El Grau de Moncofa - Via Augusta - Necròpoli d'Orlell II - La Mesquita - Necròpoli d'Orlell I - Orlell - El Grau de Moncofa

La ruta comença a l'avinguda de la Generalitat, al Grau de Moncofa. Des d'allà, eixim en direcció nord-oest per tal d'anar a buscar el carrer de Madrid. L'agafem cap a l'esquerra i, de seguida, tornem a eixir a l'avinguda de la Generalitat que, en aquest tram, ja es correspon amb el camí del tros de la Vila.

Avancem per carrers solitaris, on no hi ha encara pràcticament cap edificació. Fem cap al cap de poc a una intersecció giratòria, o rotonda. Nosaltres hem de continuar en la mateixa direcció que portàvem, cap a ponent, pel camí del tros de la Vila.

És en aquest punt on deixem enrere, definitivament, l'urbanització del Grau de Moncofa. Ara caminem pel mig d'un paisatge més ruralitzat tot i que la mà de l'ésser humà se'ns fa evident a cada pas que fem.

Continuem encara uns deu minuts més pel camí del tros de la Vila fins a eixir a una altra rotonda, a tocar del cementeri moncofí. En aquest punt, abandonem definitivament la via que ens ha dut fins a ací i trenquem a l'esquerra pel camí de Xilxes de dalt, que es correspon amb la Via Augusta. A mà dreta deixem també el motor de Sales.

El nostre decurs per aquest camí històric utilitzat des de fa milers d'anys dura poc, però. I és que en acabant d'haver travessat en ell el riu Belcaire, o d'Uixó, l'abandonem. Així doncs, girem cap a la dreta i ens incorporem al camí dels Canyars.

Amb el camí dels Canyars continuem avançant d'esquenes a la Mediterrània, en direcció cap a l'autopista AP-7. La construcció d'aquesta important via de comunicació seccionà el camí dels Canyars, que ara passa per un pas subterrani.

Travessem aquest xicotet túnel i seguim la ruta. Estem a la partida del corral Vell, on ha estat instal·lada una gran planta dessalinitzadora. Poc més endavant trobem un nou obstacle, que no és altre que la línia ferroviària de València a Barcelona. Una altra vegada, el camí dels Canyars travessa per baix de la infraestructura.

On sí que ens cal anar amb compte és en la tercera de les barreres que ens trobem, la carretera N-340. Mirem a l'esquerra, mirem a la dreta, i ràpidament la travessem. Caminem uns metres més pel camí dels Canyars, que no tarda en ser travessat pel camí de la Ratlla. A partir d'ara estem en el terme municipal de la Vall d'Uixó.

Amb la seguida que portàvem, cap a ponent, ens endinsem en la partida de la Punta, que descriu amb el seu nom la forma que dibuixa el terme de la Vall d'Uixó en arribar a aquest paratge, on fa frontera amb les jurisdiccions de Moncofa i de Xilxes.

La muntanya de la Punta, o d'Orlell, única elevació d'aquesta contrada, és ben visible per a nosaltres i cap a ella ens adrecem, tot i que encara ens costarà un poc arribar-hi.

Al cap d'uns quinze minuts d'haver entrat al terme de la Vall d'Uixó, el camí dels Canyars va a morir al camí de les Cabres, que es correspon amb la carrerada de les Cabres, una via pecuària que arriba fins a la Mediterrània.

No han passat ni cinc minuts des que hem agafat el camí de les Cabres, cap a la dreta, que veiem a eixa mateixa banda una instal·lació amb plaques solars. En aquest punt va ser trobada una necròpoli a finals de la dècada del 1990. El recinte va ser batejat amb el nom d'Orlell II i se suposa vinculat a la ciutat ibèrica que es va desenvolupar al cim de la muntanya que tenim ja al davant.

Tanmateix, i malgrat poder fer-ho, no pugem ara cap a les ruïnes ibèriques d'Orlell. I és que tirem cap a la dreta, pel camí de les Cabres, per a travessar novament el riu Belcaire. Ara ho fem per un gual a tocar de la carretera que va de la Vall d'Uixó a Moncofa. Allà mateix observem les ruïnes d'una presa en el llit del riu.

En travessar el riu Belcaire, ens incorporem, cap a l'esquerra, a la carretera. Després d'avançar amb ella cap a l'oest durant uns deu minuts, observem a mà esquerra una torre elèctrica. Aquesta és la pista per tal de localitzar la Mesquita, possiblement una vil·la romana habitada des del segle I a.C. fins al segle VI d.C. i de la qual han sobreviscut molt poques restes. De fet, no hi veurem res de res allà. Aquest jaciment, malgrat ser d'una època diferent, ha de ser ficat en context en relació amb la ciutat d'Orlell i també un altre poblament dispers localitzat a la veïna partida de Vinambròs.

