Caminada per la Plana Alta: d'Orpesa a Torreblanca.

Per la plana del prat de Cabanes




Orpesa

Ens vam trobar a Orpesa en un matí assolellat que prometia molt. Vam fer les pertinents explicacions d'el Camí i del full de ruta del dia i vam iniciar la marxa. La primera fita era el castell d'Orpesa, vam creuar els tortuosos carrers del nucli antic que ens separaven del castell i vam pujar fins a la plaça d'armes. Vam gaudir de les vistes que ens regalava l'indret; al nostre davant s'estenien les teulades del poble i el campanar, i a l'est espurnejava el sol que per Mallorca ens eixia, com deia la cançó d'Al tall, il·luminant una franja de color mar intens entre el cel i el poble. A la banda de ponent la serra d'Orpesa ens donava la imatge pura d'una serra que es revelava a ser urbanitzada i mostrava la seua salvatgia més idíl·lica. Dalt del castell vam fer un recordatori de la història d'Orpesa i de les seues peculiaritats, la seua vulnerabilitat històrica a causa de la pirateria i els seus atacs freqüents des de la mar, que per previndre'ls van farcir la costa de torres de guaita. Vam esmentar la torre del Rei i la torre de la Corda, aquestes dues vistes en caminades anteriors. Hi hauria d'altres que les trobaríem hui en el recorregut cap a Torreblanca. Actualment és la pressió urbanística de les darreres dècades la que ha malmès el territori i s'ha instal·lat el complexe monstruós de Marina d'Or. En baixar de la plaça d'armes vam veure les diferents estances que el castell encara mantenia, i algun mosaic empedrat.

Ara vam deixar el nucli vell, i després vam anar resseguint l'entramat de carrers més nous amb cases sense personalitat. Tot i que sempre havíem d'escorcollar meticulosament cada racó, per retrobar les llamineries per senzilles que foren. Vam veure alguns taulells ceràmics de dibuixos singulars a una plaça, i en un arbre, a sobre unes taules de fusta hi havia enganxat xicotets retalls, amb els crits de llibertat i de justícia que moltes dones demanaven; contra les agressions sexistes, la indiferència, per la igualtat d'oportunitats, o per denunciar l'horror de les dones assassinades. Ara més que mai feien falta aquestes reivindicacions quan hi havia partits neofeixistes que bramaven barbaritats al respecte.

Vam arribar a la mar, on la bella dama acaronava incansable la sorra fina, vessant glopades d'escuma en un anar i tornar infinit. Nosaltres vam seguir caminant per la voreta de la mar fent petar la xarrada amb els companys i companyes, gaudint de la brisa marina, i descobrint alguna de les herbes que freqüentaven les dunes com el rave marí.



El gran monstre de l'absurd

Però hem de conèixer tot el territori, tant si ens agraden les actuacions que s'hi han fet com si ens fastiguegen.

Davant nostre s'estenien dues fileres allargassades d'adossats, que tal vegada ens hagueren passat desapercebuts. Però les herbes i l'abandonament general ens van fer reflexionar sobre l'estat en que es trobaven i les difícils solucions que hi havia al respecte. Ací havien plantat dues tires d'adossats com qui plantava tarongers, però en cas de l'hort si va malament s'arranca i pots plantar una altra cosa, si son cases és molt mes difícil de reciclar-ho.

Vam seguir i vam arribar al gran monstre, vam passar per davant de Marina d'Horror, era un complexe d'apartaments que desencaixava amb l'entorn, tant per la vessant cultural com natural. Tal vegada l'element més absurd que vam trobar era el d'un elefant a la vora de la mar.

Vam deixar endarrere tota aquesta coentor i vam arribar a un pinaret. Nosaltres resseguíem l'entaulat de fusta que ara s'endinsava a l'interior deixant la costa.

Entre els pins una torre de guaita dissimulava la seua presència, era la torre de Torre la Sal, era una de les torres per avisar en cas d'atacs pirates, la torre estava molt ben conservada i encara tenia els matacans i les garites de vigilància.

Vam aprofitar l'ombra i l'entaulat, així com la vista de la torre per esmorzar, feia bona hora i era un plaer compartir aquell moment amb els companys i companyes.



La Ribera de Cabanes

Vam arribar al xicotet poble de Torre la Sal, després de passar les poques cases del llogaret vam iniciar el recorregut pel parc natural de la Ribera de Cabanes. De vegades la natura tenia eixa gran màgia senzilla que els grans parcs temàtics i les macrourbanitzacions amb la seua complexitat no podien igualar.

Hi havia les roques erosionades treballades laboriosament per milers d'anys d'onades que havien esculpit la roca. Resistia alguna xicoteta badia on la terra acollia tolls d'aigua, i camins que s'endinsaven en les zones humides i ens obrien el camí a la marjal. Estàvem envoltats per una immensa manta de senill que cobria la immensitat de l'horitzó. Era molt agradable aquell tros, de marjals atapeïdes pel senill i allargassades sèquies, on la llum d'aquell matí es reflectia a sobre l'aigua. Aquell blau espurnejant ens captivava tant que ens feia valorar més la bellesa de les coses senzilles i naturals. Brillava més el blau resplendent d'una simple sèquia envolta de joncs i senill que els milers de bombetes del complexe d'urbanitzacions.

