El Camí. Etapa 9 Benafigos - Culla. Tram Penyagolosa

El Camí en família: Jornada 14 de Benafigos a Culla.

Era una etapa que prometia molt, però em feia respecte, per la pujada de la Penya Calva, la logística dels cotxes, els segells a l'acabar per cunyar l'etapa, el dubte de com creuavem el riu Montlleó si portava aigua, el temps de la caminada perquè els companys que tenen pressa arriben a la carrera de Sant Silvestre, la distància exèsiva entre Benafigos i Culla en cotxe, per deixar cotxes a l'altra banda. Hi havia massa factors per fer-los quadrar tots , però sembla que el resultat ha estat molt bonic.(30-12-16)



Ens vam trobar a Ca Filipo, a Benafigos on el company Jorge ens va nodrir fins que teníem els cotxes al seu lloc, i ens va cunyar els carnets de l'etapa anterior, la de Vistabella Benafigos, per començar la caminada ja feia bon dia , els -3 graus del viatge ja havien pujat i feia bon solet per començar el viatge, com sempre Miquelot (wikiloc) ens conduïa pel bon camí, xiulant si ens allunyàvem per sendes i dreceres equivocades, era un luxe tenir-lo al costat.

Aina, Balma i Aitana caminàven fermes per la pista parlant de les seues coses, caminaven a gust, fent el Camí. Tota la colla seguiem avançant.

Vam devallar per algunes sendes amb rosada que semblava que havia nevat, amb una mica de por d'esbarar, però sense cap altercat.

Finalment vam arribar passant per la font a l'ermta de l'Ortisella, vam visitar el pesebre i el gran om perpetuitzat amb olis de futur, vam esmorzar en un espai ben conservat i fet amb molta cura, tan especial com l'ermita de l'Ortisella.

Vam seguir per la pista i algun mas s'estenia vora el camí, mentre al nostre davant la penya Calva anava assomant el nas.

En fer un revol del camí la llera del riu ens mostrava la seua panxa nua i seca, ja sense aigua, i on la veu del riu també s'havia fos entre la grava , però el mal de cap de com el creuavem també s'esfumava. Tàfol se'n tornava a Benafigos a pel cotxe i nosaltres ens posàvem a dinar a la llera del riu, les xiques es van posar les quatre damunt d'un tronc. És un moment relaxat, per agafar forces pel que havia de vindre. Els voltor volaven per sobre del penyassegat intentant veure alguna cabra morta o alguna cosa per menjar.

Vam iniciar la pujada, el paisatge, com en una pel·lícula anava transformant-se, i les muntanyes es mostraven grandioses, Aitana i jo anàvem pujant , de vegades al meu coll, de vegades caminant, ella em deia: papà si estàs molt cansat baixe, o m'animava, vinga papà que tu pots!.

La senda de vegades s'apropava a la vora i això ens creava una mica de vertigen, la pujada era molt forta i no s'acabava mai, i el nostre ritme a passet d'Aitana encara ens la feia més feixuga.

En un moment de la pujada a l'altra banda del barranc vam veure una cabra salvatge, va ser una alegria per Aitana, seguia la pujada però era més suau.

Tàfol ja venia per l'altra banda a ajudar-nos, la pujada ja es feia més suau i la senda es feia pista de terra, arribàvem ja a una zona més de conreus, un mas i més endavant un llac gelat va ser l'objectiu de joc de les xiques, hi havia una capa de gel de quasi quatre centímetres.

Vam seguir devallant la pista formigonada fins a Culla, ara el fred començava a notar-se , però el poble ja el teníem davant, el paisatge havia canviat, desapareixia el Penyagolosa , el Marinet i apareixia Culla, i més enllà el coll d'Ares i els molins de Vilafranca, entràvem en el Maestrat profund.

Estàvem molt cansats i vam fer una parada al bar, va ser emocionant quan ens va posar l'encuny al canet al final de l'etapa, vam escriure al llibre d'el Camí i vam posar les dades als carnets, fora l'hivern es feia notar , nosaltres cansats però contents vam tornar a casa. Havíem superat el nostre repte.