Circular Vall Olzinelles:Sant Celoni-Can Draper-SLC79-Can Valls-Sant Esteve-Olzinelles-Pradelló-Aranyal-Pla Mines-Sot Remor

Parc de les Xemeneies de Can Pàmies

Inici i final del recorregut. El que actualment és el Polígon Industrial de Can Pàmies era l'indret ocupat per una antiga fàbrica tèxtil coneguda popularment com El Vapor. Ja fa uns anys que la fàbrica va ser enderrocada i el lloc es va reurbanitzar amb la construcció d'una zona industrial i comercial per a Sant Celoni. De l'enderrocament, però, se'n van salvar les dues xemeneies incloses en el catàleg del patrimoni històric, artístic i arquitectònic de Sant Celoni que avui són el centre d'una plaça pública enjardinada que és el centre de la zona . L'enderrocament de l'antiga fàbrica de Can Pàmies va permetre, a més, la recuperació d'altres elements de l'entorn.

Continuem recte

Creuem el Carrer del Draper i continuem pel pont.

Passera de Can Pàmies

Després de la recuperació de l'entorn arran de l'enderrocament de l'antic Vapor de Can Pàmies, l'Ajuntament de Sant Celoni es va proposar recuperar el pas que permetia salvar la Tordera i connectar el municipi amb l'entorn rural de l'altra banda del riu. La intenció inicial era refer el pas primitiu que una riuada es va endur als anys 70. Finalment, però, el 2012, després d'un acord amb Aigües del Ter-Llobregat, l'Ajuntament va construir una nova passera de 54 metres de longitud i 2,40 metres d'amplada, apta per a vianants i ciclistes, a l'alçada de Can Draper.

Seguim cap a la dreta

Via Verda de Sant Celoni.

Girem a l'esquerra

Pas sota el pont de l'autopista AP-7.

Aparcament 1 de Can Draper

Girem a la dreta i seguim pel SL-C79.

Can Draper

Can Draper, construïda el 1860, és una casa pairal amb un pati al davant tancat per un portal (el barri). La façana principal és simètrica, i a la barana de ferro del balcó principal hi ha la data de construcció. A l'esquerra de la casa, hi ha un cos afegit, amb una llarga galeria oberta sostinguda per pilars, un dels elements més característics de l'edifici. Els Draper provenien de Gaserans. L'origen de la branca celonina de la família està en un Draper que es casà amb l'hereva de la família Gerrell d'Olzineres. Davant de la casa, hi ha les restes de l'antic Roure de Can Draper, que en altres èpoques arribà a assolir una alçada de 8,2 metres i un perímetre màxim de 3,77 metres, essent un dels roures més gruixuts mesurats a Catalunya. L'ombra d'aquest bell arbre era aprofitada com a amorriador del ramat d'ovelles de Can Pla del Montseny, i el pastor feia servir la gran pedra salera que hi ha sota l'arbre per posar blocs de sal pel bestiar, i era lloc habitual de descans per a camperols, caminants i pastors. El gran roure va patir les conseqüències del corc de les larves del banyarriquer, una espècie d'escarbat espectacular per la seva mida i protegida per diferents convenis europeus, que va acabar mametent la rabassa i les branques principals.

Seguim per l'esquerra

Trencall

A la dreta, cap al Pou de glaç de Can Draper. Després, tornem a aquest punt i continuem pel camí en la direcció que anàvem.

Girem a l'esquerra

Pou de glaç de Can Draper

Els pous de glaç servien per emmagatzemar el gel produït durant l'hivern i conservar-lo fins l'estiu, quan es comercialitzava. El pou de glaç de Can Draper és del 1771. Es tracta d'una construcció de pedra de planta circular i forma cilíndrica. Mesura aproximadament 12 metres d'alçada total, però una bona part (6,4 mts), està excavada al sòl. La pedra del pou és de carreus de granit i a la llinda es pot llegir la data de construcció. El pou està cobert amb una gran cúpula semiesfèrica de totxo. L'aigua es recollia i es deixava gelar en una bassa que hi ha torrent amunt. Els blocs de gel s'embolcallaven de palla i es ficaven al pou. Un cop ple, es cobria amb branques, fulles i terra, i no es tornava a obrir fins a l'arribada de la calor.

Bosc de sureres

L'alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina i de mida mitjana. És originari de la Mediterrània occidental. La seva característica més identificativa és l'escorça, grisenca, gruixuda i rugosa, de la qual s'extreu el suro. A causa d'aquesta escorça, la surera s'ha explotat forestalment i s'ha afavorit la seva expansió a les terres on pot créixer. És una de les espècies més valuosa i característica de la conca mediterrània. Es diferencia dels altres Quercus mediterranis per posseir una gruixuda escorça suberosa (suro, suberina) en tronc i branques i, per la seva facilitat per a regenerar una nova escorça o capa de suro, a través del fel·logen, immediatament després d'haver-li extret l'anterior escorça per l'operació del destapi.

