Castell de Savassona - Pedra Sacrifici - El Dau - Tavèrnoles

Tavèrnoles

Municipi de la comarca d'Osona, i està situat al centre-est de la regió de l'Alt Ter. Està format per les antigues parròquies de Sant Pere i Savassona. Fa la divisòria entre ambdues entitats la serra que va dels Munts, a Masgrau, al castell de Savassona i al turó de Sant Feliuet, des d'on baixa a tocar la punta d'una gran marrada del Ter, a la Passarella. El topònim està documentat al segle x com Tavernulas, provinent del llatí tabernulas, «petites tavernes» en referència a les parades en la via romana d'Ausa a Bàrcino coneguda com a Strata Francisca. En els fogatges dels segles xv i xvi consta Tavèrnoles en la vegueria de Vic. En els primers censos del segle xix es va registrar com Tabérnolas. El 1933 es va recuperar el nom tradicional, canvi anul·lat el 1939 durant el franquisme fins al 1983. Tota la part de llevant d'aquesta demarcació o sector de Savassona forma part de les Guilleries, on es descriu; aquí, per tant, només es descriu el sector de Tavèrnoles pròpiament dit. Aquest comprèn un terç, aproximadament, de la demarcació municipal, que té en total 18,77 km, però és el sector o es troba el 90 % de la seva població, que, tanmateix, arriba als 315 (2013) habitants. El terme forma, per aquesta part, com un ample corredor que va des de la carretera de Vic a Roda de Ter, o antiga Strata Francisca i després camí ral, fins als peus de la serra de Savassona, i és travessat d'oest a est per la carretera que mena al Parador de Turisme de Vic-Sau. La parròquia o petit nucli del poble de Tavèrnoles es troba al pendent de ponent de la serra de Savassona, abans de la pujada cap al castell, a 537 m d'altitud. És format per mitja dotzena de cases velles i un allotjament rural, Can Janot, i algunes cases modernes o d'estiueig. La seva història és vinculada a la demarcació senyorial del castell de Savassona. Tavèrnoles en fou sempre el centre religiós més important, com ho revela el seu temple i el fet que Sant Pere de Savassona ha estat gairebé sempre una filial de Tavèrnoles. Altres llocs d'interès són el Casal de Vilamuntà, l'ermita de Sant Feliu de Savassona, l'església de Santa Margarida d'Ardola o l'església de Sant Pere de Savassona.

Panoràmica

Església de Sant Esteve de Tavèrnoles

Intersecció

Dreta sender

Intersecció

Arbre

Roure

Quercus és un gènere d'arbres (i alguns arbusts) de la família de les fagàcies. Es caracteritzen sobretot pel seu fruit en forma de gla, que és una nou amb un involucre en forma de cúpula a la base que conté una llavor (rarament dues o tres, però no en les espècies autòctones dels Països Catalans). A més, es caracteritzen per tenir flors masculines en aments pènduls amb periant acampanulat o pateniforme, de 4 a 9 lòbuls i 6-12 estams amb anteres exertes. Les flors femenines són tricarpelars, solitàries o bé estan agrupades en glomèruls, situades a l'interior d'un involucre constituït per nombroses esquames. Les fulles són esparses, pinnatilobades, pinnatífites o en menor freqüència serrades, dentades o enteres. Algunes espècies tenen fulla perenne (als Països Catalans, l'alzina, la carrasca, la surera i el garric), però la majoria (els roures) la tenen caduca o marsescent. Els roures que creixen als Països Catalans són principalment el martinenc, el pènol, el de fulla gran, de fulla petita, el roure africà, el roure cerrioide, considerat un híbrid, i el roure reboll, aquest últim molt rar als Països Catalans, ja que només apareix en alguns rodals de les muntanyes de Prades, l'Alcalatén i l'Alt Palància.

