Del monestir de Montserrat a Sant Joan i Santa Caterina pel Pas dels Francesos

[CA] Del monestir de Montserrat a Sant Joan i Santa Caterina pel Pas dels Francesos

No gaire lluny del monestir de Montserrat, hi ha diverses ermites que són, o foren, llocs de devoció i d'ermitatge. La seva situació en raconades especialment suggeridores constitueix un motiu d'interès afegit a un entorn extraordinàriament peculiar protegit pel Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.
Ruta senyalitzada.

Es pot arribar al monestir en vehicle des de Monistrol de Montserrat, població comunicada per l'autovia C-16 i la carretera C-55 amb Manresa, Terrassa i Martorell, o per Can Maçana des del Bruc per l'autovia A-2. També es pot accedir al monestir amb l'aeri o el cremallera des de l'estació de tren dels FFCC de la Generalitat.

0,00 km (713 m). L'itinerari parteix de la plaça de l'Abat Oliva de Montserrat. La primera ermita per on es passa és la de Sant Joan.

A Sant Joan per l'Escala dels Pobres

L'Escala dels Pobres -el nom prové del fet que, en segles passats, prop d'aquest indret, hi havia una casa on eren acollits pobres i rodamóns- es troba una vegada s'han pujat les escales que hi ha a l'esquerra de la font de la plaça de l'Abat Oliba. Després de creuar un carrer i seguir pujant, es troben dos camins senyalitzats (km 0,06, 725 m, 0 h 02 min). El de l'esquerra va a fer el Viacrucis. El de la dreta, senyalitzat com a sender de gran recorregut GR 172-4, és el camí que cal seguir. Vorejant el torrent de Santa Maria, el camí puja a mesura que es va fent l'Escala dels Pobres.

0,62 km (888 m), 0 h 27 min. Poc després de passar un pas estret entre roques, conegut com el Pas dels Francesos, hi ha una cruïlla de caminois. Cal deixar el GR i seguir pel de l'esquerra per, uns metres més endavant, tornar a trencar pel camí que baixa també a l'esquerra passant pel costat de les runes de l'ermita de Santa Anna i travessant el torrent de Santa Maria (km 0,80, 889 m, 0 h 32 min), on tornarà a pujar. Al llarg d'aquesta pujada, es trobaran tres cruïlles més: per anar a Sant Joan, sempre caldrà agafar el camí de l'esquerra.

Una altra opció seria, des de la cruïlla de caminois que hi ha al final de l'Escala dels Pobres, continuar pel que segueix recte davant. Es voreja una gran roca, la Panxa del Bisbe, i, abans d'arribar al pla dels Ocells (930 m), s'agafa el camí de l'esquerra que, passant per la solitària roca anomenada Trencabarrals, arriba al Camí de Sant Joan.

1,68 km (970 m), 0 h 40 min. El Camí de Sant Joan, aquí planer i ample, comunica Sant Joan amb Sant Jeroni. S'ha de continuar recte, cap a l'esquerra. L'indret és impressionant. S'és a prop de les imponents agulles anomenades les Magdalenes i les Gorres. Al nord, a l'altra banda del torrent que s'ha seguit, s'obre un espectacle únic al món, les Roques de Sant Salvador, entre les quals destaquen la Mòmia, la Prenyada i l'Elefant.

1,78 km (974 m), 0 h 42 min. Sant Joan i la pla de les Taràntules. És recomanable visitar l'exposició del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat que es troba al mateix edifici de l'estació superior del funicular, dedicada a explicar alguns aspectes de la geologia, la flora, la fauna i la prehistòria de la muntanya de Montserrat, així com també de la història del monestir i el santuari. En aquest mateix edifici, hi ha una terrassa des d'on es pot fruir d'una esplèndida panoràmica del conjunt del recinte del monestir, situat al cor de la muntanya, arrecerat dels vents del nord però obert al sol càlid de llevant.

