Cova St Ignasi - Oller del Mas - Salelles - Manresa

Església de la cova de Sant Ignasi

Església de la cova de Sant Ignasi

Pont Vell

Panoràmica

Oller del Mas

Forn

Que a la finca dels Oller s'hi havien fet olles sembla una evidència per les citacions toponímiques que han arribat (terra d'ollers se cita en el document més antic que es conserva, del 1020). El que no queda clar és on es feien aquestes olles. Dels antics forns no se n'han trobat vestigis fins ara, en canvi, el que sí que s'ha conservat, i en molt bon estat, és un antic forn de fer ceràmica, de coure, segurament, rajols, que es farien servir per a les construccions de la zona. Es tracta d'una construcció que, possiblement, dataria del segle XVIII o XIX, segons ha explicat el mestre terrisser gironí Josep Matés. Es tracta d'una construcció singular, de base piramidal, situada en una zona planera i, per tant, alçada amb parets ben gruixudes i resistents perquè pogués superar les altes temperatures del seu interior. Matés defensa que els forns de fer olles tenen una doble càmera, i aquest no té ni sembla que n'hi hagi tingut mai. La possibilitat que sigui un forn de fer rajols és la més probable, segons Matés. (Font: https://www.regio7.cat/anoia/2013/10/25/vell-forn-oller-pren-caliu-50524761.html)

Salelles

Salelles

Salelles

Cim

Barri El Xup

Zona esportiva El Congost (Manresa)

Llengua de Bou

La llengua de bou (Echium vulgare subsp. argentae) és una herba biennal de la família de les boraginàcies que també es coneguda popularment amb els noms de viperina i borratja borda, entre d’altres. El nom del gènere prové del grec echios, que significa escurçó (vipera, en llatí) o colobra. La nomenclatura popular no fa distincions entre les diferents subespècies d’Echium vulgare que existeixen. Els fongs del gènere Hydnum, que produeixen bolets amb agulles a la part inferior del barret, també es coneixen amb el nom de llengua de bou, però, en el cas d’Echium vulgare, aquest nom fa referència a la seva aspror característica. És una herba erecta i més o menys ramificada que fa 20-90 cm d’alt i està recoberta de pèls de dos tipus: les setes, que són llargues, rígides i lleugerament punxoses, i uns altres pèls més petits i prims. Té les tiges tacades de puntets negres i sovint té una sola tija principal, però pot tenir-ne més d’una. Les seves fulles basals formen una roseta, són oblongo-linears, fan 5-20 cm de llarg per 1-2 cm d’ample, i són atenuades a la base. Les de les tiges són més petites i estan en disposició esparsa. Les seves flors estan agrupades en cimes escorpioides, i aquestes formen panícules. El calze fa 5-10 mm de llarg i és format per 5 sèpals soldats per la base. La corol·la, que fa 10-25 mm de llarg i és de color blau fosc més o menys violaci i sovint està tenyida de púrpura, forma un tub que s’eixampla de manera gradual cap a l’extrem superior, on queda truncat obliquament i dividit en cinc lòbuls poc profunds i desiguals. Tenen 1 pistil amb l’estigma bífid i 5 estams amb els filaments de longituds desiguals, 4 o 5 dels quals sobresurten de la corol·la. S’obren entre el febrer i el desembre i són pol·linitzades per insectes, tal com es pot veure a la foto 4ª. Els seus fruits (un per flor) quan són madurs es trenquen en 4 núcules que fan cadascuna 2 mm. Aquestes núcules presenten alguns petits tubercles a la superfície i recorden el cap d’un escurçó. Viu als fenassars, vores de camins, talussos de carreteres, guarets, etc; sobre sòls profunds i rics en nutrients, i en indrets poc o gens ombrejats. Echium vulgare és una planta distribuïda per la major part d’Europa que, a Catalunya, presenta dues subespècies: la subespècie argentae, que és pròpia de l’est de la península Ibèrica i és comuna a la major part del territori català, i la subespècie vulgare, que a Catalunya només es troba als Pirineus, al Cabrerès i al Montseny. A la part sud de la península Ibèrica hi ha la subespècie granatense, que arriba al sud del País Valencià. Les plantes de la subespècie vulgare es poden distingir perquè tenen les flors netament blaves i de tonalitat més clara, són més petites i no són gaire híspides. La llengua de bou conté alcaloides tòxics en poca concentració i, com la borratja, és sudorífica i diürètica. Basant-se en la teoria del Signe, s’havia utilitzat per curar les picades d’escurçó, perquè les núcules, les inflorescències i les taques de la planta recordaven als antics un escurçó.