Punt d’informació

Can Benarigues

Sortir amb porta

Dreta

Travessem crta

Rectoria St Pere de Savassona

Ermita de Sant Pere de Savassona

Sant Pere de Savassona és una església romànica de Tavèrnoles (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere de Savasssona està situada als peus del castell del mateix nom formant conjunt amb el clos de l'antic cementiri. És un edifici de planta de nau única coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. L'absis és semicircular i decorat amb cinc nínxols semicirculars, oberts al gruix del mur, en tres de les quals s'obren finestres de doble esqueixada. Al mur de tramuntana s'obre una petita absidiola llisa i, a banda i banda de la nau, hi ha dues capelles de planta quadrada. Exteriorment presenta decoració d'arcuacions entre lesenes en tot el volt. Inicialment es trobaven a sota el voladís però d'ençà de l'alçament de la nau (segle XVII) queden a mig mur. La façana de ponent també presenta decoració d'arcuacions seguint el pendent de la teulada, té un òcul central i un portal dovellat d'època posterior que substituí el de migdia actualment cegat. El capcer és decorat per un campanar d'espadanya amb dues obertures d'arc de mig punt. L'absis també té decoracions llombardes amb arquets en sèries de quatre. És construïda amb maçoneria, pedra vista i coberta amb lloses de pedra.

Castell de Savassona

El conjunt arquitectònic del castell de Savassona està format per tres cossos de planta rectangular. Les cobertes són a dues vessants, amb teula ceràmica aràbiga, i el carener paral·lel a les façanes. El cos principal consta de planta baixa i dues plantes pis. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal adovellat, que es troba a la part superior, mutilat per una gran balconada que ocupa tot el primer pis, a la que s'accedeix a través de diverses finestres balconeres de pedra. Al segon pis, a la part central, hi ha esculpits un escut i un bust de marbre, i s'hi obren finestres de pedra treballada. A la banda de llevant, la façana s'assenta damunt la roca. La façana de ponent està sostinguda per un contrafort, on s'hi obren unes galeries d'arc rebaixat, amb tres arcades sostingudes per pilars. Les obres sofertes al llarg dels darrers segles li han fet perdre el seu caràcter primitiu. La major part de les construccions corresponen al segle XVII i XVIII. La capella del castell es troba adossada al mur de migdia de la façana del mas. És un edifici religiós d'una sola nau, de planta rectangular. En quant a les restes medievals de l'antic castell de Savassona, aquestes es troben integrades dins de la construcció del segle XVII. Es poden distingir la torre de defensa i alguns llenços de la muralla del desaparegut castell de Savassona. La resta d'edificacions del conjunt arquitectònic no presenten cap altre vestigi clar d'època medieval.

Panoràmica

Cal travessar pas

Argelaga florida

L'argelaga borda, argelaga, argelaga de bosc, argelaga de marge, argelaga de muntanya, gatosa (negra) o argilaga (Genista scorpius) és una espècie de planta arbustiva de la família de les fabàcies, molt espinosa, de fulles simples i petites flors grogues agrupades en ramells. La Ginesta scorpius (L.) es caracteritza per ser un arbust perennifoli i hermafrodita. Pot arribar a altures de fins a 2 metres, és espinós, fortament ramificat, amb poques fulles i de branques més o menys divergents, estriades i amb nombroses espines fortes, la majoria simples, que formen un angle obert amb les tiges, els branquillons són grisencs i una mica sedosos. Les fulles són esparses i simples, pinnatinèrvies i gairebé sèssils, de 0,4-1,2 x 0,2 x 0,4 cm, obovades o obovatolanceolades, mucronades o arrodonides a l'àpex, de vegades una mica emarginades, atenuades a la base, enteres, de color verd semblant a les dues cares, glabrescents a l'anvers i pubescents al revers; estípules petites, de vora 1 mm, espinescents i persistents. Les flors són zigomorfes, de 0,7-1cm, papilionàcies, de color groc viu i ataronjat. El calze és campalunat i bilabiat, amb els llavis més curts que el tub; són molt nombroses i axil·lars, i creixen solitàries o en grups de 2-3. El fruit és sec, en un llegum d'1,5-4 x 0,3-0,5cm, oblong, comprimit, glabre. La floració es produeix des del febrer fins al juliol.

