Els 12 castells i el Roure (Escola de Llers)

Escola de Llers

Castell de Llers

Les primeres notícies documentades del lloc són del segle x. L'any 1090 s'esmenta Arnau de Llers en una convinença pactada entre Guillem Hug i Bernat II de Besalú. El pes dels senyors de Llers dins el comtat de Besalú resta reflectit en que un Arnau de Llers fou testimoni en un document de donació del comte Bernat II de Besalú al monestir de Santa Maria de Ripoll l'any 1097. Sembla molt probable que a finals del segle xi ja hi devia haver un castell a Llers. Arnau de Llers és també testimoni en un document pel qual el comte Bernat III de Besalú cedia el comtat al comte de Barcelona Ramon Berenguer III l'any 1107. Desapareguts els comtes privatius de Besalú (1111) i sota els comtes de Barcelona, els senyors de Llers seguien tenint un paper important doncs el castell principal estava situat en una zona fronterera, al principi amb el comtat d'Empúries. Així, l'any 1128, el comte Ponç Hug d'Empúries s'apoderà de diversos castells entre ells el de Llers. Fou, però, derrotat i Llers tornà al seu antic senyor. Els senyors de Llers actuen sovint com a testimonis i homes de confiança dels comtes barcelonins. Arnau de Llers fou nomenat marmessor de la reina Peronella d'Aragó i el 1162 feu de testimoni del testament sacramental del seu espòs Ramon Berenguer IV. Durant la segona meitat del segle XIII, el castell passà a la família Rocabertí que, l'any 1276 hi construí importants fortificacions. Abans del setge de Girona (1285), l'exèrcit francès trobà gran resistència en el castell de Llers, fortalesa clau de l'Empordà, que fou pres després de molts esforços. Al castell de Llers fou coronat «rei de la terra de Catalunya» el príncep Carles I de Valois fill de Felip l'Ardit. Posteriorment, el castell de Llers continuà tenint un paper important en la defensa de la frontera septentrional catalana. L'any 1292, disposava d'una guarnició de 15 homes. Els vescomtes de Rocabertí continuaren posseint el senyoriu. L'any 1319, feren jurament de fidelitat al bisbe de Girona per uns drets eclesiàstics relacionats amb la fortalesa. Un segle més tard, l'any 1409, sembla que el castell de Llers ja havia estat incorporat a la corona. Durant la guerra dels remences (1485), els pagesos s'apoderaren del castell de Llers. Des de mitjan segle XV compartien la senyoria els vescomtes de Rocabertí i els Perellós-Fenollet-Torrelles-Lanuza, però el 1625 el vescomte Francesc Jofre de Rocabertí recuperà el domini total de la baronia, que mantingueren els seus descendents fins a la fi de l'Antic règim. El castell de Llers fou escenari d'enfrontaments durant la Guerra de Successió, moment en què fou molt malmès i durant la Revolució Francesa. Arquitectura: Com en la major part dels castells medievals, la planta es compon d'una torre mestra envoltada d'una muralla de quatre costats i diverses dependències interiors adossades. La porta era al mur de llevant que té un gruix d'1,50 m i una alçada actual de 10 m. La torre circular, té un diàmetre d'11,80 m i el gruix dels murs és de 2 m. Actualment té una alçada de 12 m. segurament inferior a l'original. L'aparell constructiu és de carreus d'uns 25 x 35 cm amb filades horitzontals units per morter de calç. L'antiga porta sembla situada a 6 m d'alçada. La torre era circuïda per un recinte rectangular. Al costat de migjorn d'aquest recinte hi havia una sala rectangular de 28,5 x 6,35 m, de la qual es conserven els quatre murs fins a l'inici de la volta on hi ha una restallera d'encaixos que es deurien usar per a la bastida. A la paret nord s'obre una porta de 150 cm a l'exterior i una alçada de 200 cm, s'acaba en un arc de mig punt format per 8 dovelles de 35 cm de longitud. A ponent del clos murallat, una altra sala 'uns 11 m x 5,7 m i entre aquesta i la sala anterior una altra sala de 12,60 x 5,70 m de la qual s'endevina la volta que la cobria. Una de les dues portes d'aquesta darrera edificació es conserva clarament i acaba en un arc de mig punt. Els murs del clos de la muralla han conservat una alçada de 10 m. A l'interior del mur de llevant hi ha un fragment de paret amb pedres inclinades formant una mena d'«opus spicatum». A la base del mur, unes filades de carreus grossos i ben escairats. Aquests dos fragments de mur són les restes més antigues del castell de Llers. La construcció del castell de Llers és molt homogènia i ben organitzada. Malgrat que cal considerar-lo edificat (o reedificat) el segle XIII, s'adequa clarament al model de castell defensiu de l'època romànica: una torre mestra central i un circuit de muralles amb sales adossades força majestuoses. Un castell molt notable que, malgrat la pressió del temps, ha arribat força ben conservat.

