Francesc Maspons i Anglasell en ruta - Costes d'en Batlles

Plaça de Riells

L'església de Sant Vicenç de Riells del Fai és una església de nau única, amb absis rectangular i tres capelles laterals. La nau principal està coberta amb una volta de llunetes. L'església té estructura de nau basilical, amb la torre del campanar, i una segona torre a ambdós costats de l'absis. La torre del campanar, de planta octogonal, és segurament d'època barroca. En la façana principal hi ha la porta d'accés, coronada per un timpà amb la data 1703, i una fornícula amb la imatge d'un sant. Damunt la fornícula hi ha un ull de bou de grans dimensions i, situat a l'esquerra de la fornícula, un rellotge de sol. No conserva restes notables de l'edifici romànic, només conserva part del mur nord-oest, sota el campanar. Entre el mobiliari hi trobem una creu patriarcal reliquiari, amb ànima de fusta i cobertura de plata, conservada actualment al Museu Diocesà de Barcelona. El primer esment el tenim el 971, ja abans que el 1045 el bisbe de Barcelona l'uneixi al monestir de Sant Miquel del Fai. Cinc segles després, el XVI, s'uneix a Bigues com a sufragània, i el 1618 es reforma i s'amplia fins a esdevenir l'edifici actual, completat el segle XVIII. Finalment, el 1957 passa a mans del Bisbat de Vic.

Plaça Viaplana

Plaça centrada pel monument dedicat a L'Hereu de Viaplana i a la llegenda de la dona de l'aigua. Representa tres figures humanes, realitzades en acer Cor-ten, sobre una base plana. La placa és de marbre. El mas Viaplana és una masia de planta quadrada, amb diverses construccions adossades. De tres cossos d'amplada, té planta baixa i dos pisos d'alçada. La coberta és a dues aigües, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana. En la rehabilitació s'han repicat les façanes, deixant el paredat de pedra i maó massís a la vista. Conserva el portal d'arc de mig punt amb dovelles i les obertures del primer pis emmarcades amb carreus de pedra arenisca treballada. La resta d'obertures estan emmarcades amb obra o pedra de dimensions més petites i menys treballada, realitzades recentment. Actualment està envoltat per un barri, també de paredat. La façana principal presenta obertures d'èpoques diverses, apreciables en el tipus de material que conforma l'obertura. Dins del recinte tancat pel barri, hi ha diverses construccions destinades a magatzem, estables de bestiar, etc., també d'èpoques diferents. El mas apareix documentat en el fogatge de 1553, habitat per Joan Viaplana. L'edifici sembla que es va reformar el 1924, ja que abans de la última rehabilitació, era la data que constava sota el carener, al capdamunt de la façana principal.

La Madella

Masia amb diversos cossos afegits, situada en el recinte que tanca un barri, on a més hi trobem pallisses i estables per als animals. L'edifici principal és de grans dimensions, de planta baixa, pis i golfes, de tres cossos d'amplada i coberta a dues aigües. Les obertures estan emmarcades amb carreus escairats de pedra sorrenca de la zona i el portal és d'arc de mig punt adovellat. A la façana principal també hi ha un rellotge de sol. L'espai d'accés a la casa, que queda un xic enterrat respecte el camí, està pavimentat amb lloses de pedra i pedres de molí. Existeixen unes runes d'un edifici anomenat el Madellot, que podia haver donat el nom a la casa actual. En el segle XV surten esmentats com a remences, i en el fogatge de 1533 es cita a Gabriel Madella. L'any 1580 consta la paga de rendes al monestir de Sant Miquel del Fai. A la porta de la masia de La Madella hi ha una urpa de llop, que seria la darrera evidència física de la presència del llop a la comarca. La tradició oral diu que es tractaria d'una mà humana transformada en llop d'un hipotètic crim passional. Una altra història diu que era un llop que es refugiava a la Bauma Rossa i tenia a la gent de la zona molt espantada. Situen aquest fet entorn el 1870. Era una nit de cru hivern, quan la lloba va entrar als estables per buscar les seves víctimes entre els xais. En Pau Madella al sentir l'aldarull va agafar l'escopeta i va matar la bèstia, la urpa de la qual encara es pot veure penjada a la porta de La Madella. El barri que envolta els edificis té dos portals d'accés, amb dues dates diferents.

Costes de Sant Miquel

Trencant on comença el camí a les costes d'en Batlles. A l'altra banda del riu, al fons de la vall, hi ha les ruïnes de l'antiga central hidroelèctrica de Riells. És un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada, de parets de càrrega de maó massís vist. Els forjats eren de bigueta metàl·lica i revolto ceràmic, i les cobertes, a dues aigües i de teula àrab, descansaven sobre encavallades de fusta. Hi havia un annex a aquest cos principal, de la mateixa alçada, però de menors dimensions en llargada i amplada. És una mostra dels edificis industrials de principis de segle, molt auster i sense decoracions. La central està situada a tocar del riu, damunt la pedra i al costat d'una resclosa, on encara queden les restes de la passera que unia l'edifici amb el camí d'accés des de Riells. A mitja alçada de la cinglera hi ha l'ermita de Sant Martí del Fai, sobre d'unes típiques tosques de travertí. L'ermita conserva l'estructura original, una nau rectangular amb volta de canó, apuntada i lleugerament desviada. L'absis és semicircular, amb volta de quadrant d'esfera, separat per un arc triomfal de la volta de la nau. Les úniques obertures són una finestra absidal doble esqueixada, una finestra en forma de creu a la façana de ponent i el portal d'accés a la façana de migdia, amb arc adovellat de pedra tosca. Sobre l'arc triomfal hi ha les restes d'un campanar de cadireta de dos ulls. El lloc apareix citat el 878, en una cessió tutelària a Sant Cugat del Vallès.