La capella de Sant Joan

Es pren el camí que comença al mig del pla de les Taràntules i, en direcció O, va vorejant planerament l'àmplia capçalera del torrent Fondo, alguns paratges del qual són inaccessibles i constitueixen una de les nombroses reserves vegetals de la muntanya. Malauradament, un incendi (1994) va destruir la massa forestal d'aquesta zona. És per això que es troba desproveïda del típic alzinar (Quercus ilex) i el camí ofereix poques ombres. Amb tot, la bellesa d'aquest torrent pot captivar per la sobtada profunditat, pels diversos relleus i formes i pel colorit que presenten les roques amb la vegetació naixent. Al cap d'uns minuts, es veu de lluny la capella de Sant Joan, enlairada dalt d'un turó al costat del camí.

2,41 km (1.021 m), 0 h 53 min. Capella de Sant Joan. Es constata que és un temple de construcció relativament moderna (1893) sense gaire interès arquitectònic. Si es mira vers les roques de la dreta, es veuen unes edificacions. Deixant de banda l'edifici de més a l'esquerra, un antic restaurant avui abandonat, es veu al costat mateix, com penjades dalt la roca, dues petites construccions edificades aprofitant una balma. Són les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre, situades en un indret insòlit i solitari. Sembla que, en segles passats, també eren valorades per la seva situació excepcional. L'ermita de Sant Joan -el nom de la qual ha donat el topònim a aquesta contrada- fou escollida per alguns abats del monestir de Montserrat per passar-hi els darrers anys de la seva vida. Entre molts altres visitants que hi anaren, se sap que el 10 de juliol de 1599 la visità el rei Felip III. A l'ermita de Sant Onofre, que té un panorama esplèndid, hi passava llargues temporades l'abat Garcías de Cisneros (s. XV).

Des del turó on som, sota la capella de Sant Joan, i seguint pel mateix camí uns 80 m, surt un estret camí que baixa serpentejant fins a l'ermita de Santa Caterina (km 2,76, 975 m, 0 h 58 min), gran part de la qual és la balma d'una gran roca. Avui la vegetació hi ha arribat gairebé fins al llindar i n'accentua l'isolament, que en temps passats també la va fer famosa. Hom deia que els visitants més nombrosos que hi rebia el monjo ermità eren els ocells.

Tot i la vida solitària d'aquests monjos, se sap, per les cròniques, que rebien visites. Molt sovint eren els mateixos pelegrins els qui, un cop arribats al santuari de Montserrat, i després d'haver-hi descansat, volien establir-hi contacte. Els ermitans els escoltaven i els donaven consells. A més, un dels seus treballs, a part de cuidar l'hort i la dedicació a l'estudi, era el d'esculpir la fusta de boix. D'un tros de tronc de boix, la fusta del qual és dura i compacta, sortien culleres, vasos, conques, rosaris, creus... Les creus de boix dels ermitans de Montserrat són famoses i es reconeixen pels símbols tradicionals relacionats amb la passió i mort de Jesús que hi gravaven, a més de l'escut de Montserrat. Es desfà el camí fins al pla de les Taràntules.

3,74 km (972 m), 1 h 12 min. Pla de les Taràntules, a l'estació superior del funicular de Sant Joan. Es pren el Camí de les Ermites, que surt en direcció SE, cap a Sant Miquel.

4,97 km (852 m), 1 h 30 min. S'arriba a una cruïlla, al pla dels Soldats, i se segueix a l'esquerra pel camí principal, que arriba de seguida a Sant Miquel (km 5,29, 819 m, 1 h 34 min). Se segueix pel mateix camí pavimentat i es torna al punt de partida.

6,36 km (713 m), 2 h. Plaça de l'Abat Oliva de Montserrat. Fi de l'itinerari.