Castell d'es Torrent

Aquest castell, proper a la població de Llers, fou possessió d’Arnau de Cabrera, que l’havia obtingut pel seu casament, esdevingut al segle XIII, amb Berenguera des Torrent, néta d’Arnau Roig de Llers. Pel testament de Jordi Assalit, de l’any 1488, aquesta fortificació passà a dependre de l’hospital de pobres de Llers. Segons Gregori Pallisser, sembla que al segle XVIII ja en restava ben poca cosa. De la major part dels altres deu castells que envoltaven Llers a la baixa edat mitjana, no en resta ara gairebé res, o bé no surten documentats fins a una època molt tardana.

Castell de Bellver

Dins la vila hi havia el castell de Bellver (o Inferior o d’Avall), vora l’església parroquial de Sant Julià, volat el 1939. Castell de Bellvesser o de Bellver, per altres noms castell Inferior o de baix o Biure, construït molt prop de l'església parroquial de la vila, més tard capella de Sant Sebastià, Va ser senyor del Castell el cavaller conegut per Arnald de Biure.

Castell de Cabrera

El senyor del qual era el senyor Arnaldo de Cabrera; estava situat en la part del sol naixent, immediat al castell de Bellver o de Biure.

Castell Desgüell o de la Vall

Situat en el punt més alt del veïnat de la Vall; era propietat dels senyors de Gralla i Desplá i Tala de Aytona i també de Rexacó. Avui dia és senyor d'aquests drets i dominis don Gaspar de Barart i Cortiada, baró de Esponellá. Reconvertit en cases i masies. És pràcticament impossible interpretar o reconèixer qualsevol rastre fefaent de l’existència anterior d’aquesta edificació. No hi ha cap tipus d’informació. Situat al nord-est del nucli urbà de la vila de Llers, al veïnat de la Vall, al carrer de les Serres. L'actual edifici que ocupa el lloc del castell és un gran casalot dels segles XVII- XVIII, que no presenta ni conserva cap element de fortificació. És un edifici de planta rectangular format per diversos cossos adossats, amb les cobertes d'una i dues vessants i distribuïts en planta baixa i dos pisos. Presenta obertures rectangulars, les originals bastides amb carreus de pedra i la resta modificades amb maons. A la planta baixa destaca una gran volta rebaixada bastida en pedra, amb restes de l'encanyissat interior, que protegeix la prota d'accés, d'arc de mig punt. Damunt la clau hi ha un carreu gravat amb la data 1728. La construcció és bastida amb pedra sense treballar i fragments de maons, lligat amb morter de calç. Notícies històriques: L'edifici que ocupa actualment l'emplaçament de l'antic castell és un gran casalot dels segles XVII-XVIII. De l'antic castell no en queden restes visibles. En foren propietaris els Gralla, Desplà, Montcada i el baró d'Esponellà. És anomenat també castell des Güell o castell de la Vall.

Castell de Sarraí

Molt malmès. Sols resta en peus un pany de paret. Als voltants hi ha petits munts de roques. Situat al nord-est del veïnat de la Vall, integrat al municipi de Llers al que pertany. Les restes del castell es troben a poca distància del mas de la Pujada, a la zona dels Ponts. Es tracta de les restes conservades de l'antic castell del Sarraí, del que es conserva dempeus un fragment de llenç d'uns deu metres d'alçada per uns set de llargada, amb una orientació nord-oest envers sud-est, i un gruix de mur de pràcticament un metre. Presenta alguns esvorancs situats a la part inferior del parament i, a la part superior, dues espitlleres de mida petita que emmarquen dos carreus de pedra calcària esculpits amb un escut en baix relleu i la següent inscripció: "CASTRUM SARRACENUM VEL(·)DE SERRAHÍ Y FABRE 1743". El parament de mur conservat és bastit amb pedres petites ben desbastades disposades en filades seguides i regulars. Aquest material es barreja amb petits rebles que omplen els espais entre les pedres més grans. Pels voltants s'observen restes dels fonaments d'altres murs, força degradats, que dibuixen un recinte de planta rectangular molt reduït. Notícies històriques: Els darrers senyors del Sarraí havien viscut a Cabanes. Els drets del lloc es repartiren entre les monges de Sant Feliu de Cadins i els altres propietaris. El rei Carles III concedí l'any 1770 el títol de baró de Sarraí a Francesc-Jeroni de Prats-Mates i Ruiz de Llano, que era el secretari reial, natural de Catalunya. En un carreu esculpit es pot apreciar un escut i la següent inscripció: CASTRVM SARRAGENVM VEL DE SERRAHÍ / Y FABRE 1743