Castell de Savassona

La primera referència escrita del terme de Savassona és de l'any 889, quan Arnabert i la seva muller Quinta vengueren a Gotmar i a la seva muller Ermegoda una vinya situada al territori d'Osona, al terme de Savassona. L'antic castell de Savassona comprenia un terme jurisdiccional que es correspon, gairebé en la seva totalitat, amb l'actual terme municipal de Tavèrnoles. Les primeres referències documentals del castell són de l'any 921, i les de l'església parroquial de Sant Pere de Savassona són de l'any 1035. El domini eminent del castell devia correspondre als comtes de Barcelona, no obstant això, no es té constància que fessin cap acte de domini sobre el castell, ni que rebessin cap vassallatge per part dels vescomtes d'Osona, anomenats posteriorment de Cardona, que n'eren els feudataris comtals. L'any 1082, els comtes de Barcelona vincularen aquest castell com a dotació vescomtal. L'any 1086, el vescomte d'Osona-Cardona Ramon Folc I, en el seu testament, deixà a la seva muller Ermessenda el territori de Savassona. Tot i que els vescomtes d'Osona mantingueren la possessió del castell de Savassona, no incidiren gaire en les vicissituds del mateix. L'any 1314 el vescomte Ramon Folc VI establí que l'hereu del vescomtat de Cardona tingués vinculats diversos castells, entre els que hi figurava el de Savassona. L'any 1375, el rei Pere el Cerimoniós creà el comtat de Cardona per als vescomtes, però el castell de Savassona ja no figurava entre els vinculats al nou comtat. És probable que el castell hagués passat a mans de Bernat Amat de Cardona, germà de Ramon Folc VI. Anys més tard, passà a Ramon Roger II, comte de Pallars, casat amb una filla de Bernat Amat de Cardona. D'aquesta manera, l'any 1358 Bernat III de Cabrera, comte d'Osona, declarà que el castell de Savassona era de Marc de Savassona, senyor de Rupit, comte de Pallars. La poca vinculació al castell de Savassona per part dels seus feudataris, els vescomtes de Cardona i, posteriorment, dels comtes de Pallars, féu que els seus castlans fossin els protagonistes de la història del castell. Les primeres referències escrites que hipotèticament podrien vincular-se al castell, corresponen a un document de l'any 990 on Isarn, un vicari comtal, i la seva muller Alba, vengueren a Lodegard dues peces de terra situades al comtat d'Osona, a l'apèndix de Savassona. Posteriorment, a un manuscrit de l'any 1064 són citats Manfred de Savassona, la seva muller Ermengarda i la seva filla Quíxol. És aquest personatge, Manfred de Savassona, el primer castlà conegut del castell de Savassona. L'any 1129, s'inicià amb Pere Berenguer de Savassona el govern del castell de Savassona per part de la família Savassona, de manera ininterrompuda fins l'any 1280, en morir Pere II de Savassona sense descendència. L'herència passà al seu germà Galceran, canonge de Vic, que vengué el castell de Savassona amb tots els seus drets i pertinences a Ramon de Vilanova, castlà del castell del Brull. Els Vilanova prengueren el nom dels Savassona, els quals no tenien cap vincle familiar amb els anteriors. Pels volts de l'any 1409, la família Vilanova-Savassona tingué greus enfrontaments amb els Malla, que causaren un gran nombre de víctimes mortals. Aquest fet motivà que Vicenç Ferrer acudís a Vic per aconseguir la pau entre ambdós famílies. L'any 1514 morí Joana, filla de Lluís de Savassona, sense descendència directa, i fou succeïda per Rafael de Prat, hereu d'Isabel de Vilanova, que cedí aquell mateix any el domini del castell a Antoni Vila. Els nous barons de Savassona, els Vila, que eren una rica família de Vic que havien ascendit a cavallers tres anys abans, pledejaren amb diverses famílies nobles que els disputaven la senyoria de Savassona. El castell va quedar molt destruït al segle XV a causa de les guerres entre la Generalitat i el rei Joan II. Va ser objecte de diverses obres al llarg dels segles XVI i XVII, per la família Vila, i l'any 1640 s'hi construí la capella. L'any 1775 la façana de l'edifici fou renovada per Josep Francesc Ferrer de Llupià que, en honor del seu pare, Antoni Ferrer de Llupià V, hi va fer esculpir l'escut del seu llinatge i un bust de marbre del seu progenitor. L'any 1811, durant la guerra del Francès, el castell fou incendiat per les tropes napoleòniques. Fou restaurat després de la fi de la guerra. L'any 1879, l'escriptor Joaquim Salarich i Verdaguer va escriure la novel·la "Lo castell de Sabassona", ambientada en aquest indret. Es troba inclós al Catàleg de béns a protegir POUM 2014, nº 29 (arquitectònic), BCIN i al Catàleg de masies i cases rurals del POUM, nº 26. (Continuació Història):Els Vila es succeïren en la baronia de Savassona fins a l'any 1632, quan l'últim membre d'aquesta família, Antoni Vila, que es trobava en un delicat estat de salut, feu donació inter vivos al seu cosí Galceran de Llupià, però aquest últim morí abans que l'anterior. L'herència passà a Maria de Llupià, germana de Galceran, casada amb Jeroni Ferrer, i l'any 1650 fou anomenat Jeroni Ferrer de Llupià, fill de Maria de Llupià i Jeroni Ferrer, nou baró de Savassona. L'any 1654 el rei Felip IV atorgà el privilegi de noblesa a un membre dels Ferrer de Llupià. L'any 1784 el rei Carles III, confirmà la baronia del castell i la reconegué com a títol del regne, que fou posseïda pels Ferrer de Llupià fins a l'abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. Durant la Guerra del Francès, a principis del segle XIX, el baró de Savassona, Josep Francesc Ferrer de Llupià, va tenir un paper notable en la lluita antifrancesa, i va ser vocal representant de la Junta Corregimental de Vic a la Junta Suprema del Principat de Catalunya. Amb la mort sense descendència de Josep Francesc Ferrer de Llupià, va finalitzar el llinatge dels Ferrer, i la repartició dels béns i possessions dels barons es va anar dispersant i perdent. El títol dels barons de Savassona va passar a Maria dels Dolors Lluïsa Desprat, i al morir soltera, a María Cayetana Díaz de Mayorga, que el va transmetre al seu fill José Jesús de Urbina. Al morir aquest, el títol va passar al seu cosí, Cayetano de Urbina i Daoíz, i les terres de la baronia es van dividir entre aquest i cinc cosins més a parts iguals. El castell i algunes de les seves terres van ser venuts l'any 1900 a Vicenç Cuyàs i Piera, que les va vendre a Lluís Soldevila. D'Enric Soldevila va passar a la seva esposa Josefina Castells i després a la seva filla Susana Soldevila (casada amb Enric Portell). Des de Lluís Soldevila ha anat passant a les següents generacions Soldevila.

