Cartoixa d’Escaladei, la Morera de Montsant, Monestir de Bonrepòs, des de Poboleda

𝗘𝗻𝘁𝗿𝗲 𝗖𝗮𝗿𝘁𝗼𝗶𝘅𝗲𝘀, 𝗖𝗼𝗻𝘃𝗲𝗻𝘁𝘀 𝗶 𝗯𝗮𝗿𝘀.

Ruta circular des de Poboleda passant per:
- Coll de la Creueta (3.7 km)
- Escaladei (4.6 km)
- Cartoixa d'Escaladei (5.6 km)
- Font del Manitral (6.0 km)
- Coves Roges (6.4 km)
- Refugi de La Morera de Montsant (9.2 km)
- Monestir de Bonrepòs (10.6 km)
- Pou de gel (11.2 km)
- Panta Sant Blai (12.0 km)
- Ermita Maria Assumpta (13.1 km)

Ens en vam encaminar a Poboleda, era diumenge i ens devia guanyar la vessant espiritual, aixì que vam començar la caminada esmorzant al Cau, el bar del costat del sindicat, un gran començament ja que ens esperava un bon trajecte.
Abans que motoristes i ciclistes arribessin ja havíem baixat a l’albereda del costat del Siurana, allí les fulles gebrades ens anunciaven per primera vegada que la tardor s’acabava.
Ben tapats vam caminar fins just arribar al molí i per encarar-nos cap a la serra, a l’arribar a l’alçada de la carretera ja vam començar a alleugerar la vestimenta, caminant sense que bufi el vent és fa difícil passa fred a casa nostra.
El paisatge era força entretingut, moltes vinyes del Priorat encara conservaven les fulles amb els colors de la tardor, dalt ja treia el cap el Montsant, a l’esquerra Gratallops dalt del turó amb la vista que arribava fins el Cardó i els Ports, aixì anant trescant per la sendera vam fer cap a la Conreria, d’allí carretera amunt cap a la Cartoixa entretenint-se descobrint als marges dels bancals les pedres reutilitzades del convent durant els anys que estava abandonada.
Ara sembla que la segona restauració de la Cartoixa estigui acabada, deu ser la millor manera que és conservi, també d’explicar la seva utilitat, suposo que agafar l’escala per pujar a veure déu. Sota el meu humil punt de vista, m’agradava més quan era una trista ruïna envaïda per la vegetació, recordo el pi damunt la volta de l’església que em deixava imaginar cinc-centes històries i mil llegendes, però el món gira i les coses són com són.
Just a la Cartoixa d’Escaladei vam topar amb el primer problema del dia, un control biològic de porcs senglars, o sigui lo que en llenguatge planer és una batuda de caça, i no una tres, tocava tornar endarrere o parlamentar amb els caçadors, vam triar la segona i ens van deixar anar ben agrupats per el camí dels Cartoixans cap a la Morera de Montsant. Trobo que ja que el departament de, com és digui ara, autoritza les batudes, podria publicar-les perquè els trescaires no féssim nosa als controladors biològics i aquests no és trobessin en l’eventualitat de tenir que allargar la sortida una desena de quilòmetres, que molts ja tenim una edat, casi tanta com la dels caçadors que bo i tots si tenen pél el tenen blanc.
Arribats a la Morera ens en vam anar a l’Únic a fer uns beures, unes patates braves, devorar l’entrepà, cafès i a caminar, ara cara avall, cap el mas de Sant Blai o convent del Bonrepòs.
No fa gaire que ús vaig explicar que l’abadessa n’era Margarida de Prades, fou reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília, duquessa consort d'Atenes i de Neopàtria, i comtessa consort de Barcelona, de Rosselló, de Cerdanya i d'Empúries (1409 - 1410) pel seu matrimoni amb el rei Martí l'Humà. Aquí s’acaba el Casal de Barcelona, ja que els hi va ser impossible tenir descendència, tot i que segons la serie de TV3, penjaven el rei d’unes corrioles perquè no esclafès la pobre Margarida degut a la seva obesitat. Entenc que un acte tan íntim estant penjat d’unes cordes, amb la presència de notari, testimonis i capellans deu ser una mica difícil de tirar endavant, suposo que tan sols estava a l’abast del reis i actualment dels artistes del porno.
El convent devia ser un oasi de pau, més en aquella època, solitari, amb aigua. Què més demanar?
Ara a caminar de valent, la presa de Sant Blai, el coll de Conill, la font dels Enamorats, l’ermita de Santa Maria Assumpta, la última pujada del dia, les últimes vistes de la serra del Montsant, la llum rasant i calenta sobre aquests nous bancals de vinya sense marges i els últims raigs de sol a l’arribar a Poboleda. És començava a notar la fresca, aixì que ens en vam anar al local social la Closa a fer un refresc, desitjar-nos unes bones festes i fer plans per que l’any nou puguem fer tan o més quilometres que enguany.
I res, que tingueu un Bon Nadal.