural. És un equipament destinat a facilitar al visitant la informació general del parc; a més de ser el punt de sortida de diferents itineraris senyalitzats. S'hi poden adquirir publicacions referides al massís. El centre alberga una exposició sobre el dolmen de Pedra Gentil.

Visites a l'exposició i al dolmen: s'ha de concertar la visita trucant al telèfon 938 679 125.

[+ informació]

Centre d'Informació d'Hortsavinyà

L'itinerari parteix del Centre d'Informació d'Hortsavinyà des d'on s'agafa la pista que puja fins al collet de l'Hostal o del Vent, també anomenat així perquè en aquest indret sovint bufa el vent amb força. Se segueix la pista envoltada d'alzines i, poc més enllà, a mà esquerra, sota el camí, trobem un petit replà anomenat la plaça de la Comarca.

Si observem els voltants del centre d'informació, podem  imaginar-nos com era fins als anys setanta el conjunt central del poble d'Hortsavinyà. A l'esquerra i en primer terme, l'església, el cementiri i la rectoria, avui desapareguda; el campanar, que toca les hores i anunciava els esdeveniments importants, com ara batejos, casaments o enterraments, i també tocava a sometent en cas de foc o problemes grossos; al fons, can Pagenet, que fou l'escola del poble fins al 1967. A la dreta, el centre d'informació fou l'hostal fins al 1985, i anys enrere, quan el poble tenia ajuntament propi (fins al 1930), s'hi reunia el consistori. En els millors temps del carboneig, els dissabtes la barberia era plena de gom a gom, i els diumenges i festes assenyalades a la plaça del poble hi havia ball amb músics o manubri, on hi acudien colles que estaven a tres o quatre hores de camí, a més de la gent de les masies.

Can Preses

Can Pradell de la Serra

Can Pradell de la Serra, d'estil senyorial, amb façana esgrafiada i una elegant galeria d'arcades, va ser reconstruït de tal manera durant el segle XIX. Malgrat el seu estat d'abandonament, cal destacar, a més de la casa, la font i la magnífica pallissa, construïda l'any 1842 i actualment transformada en un restaurant. Al davant hi ha l'era, amb part del sardinell que l'envoltava.

Can Pica

Can Pica és un allotjament de turisme rural situat al veïnat d'Hortsavinyà, al cor del Montnegre. Podeu concertar dinars, sopars, jornades de treball i reunions en un entorn tranquil al bell mig de la natura. La casa també ofereix la possibilitat de realitzar diverses activitats guiades com ara senderisme, plantes aromàtiques, nit d'astronomia, taller de pa, etc.
[+ informació]

Can Clarens

La masia de Can Clarens, situada al bell mig d'un petit replà de la solella del mateix nom, data del 1776, i d'aleshores ençà el seu ús agrícola s'ha vist desplaçat per altres com el residencial. Actualment és un centre d'educació ambiental i casa de colònies.
Aquest indret ofereix esplèndides panoràmiques del Montnegre de Ponent (767 m) cap a l'oest, i de la serra de les Mules (532 m) a l'est. La foscor dominant dels alzinars, recollida en el mateix nom del Montnegre, s'enriqueix amb una variada gamma de tonalitats que fan d'aquest paisatge un mosaic de colors boscans: brunencs de les alzines sureres, blavencs de les clapes de pinastres, d'un verd viu dels pins pinyers, groguencs d'arbres de ribera.  En la llunyania, harmònicament disposades, es poden apreciar algunes masies envoltades de camps.

Can Bosc

Camí de Can Preses

Bosc de la Puig

Al bosc de la Puig, com a bona part del terme de Vallgorguina, aquí es pot observar l'existència d'un bosc mixt on es barregen espècies quercínies (alzina, surera, roure) i pins, amb predomi d'uns o altres segons l'orientació i el grau d'intervenció humana.

En aquesta part de la serra del Corredor, així com en el veí Montnegre, destaca l'abundància d'uns boscos força originals i d'elevat interès paisatgístic i ecològic: les suredes. L'alzina surera creix bé sobre sòls sorrencs pobres en nutrients, cas del sauló (sorra granítica) que trobem en aquestes muntanyes. Afavorida des dels segles XVIII i XIX per la indústria del suro i el desenvolupament de la vinya, la seva explotació s'ha mantingut fins als nostres dies.

Juntament amb l'alzina surera, a les zones més ombrívoles abunden les alzines i els roures, mentre els vessants més assolellats són preferits pels pins pinyers. Al seu voltant es desenvolupa un sotabosc dens i variat. Així, tenim un estrat arbustiu alt format per espècies com el bruc boal i l'arboç, arbusts més baixos com la gòdua, l'argelaga negra, les estepes, la roja i el galzeran. Nombroses lianes com el lligabosc, l'aritjol, l'heura o l'esbarzer donen al bosc un aspecte selvàtic.

Bagues de castanyers

Aparcament de Can Bosc

L'aparcament té capacitat per a 10 places i ens permet deixar el vehicle per iniciar l'itinerari del Dolmen de Ca l'Arenes. 

Alzines de Can Portell

Són quatre alzines centenàries que creixen ben a prop l'una de l'altra, al sot d'en Pica. De la més grossa, només en resten els  primers metres del tronc, ja que l'any 1996 fou abatuda per un llamp i caigué sobre l'alzina del davant, deixant-la inclinada i força malmesa. Un tros més avall n'hi havia hagut una altra encara de més grossa, que també fou partida per un llamp cap a finals dels anys trenta del segle passat. De la seva llenya en sortiren vint-i-quatre cargues i mitja de carbó, i per tant, podem suposar que aquesta gran alzina pesava entre 14.000 i 16.000 quilos.

Alzina Grossa de can Preses

Al cor del sot Gran de can Preses podrem contemplar l'alzina Grossa. Fa aproximadament un metre de diàmetre màxim i tres de perímetre. Igual que el roure de Santa Maria, l'alzina Grossa ha patit un trencament del tronc des de l'enforcadura. Amb uns tensors que subjecten les branques cap al mig, s'intenta allargar la vida de l'arbre. Uns metres abans, al marge esquerre del camí, es troba un altre forn de carbonet, amb la xemeneia encara visible a l'interior.