Petita balma

Plana de Vic

La Plana de Vic és una depressió allargada en direcció nord-sud que constitueix el nucli central de la comarca d'Osona. La ciutat de Vic, situada al seu centre, n'és el nucli més important. El riu Ter i els seus afluents amb la seva acció erosiva, molt més profunda en la banda de llevant que en la de ponent, van originar la Plana de Vic que compta amb uns 30 quilòmetres de llargada. La Plana de Vic està totalment envoltada de muntanyes; les del Ripollès i la Garrotxa cap al nord; les Guillaries a l'est; el Montseny al sud-est; el Moianès i el Lluçanès cap a ponent, i queda tancada per un cercle de serralades. A causa de la seva situació, a la plana es dona el fenomen atmosfèric de la inversió tèrmica. Els "turons testimoni" són característics del paisatge de la plana de Vic. Hi ha zones on es troben molts fòssils. La vegetació original de la plana foren els boscos de roure martinenc (Quercus pubescens), però actualment n'hi ha molt pocs a causa de la contínua intervenció humana des de temps antics. Els roures monumentals de Malla formen part del patrimoni natural del poble i són dels pocs que s'han preservat. El castell de Sant Martí de Centelles: situat dalt d'un turonet. Conegut popularment com l'Agullola de Sant Martí. En resten les ruïnes. Pou Roqueta a Tona: baixant les 100 escales de marbre de l'antic balneari Roqueta hi ha el pou de la deu d'aigua, que es pot beure i que anava molt bé per a les malalties.