Torrent d'Olzinelles

El Torrent d'Olzinelles recull el desguàs natural de la Vall d'Olzinelles i va a desembocar al riu Tordera uns metres més avall de Can Draper.

Carretera d'Olzinelles BV-5112

Travessem la carretera.

Girem a l'esquerra

Sender SL-C79

Pont de Can Plana

El Pont de Can Plana era un lloc habitual de pas a peu o amb carro de mercaders, pastors, pagesos, traginers o caminants que travessaven aquesta vall. Gràcies a aquest pont, doncs, totes aquestes persones podien creuar la riera, que sovint, després de pluges, es trobava impracticable. Al llarg del torrent hi ha antigues rescloses que permetien el desviament d’aigua cap als recs i les basses properes. A més, l'aigua que es glaçava aquí també servia per omplir el pou de glaç.

Pollancre d'Olzinelles

El pollancre és un arbre que viu en boscos de ribera juntament amb àlbers, verns o salzes. Pel seu creixement ràpid és cultivat en rengleres per a l'aprofitament de la fusta. Amb una alçada de 26 metres i un perímetre màxim de 2,82 metres, el pollancre d'Olzinelles és un arbre notable i únic en dimensions al municipi de Sant Celoni. Al seu entorn es descompon la fusta morta d'altres arbres de ribera sobre els quals hi creixen enormes bolets de soca.

Trencall

Carretera d'Olzinelles BV-5112. Girem a l'esquerra travessant el pont per arribar al Conjunt de la Pega. Després, tornarem a aquest punt i seguirem pel camí que ara queda a la nostra dreta.

Alzina de la Pega o de Can Valls

L'Alzina de la Pega és un dels arbres més excepcionals del municipi de Sant Celoni. Les seves mides d'alça (35,3 metres), perímetre (3,6 metres), i diàmetre de capçada (28,7 metres) superen altres alzines mesurades pel Govern de Catalunya. Aquesta alzina assenyalava clarament el punt d'aturada a la font de la Pega en l'antic camí carreter entre Sant Celoni i Olzinelles. La casa de Can Valls, ben a la vora, tenia habitacions ala carrossera, avui en runes, per si algun caminant o traginer se li feia fosc i havia de quedar-se a dormir.

Font i Basses de la Pega

La Font de la Pega recull les aigües superficials de la riera i omple el safareig i les dues basses, Amb aquestes aigües es regava el Camp Gran, situat a la vora de les basses. Diferents elements fan l'entorn agradable, com els plàtans, l'alzina, la proximitat de la riera o el banc al costat de la font. Fins fa pocs anys molta gent del poble hi anava a berenar durant els mesos d'estiu.

Forns de pega de Can Valls

Els forns de pega de Can Valls són tres grans recipients de ceràmica en forma d'oval,d'uns dos metres d'alçada cadascun, situats l'un al costat de l'altre al marge superior del Camí de Can Valls. El conjunt està datat al segle IX, i un dels forns es conserva pràcticament sencer. La pega era una substància viscosa i fosca que s'obtenia de la cocció de llenya de pins i alzines i era utilitzada com a combustible per a l'enllumenat públic i per la impermeabilització de recipients i vaixells.

Seguim per l'esquerra

Girem a la dreta

Font del Senyor Rector

La font, situada en un racó frescal, envoltat de falguera d'avellanosa, saücs i avellaners. i grans til·lers que donen ombra, es nodreix d'aigua d'un dipòsit soterrat que actua com a pou i que, també, abasteix la rectoria, per la qual cosa és convenient no fer-la rajar de manera continuada ni excessivament.

Trencall

A la dreta el conjunt de Sant Esteve d'Olzinelles. Després, tornem a aquest punt i continuem per la pista cap a l'esquerra.

Església de Sant Esteve d'Olzinelles

L'església de Sant Esteve d'Olzinelles ja apareix documentada l'any 1083. Les obres que li donaren l'aspecte actual corresponen a 1574, quan es va refer pràcticament tot l'edifici; i a l'any 1583, que es construí la capella dedicada a Sant Roc. L'edifici és de planta de creu, amb absis semicircular i dues capelles laterals obertes a la nau central. La portada és de granit, i té un frontó semicircular amb una creu esculpida. Al damunt, hi ha un ull de bou de pedra, amb la data de 1796 inscrita.