Castell del Gorg o dels Gorgs

A tocar d’unes terres de conreu del municipi de Llers (Alt Empordà) – Girona. Situat al nord-est del nucli urbà de la població de Llers, al paratge de la Borrassa, prop del torrent de la Serra. Es tracta dels escassos vestigis del castell del Gorg, molt degradats i completament arruïnats. De fet, els trams d'estructures conservades són de poca alçada i dibuixen un recinte de planta més o menys rectangular. L'aparell és de còdols i pedra sense treballar, amb alguna pedra de mida mitjana treballada integrada al bell mig del parament. A la zona més elevada s'observa la cantonada d'una estructura, delimitada amb pedra desbastada mitjana. Al voltant de les escasses estructures conservades hi ha abundants enderrocs. Notícies històriques: Els senyors d'aquest castell, feudataris del senyor del castell de Llers, eren els Cantalló dels Gorgs i que els drets del domini del castell pertanyien al senyor del Castell de Llers. Concretament, es té noticia que el feudatari l'any 1300 era Pere de Casnatalló, cavaller dels Gorgs. Actualment està en estat de ruïna i les restes són difícils d'identificar donat el seu mal estat.

Castell de Molins (Pont de Molins)

A les afores de Pont de Molins, vila i municipi de la comarca de l'Alt Empordà – (Girona). Segle XI. " Castell que surt esmentat per primera vegada l'any 1125 (Castrum Molins), per aquesta data podem considerar-lo del segle XII o, si més no, a la segona meitat de l’XI. Es citat en un conveni entre els comtes Ponç Hug I d’Empúries i Ramon Berenguer III de Barcelona, aleshores també comte de Besalú (des del 1111). En aquestes reculades dates apareix un Bernad Gauzfre de Molins, que era el seu senyor o castlà. Aquest castell pertanyia al terme i baronia de l’important castell de Llers. Sabem també que al segle XIV n’era senyor Guillem d’Avinyó, també dit Guillem de Molins, tenim notícia d’aquest fet els anys 1342 i 1343. S’hi troba sobre un petit turó a la riba dreta del riu Muga, entre camps de conreu, pel seu costat nord hi passava l’antic camí de Llers al veïnat de Molins. Es tracta d’un petit castell típic dels segles XI – XII, amb amples muralles fetes amb còdols rierencs a la part exterior i a l’interior morter de calç i sorra per unir les pedres. El recinte és més o menys quadrat, amb estances, pati central i muralla amb merlets, també s’hi poden veure algunes espitlleres, torre de l’homenatge circular de tres pisos, petita i forta, i capella romànica dedicada a Santa Maria. Aquesta força, que es trobava dins el terme jurisdiccional del castell de Llers, comtat de Besalú, és molt probable que s’hi veiés involucrada en els conflictes entre els comtes d’Empúries i els de Besalú al segle XII, car s’hi troba a la frontera d’ambdós comtats. Així mateix pensem que també va ser afectat per la invasió dels croats francesos del rei Felip l’Ardit, en la seva lluita contra de Pere “el Gran”, ja que sabem que els esmentats croats pujaren per Molins en direcció a Llers, castell que van conquerir desprès nombroses escomeses. N’és molt possible que a les guerres remences (s.XV) encara fos utilitzat, però després caigué en l’abandonament, com tants castells catalans. Potser va servir d'habitatge un temps, alguns panys de murs semblen no anteriors al segle XVI. Avui en dia està molt malmès, abandonat i deixat entre bardisses i arbres. Només resta una petita part de la muralla amb un merlet, la part inferior de la capella romànica i una part de la torre de l'homenatge, coneguda popularment com “torre d’en Buac”.

Forn de calç de la Costa del Pont

El Forn de la costa del Pont és una obra de Pont de Molins (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situat al sud-oest del nucli urbà de la població de Pont de Molins, a la riba esquerra de la Muga, a la zona de la costa del Pont.[ Edifici de planta més o menys rectangular amb la coberta plana, format per dues grans cambres circulars descobertes, que actualment es troben delimitades per un enreixat de ferro. Cada estructura presenta un accés disposat en esbiaix cobert amb una petita volta de canó, que conserva restes de l'encanyissat utilitzat per bastir-la. L'estructura presenta dos contraforts de reforç i diverses refeccions fetes amb maons i totxos. La construcció és bastida en pedra de diverses mides sense treballar, lligada amb morter de calç. Alguns trams del parament encara conserven restes d'un revestiment arrebossat.