Parterres naturals de Falsa alfàbrega

La falsa alfàbrega, Saponaria ocymoides, és una espècie d'herba sabonera. És planta nativa del sud d'Europa, incloent els Països Catalans. És una planta perenne que arriba a fer 40 cm d'alt. La seva tija és de prostrada a ascendent, llenyosa, vermellenca, força pilosa i molt embrancada. Les fulles són d'ovades a lanceolades, sèssils i piloses, d'1 a 3 cm de llargada. Les flors tenen cinc pètals vermells o rosats (rarament amb els pètals blancs) i amb les anteres blaves. Els pètals estan fusionats en un tub de 8-10 mm de llargada. Creix en llocs pedregosos i en boscos. Prefereix els sòls calcaris. Viu fins als 1500 m d'altitud (rarement fins als 2400 m)

Vulnerària

La vulnerària (Anthyllis vulneraria), és una planta amb flors que pertany a la família de les fabàcies. Creix en ambients molt diversos, com indrets molt oberts, matolls, a les vores dels camins i sembrats, riberes i pastures de muntanya. També la podem trobar en llocs secs i zones pedregoses o rocoses (generalment sobre roca calcària). Pot localitzar-se fins a 3.000 metres d'altitud. Els seus usos tradicionals són per a accelerar la curació de ferides, cremades, úlceres tòrpides, nafres, però també actua sobre talls, contusions i hematomes. Talla una possible hemorràgia i facilita la necessària cicatrització de la ferida. Des d'èpoques antigues s'ha emprat com a remei contra erupcions cutànies, ferides de curació lenta, cremades menors, talls i cops.

Balma

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Sant Feliuet de Savanossa - Pedra del Sacrifici

La tradició popular diu que a sobre d'aquesta pedra es feien sacrificis humans i d'aquí li ve el nom. També és parla de què era un dels llocs on les bruixes feien els seus aquelarres.És potser el jaciment de més renom del Pla de Savassona que va ser excavat al 1960 i 1976 proporcionant una complerta seqüència estratigràfica de la que s'hi pot deduir tres horitzons històrics. En un primer horitzó datat de a l'època medieval es van trobar restes de ceràmica i teules que fan pensar que es feia servir com a lloc d'habitatge adossat a la roca sobre la que es recolzaria la teulada.Per sota del paviment d'aquell habitatge s'hi trobaren túmuls de pedra i ceràmica fosca feta a mà corresponents des de l'Edat de Ferro-Ibèric Antic a l'Edat del Ferro-ibèric Ple (850-200 a.C.) Les restes de dos sepulcres en estrats més profunds indiquen que va ser un lloc d'enterrament del Neolític Final al Calcolític (2.500 " 1500 a.C). Destaca la troballa d'un esquelet molt ben conservat d'una dona d'uns 25 anys. Sobre una mostra d'aquest esquelet es va fer la primera datació a la península ibèrica mitjançant el carboni 14 amb el resultat d'una antiguitat d'uns 4.500 anys (2.345 a 140 anys a.C). La major part dels materials es conserven al Museu Episcopal de Vic, on es pot observar una reproducció d'un sepulcre de fossa del neolític final o calcolític.

El Dau

Avui amb el ramat de vaques pasturant.

El Dau

El Dau és un punt d'interès arqueològic on s'hi han trobat restes des del període calcolític fins a època ibèrica. La balma que forma la cara nord-oest ofereix unes característiques morfològiques similars a altres jaciments de la zona. Al 1976 s'hi realitzà una excavació que proporcionà diversos fragments de ceràmica a torn i a mà molt erosionats i un conjunt d'estructures que s'interpretaren com a sitges d'emmagatzematge. En acabar l'exploració, la cala de prospecció va ser reomplerta de nou i no s'observen senyals d'altres prospeccions o excavacions. Les troballes es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Pedra del Foc

Segons m'han comentat gent que viu al poble i caldrà esbrinar és correcte el nom.

Pla Els Foquers

Casa El Joglar

Plaça Ajuntament Tavèrnoles

Cementiri

Mirador de Tavèrnoles

Des d'aquest mirador podrem observar la part nord de la plana de Vic. Entre el mosaic de cultius i forests es poden distingir molts dels pobles d'aquesta vessant, com Sant Hipòlit de Voltregà, Manlleu, Roda de Ter o Sant Pere de Torelló. A l'horitzó trobem els cims de l'altra banda de la plana; com la serra de Bellmunt, la serra de Curull i el Puigsacalm. Més allunyada queda la serra del Cadí amb el perfil del Pedraforca, que pertanyen al Pre-pirineu. En últim terme es distingeixen el Pirineus, sovint nevats, entre el que hi destaca el cim del Puigmal.