Una mica d'història. Montserrat: espiritualitat i vida eremítica

Sembla que hi ha raons per creure que els primers a tenir cura de la capella de Santa Maria, abans no es fundés el monestir (1025), van ser ermitans. Amb la vinguda a Montserrat dels monjos del monestir de Ripoll, aquesta vida eremítica no solament no va desaparèixer, sinó que es va consolidar. Els ermitans formaven part de la comunitat de monjos que vivien al monestir i estaven subjectes igualment als priors o abats de Montserrat. Una prova, entre d'altres, d'aquest estret lligam espiritual i jurídic són les Constitucions i les normes de vida per al perfeccionament espiritual dels ermitans escrites per l'abat Garcías de Cisneros (1455-1510), les quals foren observades des de la fi del s. XV al començament del XIX. Això va permetre que durant segles la vida eremítica fos pròspera a la muntanya de Montserrat i que la fama dels seus ermitans s'escampés arreu, sobretot per la seva vida exemplar.

Aquest estil de vida sofrí greument les conseqüències de la Guerra del Francès (1808-1814), durant la qual alguns ermitans van ser assassinats i les ermites, com el monestir, foren mig destruïdes o restaren abandonades, algunes per sempre més.

El nombre creixent de vocacions de monjos ermitans comportà també, per part del monestir, l'organització material d'aquest estil de vida. A la part alta de la muntanya, i escampades estratègicament, foren construïdes 13 ermites, amb els respectius camins, situades en bonics paratges. Avui la majoria estan en ruïnes, muts testimonis d'una institució única en la història. En algun cas, es construí una capella al lloc on hi havia hagut l'ermita i, de totes, se n'ha conservat el topònim, que correspon a noms de sants. Tot això fa que sigui motiu per fer-hi una passejada o, en els llocs més escarpats, una excursió. Avui, llevat d'algunes excepcions, les ermites i els ermitans ja no hi són, però romanen els paratges i els paisatges, les roques i els boscos que preservaven la solitud d'aquells homes. També avui s'hi pot percebre aquella solitud.

[ES] Del monasterio de Montserrat a Sant Joan y Santa Caterina por el Pas dels Francesos

No muy lejos del monasterio de Montserrat, hay varias ermitas que son, o fueron, lugares de devoción y de eremitorio. Su situación en rincones especialmente sugerentes constituye un motivo de interés añadido a un entorno extraordinariamente peculiar protegido por el Parque Natural de la Muntanya de Montserrat.
Ruta señalizada.

Se puede llegar al monasterio en vehículo desde Monistrol de Montserrat, población comunicada por la autovía C-16 y la carretera C-55 con Manresa, Terrassa y Martorell, o por Can Maçana desde el Bruc por la autovía A-2. También se puede acceder al monasterio con el teleférico o el cremallera desde la estación de tren de los FFCC de la Generalitat.

0,00 km (713 m). El itinerario parte de la plaza de L'Abat Oliva de Montserrat. La primera ermita por donde se pasa es la de Sant Joan.

A Sant Joan por L'Escala dels Pobres

L'Escala dels Pobres -el nombre proviene del hecho de que, en siglos pasados, cerca de este lugar, había una casa donde eran acogidos pobres y vagabundos- se encuentra una vez se han subido las escaleras que hay a la izquierda de la fuente de la plaza de L'Abat Oliva. Después de cruzar una calle y seguir subiendo, se encuentran dos caminos señalizados (km 0,06, 725 m, 0 h 02 min). El de la izquierda va a hacer el Vía Crucis. El de la derecha, señalizado como sendero de gran recorrido GR 172-4, es el camino a seguir. Bordeando el torrente de Santa Maria, el camino sube a medida que se va haciendo L'Escala dels Pobres.

0,62 km (888 m), 0 h 27 min. Poco después de pasar un paso estrecho entre rocas, conocido como el Pas dels Francesos, hay un cruce de senderos. Hay que dejar el GR y seguir por el de la izquierda para, unos metros más adelante, volver a desviarse por el camino que baja también a la izquierda pasando junto a las ruinas de la ermita de Santa Anna y atravesando el torrente de Santa Maria (km 0,80, 889 m, 0 h 32 min), donde volverá a subir. A lo largo de esta subida, se encontrarán tres cruces de caminos más: para ir a Sant Joan, siempre habrá que tomar el de la izquierda.