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) i de règim pluvial, que desemboca a la Mediterrània. Neix al puig de la Llibertat, al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions d'Albanyà, Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries. A l'antiguitat, el riu apareix documentat solament pel geògraf grec Claudi Ptolemeu, sota la forma Sambuca. L'origen del topònim és desconegut, de manera que cal pensar que prové d'alguna llengua preromana. A partir del segle IX, torna a aparèixer documentat, ara sí amb la forma inequívoca de Sambuca, i ja cap al segle X apareixen les primeres formes amb 'g': Sambuga. Més tard, la forma apareix simplificada com a Samuga, i llavors fou interpretat com a sa Muga, amb l'article salat que aquella època encara devia ser comú a la zona; amb la substitució d'aquest article per l'article literari a la parla popular, l'article del riu també mudà i així esdevingué la Muga.

Sant Sebastià de Molins

És un edifici religiós de planta rectangular, situat al centre del poble de Molins. Consta d'una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular. La coberta és a dues vessants. A la llinda de la porta principal, que s'hi arriba a través d'una escalinata, hi ha gravada la data 1789. Al centre de la façana principal hi ha un rosetó. El campanar és una torre de planta quadrada amb arcs apuntats i fets amb rajols, que s'alça al lateral esquerre de la nau. Fou acabada de bastir l'any 1789, data que figura a la llinda de la porta. La rectoria que s'afegeix a ponent va ser construïda el 1784. Anteriorment a l'erecció d'aquesta església, la població depenia de la parròquia de Sant Julià de Llers, de la qual era sufragània la capella de Santa Maria del Castell de Molins

