Caminada per la Plana Baixa: d'Eslida a Veo i l'Alcúdia de Veo

Per les terres de l'Espadà.



Eslida


Era la primera caminada organitzada que fèiem entre setmana que no fora per fer un reportatge de televisió. Aquesta vegada vam triar el brancal de l'Espadà. Ens vam trobar a l'església d'Eslida amb els companys i companyes vingudes de la Marina, del Maestrat, de l'Horta, de la Plana i de Barcelona. Vam parlar amb Lucia de l'Ajuntament, que ens va preparar informació del poble i de la serra, i en trobar-nos tots vam començar. Vam fer una primera explicació d'Eslida recordant el que Òscar ens havia contat en visites passades. Especialment vam fer referència als seus habitants moriscs i el sotrac que va suposar per al poble i les terres de l'Espadà la seua expulsió en 1609. També vam recordar el treball de l'espart als carrers i l'antiga alqueria musulmana anomenada Almasraka que volia dir la solaneta. Una vegada fetes les explicacions i presentacions corresponents vam iniciar la marxa.

Vam creuar els carrers que quedaven cap amunt i vam anar a buscar la GR36. Vam seguir un camí de terra que s'anava allunyant del poble i anava seguint per la vora d'un barranquet, on en alguns bancals resistien antigues oliveres. La pista era prou recta però sempre en costera, ens vam trobar una brigada municipal de tres persones que estaven desbrossant els marges del camí i es disposaven a esmorzar per recuperar les forces.

A la nostra esquerra, mig despullat de fulles i amb el brancatge vestit ja d'hivern, farcit de fruits, hi havia un nesprer. Al barranquet lliscava l'aigua als peus de la paret de pedra.

Vam arribar a una cruïlla on hi havia un cartell indicant diferents fonts, curiosament hi havia la font de la Figuera, anomenada igual que el poble de la Costera.

Vam deixar la pista i vam iniciar una senda que s'endinsava per un barranc, vam creuar el toll d'aigua per unes pedres i vam pujar la costera pedregosa. La molsa cobria part de la roca com per completar la verdor que els arbres no gosaven donar-li al paisatge. De seguida vam trobar sureres amb la pell roja per l'extracció del suro. Tal com anàvem agafant alçada teniem millors vistes de l'Espadà i també de la vall que deixàvem al nostre darrera. Després d'arribar al coll de Barres va vindre una zona més planera i després vam començar a baixar, finalment un tobogan ens convidava a posar el cul a terra i notar la humitat als pantalons.

Vam seguir ara per una pista planera, a la vora d'un bancal d'oliveres un arbret cridava l'atenció, era com un esclat de cireres al mes de juny, però sense pràcticament fulles. Ens vam acostar per esbrinar quina joia acaronava el paisatge. Semblava un arç blanc, però sols es veien els fruits rogencs.

Vam seguir i vam arribar a un caminet i un arc ple d'esbarzers, a sobre una sequieta el creuava, era un xicotet aqüeducte. Una antiga conducció d'aigua que qui sap on portava, ara cada vegada més amagada per les romegueres que anaven rossegant les pedres.

La pista ara ens donava una bona vista de les torres de vigilància i el castell d'Aín, encimbellades dalt dels turons, que vigilaven aquell camí que en temps antics podia ser un pas important d'accés a la població. Vam arribar a la font de la Caritat on vam esmorzar a una taula de fusta que convidava al descans. El terra estava humit i alguns bolets brodaven la superfície.

Després de gaudir d'un bon àpat vam recollir i vam seguir la caminada, el reguer ens acompanyava carregat d'aigua. Ara vam arribar al molí, estava restaurat com a casa rural i li passava el riuet per davant, per l'accés a al casa hi havia un xicotet pont de fusta, estava tot molt ben apanyat. Ens vam fer algunes fotos a la vora del molí.

Vam seguir la senda que anava davallant per les arteries de la muntanya fins arribar a l'altre molí. El molí de l'Arquet, també estava restaurat, el nom li venia per l'arc que tenia a la vora, a part tenia una cascada d'aigua que li donava una màgia especial a l'entorn. Vam seguir per la senda coronada de fulles que resseguia el riuet. Encimbellada, dalt de la roca de pissarra negra, hi havia alguna surera que volia enaltir-se, amb el cos despullat i les branques cobertes pel suro.