Cementiri d'Olzinelles

El cementiri, juntament amb l'església i la rectoria forma el conjunt de Sant Esteve d'Olzinelles, i fa les funcions de lloc d'enterrament de difunts del veïnat d'Olzinelles, on encara hi ha aproximadament una trentena de persones que hi resideixen.

Rectoria de Sant Esteve d'Olzinelles

El conjunt està format per l'església, el cementiri del davant, i la rectoria, un bell edifici de planta rectangular bastit entre els segles XVI i XVII, on encara hi viu una família que té cura d'aquest entorn.

Girem a la dreta

Continuem per Carretera d'Olzinelles BV-5112.

Girem a l'esquerra

Deixem la carretera i continuem pel corriol.

Trencall

Cap a la dreta, seguint les indicacions del SL-C110 en direcció al nucli d'Olzinelles. A la tornada, tornarem a passar per aquest punt en direcció contrària i seguirem pel SL-C79 que ara queda a la nostra esquerra.

Girem a la dreta

Travessem el torrent. A la tornada, passarem de nou per aquest punt desfent el mateix camí en sentit contrari.

Continuem recte

Seguim pel sender SL-C110. A la tornada, passarem de nou per aquest punt desfent el mateix camí en sentit contrari.

Torrent d'Olzinelles

Continuem recte

Continuem recte desobeïnt les indicacions del SL-C110.

Aqüeducte del Camp de l'Illa

Trencall

A l'esquerra, cap al Forn de Ca l'Agustí. Després, tornem a aquest punt i seguim pel camí que ara queda a la nostra dreta.

Forn de Ca l'Agustí

Forn de teuleria utilitzat antigament per la cocció de materials de fang necessaris per la construcció, bàsicament teules i rajoles. Els edificis s'ubicaven partint de la necessitat de llenya, fang, aigua i foc. Les teuleries estaven compostes per una era per batre la terra, basses de decantació, dipòsits d'aigua, espais coberts per assecar l’obra i el forn.

Seguim cap a la dreta

Ca l'Agustí d'Olzinelles

És el mas més important d'Olzinelles, juntament amb Can Valls. Es va construir probablement al segle XVI. L'any 1553 ja era propietat de la família Domènech. Tanmateix, l'edifici actual es va construir molt més tard, l'any 1846. Va pertànyer als Domènech fins a les darreries del segle XX, quan va morir Conxita Domènech sense fills. Va ser adquirida per Xavier Espar, que va efectuar una encertada restauració. És un casal de planta baixa i dos pisos, quadriculat amb franges verticals i horitzontals. El pis principal té les tres obertures abocades a balcons individuals. Al capdamunt de la façana hi ha una barana de pedra decorada amb gerros i un estel al centre. Entre 1909 i 1936 va comptar amb capella pròpia.

Girem a l'esquerra

Seguim per la dreta

Seguim cap a la dreta

Corriol en baixada entre el bosc.

Girem a l'esquerra

Mur de pedra i escales d'accés a la Font del Pradelló.

Avant-sala de la Font del Pradelló

Font i bassa construïdes per J.Bosch el 1898 i restaurada per J. Soler el 1997 que serveix d'avant-sala al recinte de la Font del Pradelló. Després de gaudir de la Font del Pradelló, des d'aquest punt continuem pel corriol de l'esquerra amunt.

Font del Pradelló o de la Mare de Déu de Lourdes

Aquest raconet pertany al mas de Ca l'Agustí, els propietaris del qual sembla que tenien la intenció d'enjardinar la natura per tal com està disposada la zona. La font es troba en una placeta, on hi ha un safareig amb un canaló de teules vidriades que treu l'aigua al torrent i, tot plegat, entre avellaners i falgueres. Aquest és un bonic indret per fer un àpat i sentir la remor del vent al bosc i els oriols cantar dalt dels pollancres del torrent. Sortim per les escaletes a l'esquerra de la font, fent el tomb pel darrere de la figura i pujant pel corriol amunt, entre la sureda aclarida.

Girem a la dreta

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Carretera d'Olzinelles BV-5112.

Girem a la dreta

Deixem la carretera i continuem pel corriol en baixada entre els camps en direcció al torrent.

Torrent d'Olzinelles

Travessem a l'altra banda del torrent i seguim cap a l'esquerra. A partir d'aquí, desfem un tram del camí d'anada pel SL-C110 fins arribar a la marca d'unió entre aquest i el sender SL-C79, a l'alçada de Sant Esteve d'Olzinelles.