Canònica de la Mare de Déu del Roure

Santa Maria del Roure, o la Mare de Déu del Roure, és un antic monestir i santuari situat al nord-oest de Pont de Molins (Alt Empordà). Per extensió, es coneix popularment com el Roure a tota la superfície de terra que es troba al cim de la serra dels Tramonts, poblada per pins i oliveres. Data segurament del segle XI o primers del XII. De moment no s'han trobat dades sobre la data de consagració de l'església romànica, seu del que més tard seria monestir. La primera notícia és la d'un llegat a l'església fet per un empordanès anomenat Joan Mulner, datat el 1195. Aquesta dada fa suposar que l'església ja existia anteriorment i que gaudia de certa clientela. Anys més tard, ja al segle XIII hi ha més donacions provinents de Cabanes i de Figueres, exponent de la creixent devoció que es tenia a la talla romànica de la Mare de Déu que es venerava en aquest lloc. És en aquest segle XIII que l'església passa a ser regida per agustins, que actuaven d'acord amb la seva comunitat que era de clergues seglars sota la regla de Sant Agustí. Feien professió religiosa, celebraven junts l'ofici i compartien taula i dormitori. El prior de la comunitat feia també les funcions de paborde, és a dir, s'encarregava d'aplegar els fruits de determinades possessions. Aquestes possessions provenien de diferents llegats i, en especial, dels Castanallo de Montmarí, senyors del lloc i d'un castell molt a prop del monestir. Se sap que Francesca de Castenallo deixà ordenat que dels seus béns fos fundat un benefici a l'església de Santa Maria, on eren sepultats els seus avantpassats. En el segle XII la relació església-castell de Montmarí fou important. Per un document datat el 5 d'agost de 1290 sabem que la comunitat cobrava censos, cosa que dona fe que actuava com a priorat amb característiques feudals. Per les actes de les visites pastorals es té informació de la comunitat de canonges agustinians del segle XIII al XVI. El 1286 el prior es deia Bernat, el 1.291 Joan Prat i el 1.294, Jaume de Serrat. Els priors tenien l'obligació de mantenir un llit parat a disposició dels pobres passavolants, el que no sempre es complia. En aquests anys hi havia també un canonge anomenat Gaufral (germà d'Arnau de Carreres, propietari de Darnius i cosí de Guillem de Canadal). La família Carreres continuà relacionada amb el monestir, ja que el 1314, de quatre canonges que hi havia, tres eren Carreres: Fra Marc, fra Ramon i fra Bernat, aquest seria el candeler, ja que fou autoritzat a explotar bucs d'abelles. Escut dels Montmarí Cinquanta anys més tard, el 1365, passada la pesta, sols hi restaven tres frares que eren: el prior o prepòsit Bernat Carrera, el candeler o encarregat de la candela, Bernat Negre i Pere Guerau que era el sagristà. Entre aquestes dates es feren obres a l'església. L'any 1326 hi trobem tres altars. El major dedicat a Santa Maria, és a dir, figurava en aquest altar la imatge romànica de la Mare de Déu, asseguda i de fusta. Els altres dos, un a Sant Lluc i l'altre a Santa Magdalena. Catorze anys més tard es posaren dos altars més en una capella que era buida. El Crist Redemptor i Santa Anna ocuparen aquests dos nous altars. El 1392 la comunitat obtingué llicència per demanar almoines per tot el bisbat de Girona. Aquestes llicències s'expedien anualment i en tres exemplars perquè les poguessin utilitzar tres persones alhora. Aquest privilegi durà fins al 1481. El fi de les almoines era la restauració de les devastacions produïdes pels Armanyac. l'any 1389, tant l'església com la imatge patiren aquestes devastacions i es decidí encarregar una altra talla de la Mare de Déu, que ara seria d'alabastre, dempeus i naturalment del gust de l'època, és a dir, gòticorenaixentista. L'any 1413,el papa Benet XIII que es trobava a Bàscara (Alt Empordà), signà una butlla autoritzant la recaptació d'almoines elegant els perjudicis soferts, miracles produïts i abundància de peregrins, abundància tal volta motivada pel fet que el bisbe Andreu Bertran, en visita pastoral, concedís indulgencies als qui acudiren a pregar. El mateix bisbe autoritzà als canonges a poder contractar preveres coadjutors per atendre els peregrins i dos anys més tard es permetia als sacerdots de les parròquies veïnes celebrar dues vegades el mateix dia, així com oficiar sota un porxo i altar portàtil quan la concurrència no cabia a l'església que fou ampliada i de la qual romanen les restes. El 1440 a la comunitat, de tres membres, dos eren de la mateixa família Sans. Ramon era el prior i Mateu canonge. L'altra membre era Bernat Pujol, que feia de prevere servidor. Anys més tard, aquesta família Sans, assolí el monopoli total, ja que tots els membres de la comunitat eren de la família. Durant la guerra dels remences, la comunitat fugí o fou expulsada però sembla que abans de marxar del monestir els monjos amagaren la imatge de la Mare de Déu al peu d'un gran roure que hi havia a l'entorn. Aquí començà la llegenda de la troballa de la talla gòtica: Amb la pau del 1.486, acabada la guerra, tornaren els monjos.Cap d'ells sabia on era amagada la imatge. La buscaven però no la trobaven i així passaren anys fins a arribar a la segona dècada del segle següent que es produí el fet miraculós de la troballa. Es veu que bestiar del Mas Jordà anava a pasturar a l'indret que comentem. El mas Jordà era a Molins on la família encara ara hi posseeix un casal. Un toro d'aquest mas sempre anava sota un gran roure a gratar la terra mentre bramava fins que el monjos comprengueren que l'animal els hi indicava on era la imatge. Efectivament, en aquell roure hi havia amagada la Mare de Déu. Així es formà la llegenda de la troballa de la Mare de Déu que d'ara endavant serà anomenada del Roure. Tornant a fets històrics, el 1532 s'iniciaren reformes que finalitzaren el 1.536. La imatge gótica fou col·locada a l'altar major i la romànica a un de lateral.Des del 1.520 hi havia un altar dedicat a Sant Agustí que sembla no tenia gaires devots i hi perdurà sols fins a finals del segle. Segons una visita pastoral del 1.548 a l'església hi cremaven trenta-tres ciris entre grans, mitjans i petits, oferts per les parròquies que hi acudien. Malgrat això la comunitat anava desapareixent. El 1.534 sols hi havia un canonge. El 1592, Climent VIII, secularitzà l'església mitjançant una disposició general. Disposà que tant el superior com els possibles convivents no tinguessin el caràcter de religiosos fet que ja succeïa perquè els agustins feia temps que havien deixat el Roure. El Papa, doncs, oficialitzava una situació fet. Els segles XVII i XVIII són els segles d'una certa revifalla del monestir i posterior desaparició. A primers delXVII, decau la devoció a la Mare de Déu del Roure, però un clergue anomenat Jaume Puig edifica una nova església, pagant ell les obres. L'edifici l'aixeca en el lloc on hi ha el roure que fou trobada la imatge. Onze anys després, el 1638, la imatge gòtica és traslladada a la nova església i col·locada al vell tronc de l'arbre. Les dimensions de l'edifici eren de set metres d'amplada per vint-i-dos de llargada. Un any més tard comencessin les professons, els devots arrenquen estelles del tronc on hi ha la Verge creient que tenien propietats miraculoses, però els miracles no tardarien a arribar. Fou un vint-i-quatre de març del 1640, enmig de la missa, quan la imatge va quedar coberta de petites gotes de suor en presència de gent de Llers. El 29 de gener de l'any següent foren els figuerencs qui ho veieren. El sis i set de febrer del mateix anys altra vegada en presència dels de Llers tornà a suar la Verge i aquest cop també el Nen Jesús. Davant aquests esdeveniments, el Capítol de la Catedral de Girona volgué enviar membres de la Junta de Guerra en pelegrinatge a peu, per donar fe dels miracles, és a dir, de les suades. S'hi afegiren quatre canonges, quatre beneficiats i quatre caputxins, en total dotze persones que no veieren suar a la imatge però si que la revisaren per si tenia un mecanisme ocult que provoqués la "suor". A primers del segle XVIII encara existien les dues esglésies amb les seves respectives imatges. De tot el conjunt en tenia cura un paborde, únic habitant de l'indret. Un tal Anton Lavall, que fou l'últim que hi habità i fou qui reformà i eixamplà l'església nova afegint-hi un nou cos per a hostatgeria. Lavall morí el 1765 i fou enterrat al Roure, passant el conjunt a mans dels preveres de Llers. Ferran del Campo i Jordà, en el seu llibre Set segles d'una família empordanesa, els Jordà de Molins, inclou un fragment dels goigs de la Mare de Déu del Roure: En el tronc d'un roure estava vostra imatge,que als pastors un bell brau els la mostrava els dissabtes amb clamors; perqué alli fòssiu trobada les rames feren descloure sigueu la nostra advocada Verge Maria del Roure