Les Costes d'en Batlles

Sector dels Cingles de Bertí que tanca septentrionalment la vall de Riells del Fai. Els materials de l'eocè inferior són conglomerats rojos, que són els que provoquen les tonalitats roges de la part baixa. El color blanc de la part alta ve donat pels estrats marins de l'eocè mitjà gràcies a les capes calcàries que contenen nummulites. Aquests sectors són rics en fòssils marins, on cal destacar mol·luscs, corals i algun crustaci. Les roques calcàries són poc favorables a la vegetació i a l'agricultura, pels seus components i perquè l'erosió afavoreix la formació de cingleres verticals.

Camí de l'Alzina Rodona

Pujant dels Cingles de Bertí que enllaça Riells del Fai, en la zona de l'accés a Vallderrós, fins a pràcticament sota la casa de l'Ullar. Un cop creua el torrent de Puigfred es tracta d'un camí molt costerut que guanya alçada amb diverses llaçades.

Accés a Vallderrós

Formós, escabrosíssim i desert són els adjectius que va utilitzar Maria de Bell-lloc per descriure, l’any 1882, Vallderrós, peculiar raconada dels Cingles. És una vall encaixonada entre el turó de l’Ullar i el turó de les Onze Hores, que recull pràcticament totes les aigües que baixen del sector meridional de la cinglera. Molts d’aquests torrents, que habitualment estan secs, han creat gorgs, formacions curioses de travertins i coves.

Nota: En època de restricció d'accés a Vallderrós, aquí començaria la ruta alternativa. Seguiríem l'itinerari La Vall Blanca des del punt Vallderrós fins al punt Serra de can Tabola, on enllaça amb la ruta El Turó de les Onze Hores, que completa l'alternativa.

Gorg de Vallderrós

El gorg de Vallderrós està situat a la vall de Vallderrós, concretament al torrent de Vallderrós, entre el turó de les Onze Hores i el turó del Pla de la Serra. Té unes dimensions d'uns 100 m2 i una profunditat màxima d'uns 1,5 metres. Les aigües arriben mitjançant un salt d'aigua d'uns 3 metres i de diferents degotalls i regalims d'aigua on hi domina a falzia (Adiantum capillus-veneris). La presència abundant de canya desvirtua la belles d'aquest espai, però cal destacar la presència de boix-grèvol o grèvol (Ilex aquifolium) i de l'alga Chara vulgaris on l'aigua és més calmada. La vegetació de carofícies del bentos (Chara spp) d'aigües dolces (codi Corine 3140) és un hàbitat natural d'interès comunitari inclòs a l'annex I de la Directiva Hàbitats Europea (97/62/CE). El grèvol està protegit per la legislació catalana.

Font Fresca

Font antropitzada on l'aigua raja per les escletxes de la roca natural i finalment és recollida per una mitja canya. Sobre la Font es troba una inscripció amb el nom de la font i la data de la seva última restauració. Aquesta inscripció és complementada amb un aplicat ceràmic de l'hereu de Viaplana i la dona d'aigua. La font es troba actualment dins d'un paratge protegit i d'accés restringit. És un dels paratges on es desenvolupa la llegenda de "La dona d'aigua"

Serra de can Tabola

Serra allargada que separa el caient de Vallderrós, a mestral i obac, amb el de can Quintanes, a xaloc i solell. Un camí carener travessa la serra des del camí de can Quintanes fins al peu de la cinglera, i llavors la va resseguint per la seva cara meridional.

Nota: Aquí coincidim amb la ruta alternativa quan no es pot accedir a Vallderrós, que correspon a l'itinerari El Turó de les Onze Hores en el punt anomenat Camí de Vallderrós.

Corriol de baixada

Can Quintanes

Masia de grans dimensions, de planta baixa i pis i coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, formada per l'afegit de construccions de diverses èpoques. La part més antiga és dels segles XIII i XIV, d'un sol cos. En el segle XVIII es va afegir el que ara és el cos principal, on hi podem veure el portal amb arc de mig punt adovellat, amb un escut en la clau de l'arc. A aquest cos encara se n'hi va afegir un altre, fins a completar l'edifici actual.

Can Berga

Masia amb origen en una torre de planta rectangular, a la qual es van anar afegint cossos. Conserva la torre de tres alçades, d'un sol cos i coberta a dues aigües de teula àrab. Les parets són de carreus regulars, amb les cantonades escairades. Tant la torre com el cos afegit al darrera, de menys alçada i que conserva finestres amb arc conopial, podrien ser dels segles XIV-XV. El cos afegit a la dreta de la torre, també de planta baixa i pis, conserva un portal d'arc de mig punt amb dovelles de grans dimensions, amb la data 1598 gravada a la clau. Queden restes d'un altres cos, situat a l'esquerra de la torre, però sembla que es va esfondrar o enderrocar i ara hi ha corts per animals.

Corriol a la dreta

Font de ca la Senyora

Font formada per un tub d'acer encastat al marge dins d'una petita arcada. S'hi accedeix per un camí esgraonat. Es troba al costat del torrent de can Quintanes o del Quirze.

Ca la Senyora

Casa en estat de ruïna total, de la que només queda algun llenç de paret.

Pista de can Quintanes

Pla de can Vileu

El Pla de can Vileu és un petit replà situat a les afores de la urbanització Boscos de Riells i que es troba dominat pel Turó de les Onze Hores, també conegut amb el nom del Castell d'en Bes, de 667 metres d'alçada.