Roures del quintà de Can Valls

Les rouredes i els alzinars amb roures són paisatges ben coneguts i característics del Montnegre. L'estructura robusta del roure martinenc l'ha fet un arbre especialment respectat i admirat. La fusta s'utilitza per a fer llenya i mobles, i els fruits, els aglans, són un bon aliment per als ramats d'ovelles i els animals de bosc. Els roures del quintà de Can Valls creixen sobre l'antic rec, provinent de la bassa de Ca l'Aliva, que passava per la vora dels camps i prats de pastura de Can Valls i els regava. El roure més alt i gros dels del quintà de Can Valls va ser abatut per les fortes ventades de desembre de 2014. El perímetre del tronc era de 3,1 metres i feia 25,5 metres d'alçada.

Trencall

Seguim per l'esquerra per arribar als plàtans i la Bassa de l'Aranyal. Despŕes, tornem a aquest punt i continuem pel camí que ara queda a la nostra dreta.

Plàtans de l'Aranyal

El sender discorre entremig de dues fileres de plataners de més de 30 metres d'alçada, perfectament alineats, situats a banda i banda del camí abans de la bassa.

Bassa de l'Aranyal

A una banda del camí, hi trobem una bassa-safareig alimentada per l'aigua que arriba a través de l'aqüeducte provinent de més amunt. Al costat de la bassa, hi ha un pou del que en sobresurt una glorieta circular. La construcció del conjunt data de finals del segle XIX, quan es van portar a terme una sèrie de millores a la finca de Can Valls.

Trencall

A la dreta cap a la Font de l'Aranyal. Després, tornem a aquest punt i seguim pel camí que ara queda davant nostre.

Font de l'Aranyal

La font està situada en un petit replà enmig d'una àrea dominada per l'avellanosa i altres arbres propis de zones centreeuropees i alpines, com l’avet, el grèvol, la pícea o algun peu de faig, dels quals se’ls suposa l’origen per haver estat plantats per mans humanes.

Cedre de Can Valls

El cedre és un arbre provinent de la Serralada de l'Atlas, al nord d'Àfrica. A Catalunya és cultivat com un arbre ornamental o fins i tot en repoblaments i replantacions forestals. El cedre de Can Valls va ser plantat a la dècada de 1920, i és el cedre de majors dimensions mesurades al municipi de Sant Celoni. Es va escapçar el novembre de 2002, després d'unes fortes ventades que van fer caure els darrers 5 metres del tronc principal. Tot i així, té una alçada de més de 20 metres i un perímetre de 2,8.

Pont de l'Aranyal

El pont de l'Aranyal travessa el Sot de les Mines i duu cap al Sot de l'Aranyal i cap a Ca l'Aliba. La seva construcció data de finals del segle XIX, quan es van fer unes millores a la finca de Can Valls. Al costat del pont se situen un conjunt d'arbres de mides notables i de gran bellesa com els plàtans i el faig, i una mica més enllà el cedre.

Trencall

A l'esquerra, a l'Aqüeducte de Can Valls. Després, tornem a aquest punt i seguim el camí principal en la direcció que anàvem.

Aqüeducte de Can Valls

L'aigua i el seu aprofitament era una qüestió clau en els masos de la call. L'Aqüeducte de Can Valls va ser construït al segle XIX per facilitar el transport d'aigua des de les Mines de Can Valls, situades uns metres més amunt, fins a la bassa de l'Aranyal, a pocs metres del mas.

Aladern fals de Can Valls

L'aladern és una espècie pròpia dels alzinars que acostuma a tenir mides arbustives. Es distingeix per les seves fulles oposades (surten de les branques de dues en dues) amb nervis translúcids; les flors petitones, agrupades en raïms; i els fruits negres tirant a blaus de la mida d'un pèsol. Aquest exemplar ha aconseguit mides d'arbre, i les seves dimensions (9 metres d'alçada i 0,77 de perímetre) són úniques a Catalunya. Està envoltat de roures, alzines, plàtans i avellaners que li fan ombra i han motivat la seva forma tortuosa. L'aladern fals havia estat molt utilitzat per cremar en forns, ja que produeix una flama molt activa.

Pla de les Mines

Girem a l'esquerra.

Quatre Camins

Continuem recte pel SL-C79.

Bosc de la Creu

Girem a l'esquerra.

Seguim per l'esquerra

Sender SL-C79.

Vista panoràmica del Montseny

Bosc de sureres

Girem a la dreta

Inici de la baixada al Sot de la Remor.

Sot de la Remor

El sot de la Remor recull les aigües de la petita conca creada pels turons de la Trona del Cego, el turó del Cadastre i el turó dels Republicans, i va a parar a la riera d’Olzinelles poc abans de can Draper. A la seva capçalera s’hi explota la sureda, i a les parts més frescals hi creixen restes de plantacions de pins en antigues feixes. El camí baixa fent algunes esses, primer per la dreta del sot de la Remor i després per dins del sot, deixant a banda i banda algunes pistes de desembosc.

Girem a la dreta

Sender SL-C79.

Camps i vinyes de Can Draper