Castell de Montmarí

En terrenys de Pont de Molins, vila i municipi de la comarca de l'Alt Empordà – (Girona). Segle XII " El Castell de Montmarí aixecat al segle XII sobre un turó que dominava el riu Muga, a la seva riba dreta, i dins del terme jurisdiccional del castell i baronia de Llers i comtat de Besalú. Dominava el petit veïnat de les Arugues, avui desaparegut, que hom situava en un revolt de la Muga. L'any 1115 apareix documentat Ramon de Montmarí, que suposem senyor o castlà del castell. Constava d'un perímetre emmurallat composat per dos recintes, amb una torre de l'homenatge quadrada. La seva relació amb l'església romànica del Roure i el posterior priorat agustí és molt estreta, de fet els senyors de Montmarí n'eren enterrats allà, i encara avui a la porta principal de l'edifici hi ha un escut, amb un castell sobre un riu, que representen Montmarí i la Muga. S'esmenta documentalment que els últims senyors foren els Casnatalló, i que la darrera senyora, Francesca de Casnatalló, deixà totes les seves propietats al paborde del Roure. És probable que també fos afectat pels conflictes entre el comte de Besalú i el d’Empúries al segle XII, i al XV per les guerres remences. En els segles següents restaria abandonat fins arribar al llastimós estat en el que s'hi troba avui en dia. Els límits dels territoris feudals dels castells de Molins i Montmarí foren utilitzats per definir el terme municipal de Pont de Molins, quan aquest veïnat es va separar de Llers a principis del XIX.

Zona de bany

Safareig de Les Escaules

Al costat del Molí de Baix, sobre un canal paral·lel a la Muga, es pot contemplar encara l'antic safareig, utilitzat fins a la segona meitat del segle XX. Està protegit per una teulada a dues vessants, restaurada modernament. Al llarg del segle XIX i inicis del segle XX s'aixecaren la majoria de safareig o rentadors que formaven part de la geografia urbana de la majoria de pobles i ciutats. En el que en podríem anomenar el primer centre de socialització femení. Així, es va passar de rentar en rius i fons a rentar en llocs especialment dissenyats per a aquesta finalitat, cosa que millorava en funcionalitat. Alguns d’ells eren autentiques joies d’arquitectura modernista. I amb la construcció deis safareig o rentadors també es van dictar diverses normatives de sanitat pública relacionades amb els rentadors i les seves condicions, ja que, els moviments higienistes associaven la majoria de les malalties a les condicions de l'aigua. «Fer safareig» Els safareigs es van convertir en un lloc de socialització femenina, un lloc de tertúlia mentre les dones rentaven, i aquest fet va afavorir la creació de dites populars que han arribat fins a l’actualitat. Era un lloc íntim on s’explicaven les seves coses i les que passaven al seu voltant. Al llarg dels anys, al voltant dels rentadors han anat sorgint tot un seguit de paraules, frases i refranys. Són les aportacions que aquesta feina ha fet al folklore popular català. Aquesta activitat ha deixat vestigis en el llenguatge, com ara «fer safareig», «passar bugada», «perdre un llençol a cada bugada», «Ai! senyor! Tanta roba i tan poc sabó», etc. Als rentadors les dones treballaven, però també cantaven i s’explicaven coses del seu dia a dia. De vegades la canalla acompanyava la mare o l’àvia i aprofitava per jugar i fer entremaliadures. Era un espai de llibertat, on podien parlar sense traves, explicar-se remeis, històries, xafarderies o compartir cançons.