L'entaulat passava per damunt dels aiguamolls deixant-nos l'espectacle a banda i banda, tot i que hui estava buit d'aus. Al nostre davant, entre la mar de senill i les muntanyes ja apareixia una estreta franja blanca, era Torreblanca.

Ara el senillar deixava pas als conreus, especialment d'arbres fruiters. Hi havia algunes figueres de grosses soques a les vores, marjals sempre envoltades per les sèquies per recollir l'aigua i deixar la superfície seca per així no ofegar les arrels. Eren tot marjals de saó, d'aquelles que el nivell freàtic està tan alt que no fa falta regar, però si que són necessàries les anguileres o sèquies per desaiguar.



La ruta de les Torres

Vam seguir per camins de terra allunyant-nos de la costa, vam veure la paleta que indicava la ruta de les Torres, al fons del camí ens apareixia la seua esvelta silueta que esclatava en mig del cel blau. La torre estava dins del conjunt de la construcció que l'envoltava; l'emparrat, el banc de pedra, el pou amb el brocal de pedra, i la torre amb les garites. Vam llegir el panell que ens donava informació sobre la torre, malauradament estava monolingüe en castellà, i ens discriminava als parlants de la llengua autòctona d'aquesta terra, l'únic que hi havia en valencià era "Ajuntament de Cabanes". Quina vergonya!.

Ens vam posar agrupats en diferents posicions per fer treballar la caçadora d'imatges, per gaudir dels records i dels paisatges presents en el futur.

Era la torre del Carme, envoltada de camps de fruiters i ametlers, i propera al Prat de Cabanes - Torreblanca, la torre era de planta quadrada i constava de tres plantes. Posseïa una garita rodona en un dels seus cantons i es veien les restes de l'altra en el cantó oposat.

Vam seguir pel camí que anava paral·lel a la via del tren, en un punt del recorregut es veia a ponent l'església fortificada d'Albalat. Ens vam anar acostant per un camí embrossat i poc definit, incert, amb el dubte si no estava tallat en algun punt i hauríem de recular. Després de creuar algunes de les infraestructures que travessaven la plana vam arribar a l'ermita fortificada. A la vora hi havia un mas on un gall de cresta roja passejava com si fora l'amo del corral. Vam escampar les nostres carmanyoles i queviures i ens vam disposar a dinar. Al nostre davant, a sobre de la muntanya més propera, entre la frondositat del pinar guaitaven les puntes de les restes del castell d'Albalat. Hui no pujaríem a la fortificació per qüestió de temps, però hi havia una pista que començava davant nostre, i feia una llarga volta per pujar fins al castell. Albalat va ser un poble independent dins de la tinença de Miravet, igual que el poble de Miravet. Actualment igual Miravet que Albalat dels Ànecs pertanyen al terme de Cabanes, ja que va ser absorbit per Cabanes.

La font de l'ermita estava seca i feia temps que no rajava. En acabar de dinar vam recollir i vam tornar per on havíem vingut, fins al punt on ens retrobàvem amb la traça i el camí que feia cap a Torreblanca.


Torreblanca

Ara el prat quedava ja més avall i caminàvem a la vora de camps conreats, de carxofars carregats de carxofes, sènies mig enrunades que encara sobrevivien mig colgades però fora d'ús.

Vam seguir pel camí de Sant Josep o de les Torrocades, ja al terme de Torreblanca. Ara ja notàvem el sol al bescoll i l'asfalt als peus, això feia més feixugues les darreres hores.

Ara teníem al nostre davant una nova torre dins d'una propietat privada, modificada i adaptada a la vivenda, era la torre de na Blanca, segons sembla podia ser un dels possibles origens de l'etimologia del nom de Torreblanca.

Més endavant una casa ja en runa deixava veure un antic fumeral encara dret i unes lletres fetes d'argila cuita amb un estil vegetal que deia "huerto de s. Luís". Desconec la seua producció i a que es dedicaven, però si que reconeixia el treball dels balcons i baranes fets amb l'argila cuita.

Ara ens quedava la darrera fase de trepitjar camins, amb la darrera fita d'arribar al poble, que anava definint-se al nostre davant, retallant-se amb més claredat a cada passa els edificis de la població.

Vam segellar l'etapa d'el Camí al primer bar que vam trobar, i mentre guarien les nafres del cansament els companys i companyes ajudats per una cervesa fresca, els altres vam anar a cercar els cotxes.

Torreblanca havia segut un poble proper de la meua comarca, però al mateix temps desconegut. En passejar pels seus carrers una grata sorpresa ens va fer brillar d'alegria els ulls. Hi havia façanes de les cases amb murals i pintures a l'estil de Fanzara. Això ens va fer canviar l'ànim i omplir aquelles passes més enllà de l'objectiu d'anar a pels cotxes. Vam arribar a la plaça de l'església, una casa antiga ens regalava la silueta d'una preciosa barana amb un meticulós treball en forja. La caçadora d'imatges no es deixava detall, i aprofitava cada moment per engolir-se-les al seu sac.

Vam seguir per la vora d'una façana on hi havia fotografies fetes mural, hi havia escenes antigues del poble; imatges marineres de la recollida de les barques, de les dones als llavadors, de carros carregats arrossegats per l'animal i de les faenes a l'arròs.

Amb el cansament al cos però amb l'alegria als ulls d'haver aconseguit el repte de completar aquella etapa i deixar un dia per al record vam tornar a casa.