Des de la carretera de la Vall d'Uixó a Moncofa, travessem en direcció sud-oest el jaciment per a enllaçar, a l'altra banda, amb el camí de Vinambròs. Darrerament, el recorregut original d'aquesta via va quedar modificat com a conseqüència de la construcció d'una gran bassa.

De fet, hem de pegar-li la volta a tota aquesta bassa pel límit del polígon industrial de la Mesquita per tal de continuar amb l'excursió. Així doncs, en arribar al camí de Vinambròs girem a la dreta en direcció a les naus industrials. Envoltem el perímetre d'aquesta bassa, primer cap al sud i després cap a l'est.

Quan ens reorientem cap a orient, el camí es correspon durant alguns metres amb el camí de la Punta. Sense deixar el recer de la bassa, anem a buscar, novament amb el camí de Vinambròs, el gual per on travessar el riu Belcaire.

Una vegada el creuem, girem cap a la dreta per tal d'envoltar una finca de tarongers. El camí, de l'Escoladora, tira cap al sud-est. Quan tomba cap a l'est, veiem un caminot que arranca a la nostra dreta. Cap allà hem de tirar. Després, a la primera ocasió que tenim, girem a l'esquerra per un altre camí que pareix poc trepitjat.

El seguim durant uns metres, i en arribar al primer revolt tancat, fem cap al lloc on va ser localitzada la necròpoli d'Orlell catalogada amb el nombre 1. En havent visitat aquest paratge, girem cua fins al camí de l'Escoladora, i l'agafem en direcció nord.

Avancem amb ell durant vora cinc minuts. A mà esquerra tenim la muntanya de la Punta, també coneguda com la punta d'Orlell, coronada pels alts del Tramussar, o de l'Almeleral. En aquesta banda de camí també para una finca de tarongers abandonada. Pel seu extrem septentrional la recorre un camí formigonat tancat amb una cadena.

Nosaltres agafem aquesta via que puja ràpidament cap als cims de la Punta. De seguida, comencem a guanyar altura i, darrere de nosaltres, es revelen unes bones vistes de la Vall d'Uixó amb la façana marítima de la serra d'Espadà al darrere.

En cosa de cinc minuts, arribem al final d'aquest camí, tallat pels contraforts occidentals de la Punta. En aquest punt, tirem cap a l'esquerra per un camí sense formigonar que acaba junt a uns rocs enormes fruit del procés de transformació de la muntanya per tal de construir aquesta finca de tarongers.

Amb molta cura, caminem per damunt d'aquestes grans pedres fins que trobem una canonada. És aquesta la pista que hem de seguir ara per a no perdre'ns. Amb ella, ascendim per la Punta mentre ens pareix veure, ací i allà, indicis antics amagats entre ribassos i bancals de secà abandonats.

Finalment, guanyem el camí de la muntanya de la Punta. Ens incorporem a ell cap a l'esquerra i comencem a baixar. Just abans d'iniciar el descens definitiu, a la dreta, arranca un corriolet ben marcat que puja cap al sud-oest.

L'agafem i, en un tres i no res, fem cap a les restes d'Orlell, un assentament habitat durant l'edat del Bronze, abandonat després i repoblat en època ibèrica. Fou aleshores quan va assolir el seu màxim esplendor i també la seua extensió màxima. Els últims pobladors van marxar cap al segle I a.C.

Després de caminar entre les ruïnes, tornem fins al camí de la muntanya de la Punta i baixem fins a fer cap, una altra vegada, a la necròpoli d'Orlell II. Ara mamprenem pel camí de les Cabres, una via que no abandonarem en una bona estona. I és que arriba fins a la Mediterrània.

Nosaltres, tanmateix, no el seguirem tanta estona. Després de tornar al terme de Moncofa, travessar la carretera N-340, la línia del tren de València a Barcelona i la autopista AP-7, el camí de les Cabres enfila ja decididament cap a la mar.

Al cap de vora una hora d'haver deixat el jaciment d'Orlell, trenquem cap a l'esquerra pel camí de Biniesma. Amb aquesta via, que travessa la partida moncofina del mateix nom, la darrera que els moriscos de la veïna serra d'Espadà trepitjaren al Regne de València abans de ser embarcats cap a l'Àfrica l'any 1609, travessem el riu Belcaire i fem cap als primers carrers del Grau de Moncofa.

Ara, només ens queda arribar fins al punt on havíem iniciat la ruta per a ficar-li el punt i final.