Pou de glaç de la Caula

Antic pou de glaç que actualment es troba tapat per l'abundant vegetació de la zona, cosa que fa que no es pugui documentar l'estructura adequadament. De totes maneres sabem que l'estructura era de planta circular, d'uns deu metres de diàmetre i amb la coberta cupular. Les obertures, rectangulars, tenen llindes planes monolítiques. La construcció era bastida en pedres grans sense treballar lligades amb morter. L'aprofitament del glaç es remunta a temps immemorables, però la construcció d'aquests a Catalunya proliferar durant el segle XVIII. En el cas del pou de la Caula, aprofitava el glaç que es formava a la Muga o a la Caula (d'aquí el nom) i es creu que l'estructura d'aquest és del segle XVIII, tot i que uns estudis de l'any 1926 el situen damunt d'una antiga construcció romana per a emmagatzemar aigua.

Salt de la Caula

A les Escaules, dins del lloc emblemàtic de la zona de la Muga, seguint el torrent de la Caula, poc abans d'ajuntar-se aquest amb el riu Muga i just al punt dels cingles de Travertí, trobem un fort desnivell d'uns 30 m. per on cau el torrent formant el preciós Salt de la Caula. Els cingles de Travertí presenten forces avencs i coves que foren habitades en el passat, en temps prehistòrics, entre el salt i el restaurant pugen unes escales que ens condueixen a unes d'aquestes coves molt interessants de veure.

Castell de Les Escaules

S'alça dalt d'un cim rocós a 235 m d'altitud a prop del poble de les Escaules. Era presidit per una torre cilíndrica que encara es conserva dreta, i que actualment té uns 10 m d'alçada, estava envoltada per un recinte emmurallat de planta trapezial, del qual en resten alguns murs encara sencers, i d'altres en molt mal estat de conservació. La torre està distribuïda en diverses plantes i presenta l'accés a l'interior a través d'una porta rectangular situada al costat nord-est de l'estructura, a uns tres metres de distància del nivell del sòl. Aquesta obertura conserva les pollegueres de pedra que aguantaven la porta. A la part superior, la torre conserva les cartel·les que sostenien els quatre matacans que remataven l'estructura, juntament amb el coronament emmerletat original, el qual està actualment degradat. A l'interior, la torre presenta una escala de pedra per accedir als diferents pisos, coberts en origen amb voltes semiesfèriques. El recinte emmurallat està força degradat, sobretot a les bandes de tramuntana i de llevant del recinte. Els murs s'adapten al terreny rocós i inestable del turó i presenten espitlleres obertes a dos nivells. El mur de ponent conserva restes dels merlets originals, rectangulars i amb sageteres obertes al centre. També hi ha restes de forats de bastida i d'altres obertures corresponents a les cobertes dels antics edificis. A l'interior del recinte s'observen restes d'altres murs i estructures, com per exemple una cisterna, actualment mig colgada. La torre està bastida amb carreus de pedra ben desbastats, disposats formant filades regulars. En canvi, el recinte emmurallat està bastit amb pedra desbastada i sense treballar, disposada regularment i lligada amb morter de calç. Es tracta d'una obra baixmedieval dels selgles XIV-XV, possiblement edificada sobre una construcció anterior. Apareix documentat un castell a les Escaules l'any 1123, que va ocupar el mateix emplaçament que les restes del castell actual. Concretament, es tracta d'una concessió de Ramon Berenguer III a Ponç Hug I d'Empúries en la qual li entrega en feu diferents castells a conseqüència de la desaparició de la casa comtal de Besalú. El castell de les Escaules era anomenat «baluard del castell de Llers». Ambdós castells eren propietat dels vescomtes de Rocabertí de Peralada. Es tractava d'una xarxa de castells que vigilaven la frontera entre els comtats de Besalú i Empúries. L'any 1436 el castell torna a ser esmentat, en ser reclamats els veïns de les Escaules a participar en les obres de reforma de la fortificació. Aquests s'hi van negar i el conflicte va quedar documentat. Durant aquest segle, el poble de les Escaules intentà separar-se del terme de Llers i demanà la concessió de batlle i consell propis, objectiu que no es va assolir fins al segle XVII. S'argumentava que els vescomtes de Rocabertí ja posseïen el castell de les Escaules abans de d'adquirir el de Llers al segle XIII. A partir del segle XVI es deixa de tenir constància del castell en els documents, per la qual cosa es creu que va ser abandonat durant aquest període.