Aín

Després d'un viatge preciós vam arribar a Aín, ens va sobtar la coherència de les cases del poble. Era un poble menut de muntanya amb carrers estrets i tortuosos engalanats amb plantes i flors, que ens recordaven la seua història i les arrels musulmanes. Les cases formaven un conjunt preciós de parets blanques i finestres amb l'entorn blau. Vam passar pels antics llavadors on hi havia la sèquia que farcia de vida l'espai, i a la vora vam guaitar pel mirador que ens donava una visió del riu i de la vall des del punt privilegiat en el qual ens trobàvem. Ens vam creuar amb un grup d'estudiants d'un institut de Gandia. Vam pujar a l'ajuntament per segellar l'etapa i vam seguir el Camí.

Vam continuar el viatge cap a l'Alcúdia, i en allunyar-nos, Aín es retallava a l'horitzó on esclatava la seua blancor entre la verdor de la muntanya. Es veia també el castell d'Aín, que es reflectia dalt d'un turonet. Deixàvem aquella vall i pujàvem la pista costeruda engalanada d'oliveres centenàries de pell nuosa i arrugada. Algun abellot feia festa al voltant de les flors del romaní.

Un altre dels tresors del dia eren els kilòmetres de camí empedrat que fascinaven els nostres ulls i acaronaven els nostres peus. Fets per milers de mans anònimes, d'esguards bruns, d'essència morisca, que havien teixit un camí trepitjat per moltes generacions que traginaven amunt i avall per conrear la terra i traure profit dels estrets bancals. Eren llenques menudes que de la muntanya i del roquissar s'esbargien.

Ara davallàvem fortament cap a el riu Veo coberts per una vegetació de pinars i amb la senda de pedra que serpentejava amb alguns trossos on la molsa rejuntava les lloses.





Veo i l'Alcúdia de Veo

Ara ja teníem Veo a l'altra banda de riu, que es retallava al nostre davant, després de creuar alguns camps de vinya i oliveres vam creuar el riu Veo i pels antics bancals vam arribar al poble.

Mentre ens allunyàvem de Veo em vaig girar i darrera meu ressaltava el campanar i uns corrals amb arcada arrodonida que feien pensar també en el seu passat morisc.



Vam seguir la senda a la vora de les hortes abandonades, ara tan sols hi quedava la remor de l'aigua dels reguers, l'aigua lliscava sobre les arrels llépoles de l'heura que bussejaven en el fons.

A la paret de la senda hi havia penjats bagots d'arítjol que ens encisaven amb la lluentor del seu morat. En alguns racons la senda estava enjardinada amb acant i galzeran que engalanaven els marges amb les seues boletes roges i les fulles grans.

Ara sols seguíem l'estreta paret del reguer guardant l'equilibri per no caure a l'aigua ni tampoc als esbarzers, que en molts trossos havien anat cobrint les hortes fèrtils. Ara amb el senderisme la GR anava per sobre la sèquia i s'havia desbrossat l'estreta franja del marge. En alguns trams ens arraulíem a la paret per no caure al buit o a sobre dels esbarzers. Era com passar per les restes d'una ciutat perduda on la vegetació s'havia anat engolint tota petjada humana i sols havia deixat el fil del reguer. Ens quedava el regust de la tensió per no caure a l'aigua i la fascinació per la vegetació salvatge.

Vam deixar el reguer i vam caminar de nou per la senda, un vell molí ocult i esberlat apareixia al nostre davant, on per les seues venes encara corria l'aigua novella, també hi havia una pedra rodona empolsimada a la porta que feia anys que no picava gra.

Finalment vam creuar el riu Veo i vam arribar al pont vell, una cascada queia omplint la llera del riu. Vam gaudir d'aquell racó de pedra, d'aigua, i del poble antic. Vam creuar el nucli vell i vam cercar a l'altra banda la font i la taula per dinar. Tot i que feia vent, vam escriure i vam cantar, i vam menjar del que portàvem. Vam recordar una mica les peculiaritats de Veo i de l'Alcúdia de Veo. Dos pobles que tot i trobar-se a poca distància, i formar part d'un mateix municipi en un es parlava valencià i en l'altre castellà, fins i tot els cognoms de la gent de cada poble també eren diferents.

En acabar de dinar vam tornar a pels cotxes, i al raser d'un marge hi havia una pila de suro que ens recordava un dels recursos que tenia la gent per sobreviure al país de l'Espadà.

Ens vam acomiadar i vam tornar cap a casa.