Otra opción sería, desde el cruce de senderos que hay al final de L'Escala dels Pobres, continuar por el que sigue recto delante. Se bordea una gran roca, la Panxa del Bisbe, y, antes de llegar al llano de Els Ocells (930 m), se toma el camino de la izquierda que, pasando por la solitaria roca llamada Trencabarrals, llega al Camí de Sant Joan.

1,68 km (970 m), 0 h 40 min. El Camí de Sant Joan, aquí llano y ancho, comunica Sant Joan con Sant Jeroni. Hay que seguir recto, hacia la izquierda. El lugar es impresionante. Se llega cerca de las imponentes agujas llamadas Les Magdalenes y Les Gorres. Al norte, al otro lado del torrente que se ha seguido, se abre un espectáculo único en el mundo, Les Roques de Sant Salvador, entre las que destacan la Mòmia, la Prenyada y L'Elefant.

1,78 km (974 m), 0 h 42 min. Sant Joan y el llano de Les Taràntules. Es recomendable visitar la exposición del Parque Natural de la Muntanya de Montserrat que se encuentra en el mismo edificio de la estación superior del funicular, dedicada a explicar algunos aspectos de la geología, la flora, la fauna y la prehistoria de la montaña de Montserrat así como también de la historia del monasterio y el santuario. En este mismo edificio, hay una terraza desde donde se puede disfrutar de una espléndida panorámica del conjunto del recinto del monasterio, situado en el corazón de la montaña, resguardado de los vientos del norte pero abierto al sol cálido de levante.

La capilla de Sant Joan

Se toma el camino que comienza en medio del llano de Les Taràntules y, en dirección O, va bordeando llanamente la amplia cabecera del torrente Fondo. Algunos de sus parajes son inaccesibles y constituyen una de las numerosas reservas vegetales de la montaña. Desafortunadamente, un incendio (1994) destruyó la masa forestal de esta zona. Es por ello que se encuentra desprovista del típico encinar (Quercus ilex) y el camino ofrece pocas sombras. Con todo, la belleza de este torrente puede cautivar por su repentina profundidad, por los diversos relieves y formas y por el colorido que presentan las rocas con la vegetación naciente. Al cabo de unos minutos, se ve de lejos la capilla de Sant Joan, elevada sobre una colina al lado del camino.

2,41 km (1.021 m), 0 h 53 min. Capilla de Sant Joan. Se constata que es un templo de construcción relativamente moderna (1893) sin mucho interés arquitectónico. Si se mira hacia las rocas de la derecha, se ven unas edificaciones. Dejando de lado el edificio de más a la izquierda, un antiguo restaurante hoy abandonado, se ve al lado, como colgadas arriba de la roca, dos pequeñas construcciones edificadas aprovechando una cueva. Son las ermitas de Sant Joan y de Sant Onofre, situadas en un lugar insólito y solitario. Parece que, en siglos pasados, también eran valoradas por su situación excepcional. La ermita de Sant Joan -cuyo nombre ha dado el topónimo a este entorno- fue elegida por algunos abades del monasterio de Montserrat para pasar los últimos años de su vida. Entre otros muchos personajes que la visitaron, se sabe que el 10 de julio de 1599 estuvo el rey Felipe III. En la ermita de Sant Onofre, que tiene un panorama espléndido, pasaba largas temporadas el abad Garcías de Cisneros (s. XV).

Desde la colina donde estamos, bajo la capilla de Sant Joan, y siguiendo por el mismo camino unos 80 m, sale un estrecho camino que baja serpenteando hasta la ermita de Santa Caterina (km 2,76, 975 m, 0 h 58 min ), gran parte de la cual se encuentra en la cueva de una gran roca. Hoy la vegetación ha llegado casi hasta el umbral y acentúa su aislamiento, que en tiempos pasados también la hizo famosa. Se decía que los visitantes más numerosos que recibía el monje ermitaño eran los pájaros.