Mas Bió

Un mas és una explotació agrària de tipus tradicional, compresos les terres, els edificis agrícoles i els de residència. El terme deriva del llatí mansus, que significa romandre. Té el seu origen en l'alta Edat mitjana i a Catalunya es va desenvolupar principalment a les comarques de Catalunya Vella, especialment en el Solsonés, Bergadá, la Garrocha i el Ripollés. En aquestes zones, l'orografia del terreny obligava els senyors feudals a fraccionar les seves terres per a obtenir majors beneficis econòmics. Solien localitzar-se en àrees semimontañosas (generalment, fins als 1500 metres d'altura) on es podien utilitzar les terrasses naturals per a realitzar explotacions variades. Els masos feudals solien estar explotats per una família, els masovers, els qui treballaven i residien en el mes mitjançant un contracte d'arrendament. En el cas de voler abandonar-lo, els arrendataris havien d'abonar una redempció al propietari de les terres (remensa). Un mateix pagès podia tenir diversos masos d'un mateix senyor arrendats. En aquest cas, el mes principal rebia el nom de capmàs. També es denominava mes a les petites explotacions agràries privades, exemptes de càrregues senyorials, destinades a la subsistència familiar (mas aloer). Durant el segle XIV, a causa de les diverses epidèmies, especialment la de pesta ocorreguda en 1348, nombrosos masos van quedar abandonats (masos rònecs). Generalment les cases no tornaven a ser habitades mentre que les terres quedaven integrades en emfiteusis a les d'uns altres masos. A partir del segle XV l'estructura del mas es va estendre per la resta de Catalunya. La pagesia catalana va viure un període d'especial prosperitat, sobretot després de la Sentència de Guadalupe, la qual cosa va col·locar a les seves propietats en el punt de mira de pirates i bandolers. Per això, durant els segles XVI i XVII nombrosos masos van ser fortificats per a evitar ser atacats. En algunes comarques els masos de major grandària reben el nom de masies el que ha portat a una certa confusió entre tots dos termes. Els seus habitants solien tenir un gran vincle amb els municipis pròxims. Constituint una xarxa de relacions socials i econòmiques que va ser de gran importància fins a finals del segle XIX.

El castell de l'Hortal

Segle XIII Situat a un quilòmetre aproximadament a l'oest del nucli urbà de la vila de Llers, prop del mas de l'Estela, dalt d'un petit planell. Es tracta de les restes conservades del castell d'Hortal, formades per una torre i part de les muralles que l'envoltaven, les quals creaven un recinte de planta més o menys rectangular, adaptat a les irregularitats del terreny. La torre, situada a l'extrem nord-oest del recinte, és de planta circular, amb una alçada conservada d'uns set metres per sis de diàmetre. L'estructura té el coronament força malmès i no presenta cap obertura al parament, al marge dels forats de bastida emprats per aixecar-la. A l'interior tampoc conserva cap de les voltes dels diferents nivells en els que estava distribuïda. La torre està bastida en carreus de pedra de mida petita disposats en filades seguides, i lligats amb morter de calç. De la muralla s'han conservat diversos trams, tot i que es troben força tapats per l'abundant vegetació de la zona. Destaca un tram d'uns deu metres de llargada per cinc d'alçada. Està bastit en pedra sense treballar o poc desbastada i fragments de maons, lligada amb morter de calç. Notícies històriques: La primera notícia que es conserva d'aquest castell és de l'any 1099, en la què Dalmau Berenguer de Quermançó va cedir al comte Bernat II de Besalú el castell quod dicitur Ordal com a acció per a resoldre els litigis entre aquests dos comtats. El vescomte Dalmau de Berenguer de Quermançó, senyor del Castell d'Ordal, era també senyor de Peralada, Rocabertí i Quermançó. El castell va ser pres per Ponç Hug I Comte d'Empúries a Berenguer Renard, fill de Dalmau Berenguer, arran de la invasió d'aquest comte als límits de Besalú. L'any 1128, però va ser tornat pel comte de Barcelona que, aleshores també era comte de Besalú. Els documents del segle XIII, queden enregistrats els Hortal com a senyors castlans del castell. Des de principis del segle XIII hi ha notícies de la família de cognom Horta, senyors del castell. Es tenen notícies d'aquest castell des de finals del segle XI i del primer terç del segle XII. Després aquest castell va ser arrabassat pel comte Ponç Hug d'Empúries a Berenguer Renard i posteriorment restituït l'any 1128. La torre d'aquest castell es pot datar entre els segles XIII-XIV.

Castell Desvinyol

El castell Desvinyol (o de Plavinyes o de Puigventós), desaparegut també al segle XVIII, distava mig quart del de Llers i passà de mans de Gallard Desvinyol als senyors del castell d’Hortal. Gallart Desvinyol era el seu propietari i senyor per successió i descendència dels senyors del Castell de Hortal.