Pese a la vida solitaria de estos monjes, se sabe, por las crónicas, que recibían visitas. Muy a menudo eran los mismos peregrinos quienes, una vez llegados al santuario de Montserrat, y después de haber descansado, querían establecer contacto con ellos. Los ermitaños les escuchaban y les daban consejos. Además, uno de sus trabajos, aparte de cuidar el huerto y la dedicación al estudio, era el de esculpir la madera de boj. De un trozo de tronco de boj, cuya madera es dura y compacta, salían cucharas, vasos, cuencos, rosarios, cruces... Las cruces de boj de los ermitaños de Montserrat son famosas y se reconocen por los símbolos tradicionales relacionados con la pasión y muerte de Jesús que grababan, además del escudo de Montserrat. Se desanda el camino hasta el llano de Les Taràntules.

3,74 km (972 m), 1 h 12 min. Llano de Les Taràntules, en la estación superior del funicular de Sant Joan. Se toma el Camí de les Ermites, que sale en dirección SE, hacia Sant Miquel.

4,97 km (852 m), 1 h 30 min. Se llega a un cruce, en el llano de Els Soldats, y se sigue a la izquierda por el camino principal, que llega en seguida a Sant Miquel (km 5,29, 819 m, 1 h 34 min). Se sigue por el mismo camino pavimentado y se vuelve al punto de partida.

6,36 km (713 m), 2 h. Plaza de L'Abat Oliva de Montserrat. Fin del itinerario.

Un poco de historia. Montserrat: espiritualidad y vida eremítica

Parece que hay razones para creer que los primeros en cuidar la capilla de Santa Maria, antes de que se fundara el monasterio (1025), fueron ermitaños. Con la llegada a Montserrat de los monjes del monasterio de Ripoll, esta vida eremítica no sólo no desapareció, sino que se consolidó. Los ermitaños formaban parte de la comunidad de monjes que vivían en el monasterio y estaban sujetos igualmente a los priores o abades de Montserrat. Una prueba, entre otras, de este estrecho vínculo espiritual y jurídico son las Constituciones y las normas de vida para el perfeccionamiento espiritual de los ermitaños escritas por el abad Garcías de Cisneros (1455-1510), que se siguieron desde finales del s. XV a comienzos del XIX. Esto permitió que durante siglos la vida eremítica fuera próspera en la montaña de Montserrat y que la fama de sus ermitaños se extendiera por doquier, sobre todo por su vida ejemplar.

Este estilo de vida sufrió gravemente las consecuencias de la Guerra de la Independencia (1808-1814), durante la cual algunos ermitaños fueron asesinados y las ermitas, como el monasterio, fueron medio destruidas o quedaron abandonadas, algunas para siempre.

El número creciente de vocaciones de monjes ermitaños comportó también, por parte del monasterio, la organización material de este estilo de vida. En lo alto de la montaña, y esparcidas estratégicamente, se construyeron 13 ermitas, con sus respectivos caminos, situadas en bellos parajes. Hoy la mayoría están en ruinas, mudos testigos de una institución única en la historia. En algún caso se construyó una capilla en el lugar donde había habido la ermita y, de todas, se ha conservado el topónimo, que corresponde a nombres de santos. Todo esto motiva a hacer un paseo por este entorno o, en los lugares más escarpados, una excursión. Hoy, salvo algunas excepciones, las ermitas y los ermitaños ya no están, pero permanecen los parajes y los paisajes, las rocas y los bosques que preservaban la soledad de aquellos hombres. También hoy se puede percibir esa soledad.

[EN] From monastery of Montserrat to Sant Joan and Santa Caterina through El Pas dels Francesos

Not far from Montserrat monastery there are a number of hermitages which are, or were, places of devotion and dwellings of hermits. Their location in particularly evocative spots is an additional point of interest in an absolutely singular environment protected by Montserrat Mountain Natural Park.
Marked trail.