Caminada per la Plana Alta: de Castelló de la Plana a Borriol

Pels carrers de Castelló

Aquell dissabte 8 de febrer ens disposàvem a fer una etapa coneguda, però que feia temps que no xafàvem. Una ruta que començàvem des de casa; que era propera, fàcil i estimada. Tot i que estava prou castigada per les infraestructures que la creuaven, estava sembrada de paisatges i de gran quantitat de patrimoni.

Vam quedar Maria, Vicent i jo a la plaça Maria Agustina per deixar dos cotxes a Borriol, per així tindre després la logística organitzada per poder tornar. A les 8:30 havíem quedat a la plaça de les Aules amb la resta de companys i companyes per començar a caminar.

Després de fer les explicacions pertinents d'el Camí i del full de ruta del dia vam iniciar la marxa.

Vam recordar alguna de les explicacions que Jose Juan Sidro ens va fer a la visita de Castelló, en l'aplec d'el Camí passat. Especialment ens va parlar de les antigues muralles de la ciutat i dels edificis més emblemàtics, així com de les tres cultures que van conviure durant l'època medieval; cristians, jueus i musulmans.

Ens vam aturar a la casa de les Normes del carrer Cavallers, on l'any 1932 es van signar les Normes de Castelló. En aquesta casa s'ajuntaren alguns intel·lectuals entre els quals estava Carles Salvador, per aprovar les normes que regirien l'escriptura de la llengua catalana al territori valencià, en concordança amb la normativa de Pompeu Fabra.

Vam seguir fins arribar a la plaça de l'Herba, la més important en temps passats. Tenia al voltant la llotja del Cànem, la casa Abadia, el Fadrí i la catedral de Santa Maria. Des del punt on estàvem, fins i tot veiem l'espai i el forat que ocupava l'antic rellotge del campanar, que estava encarat cap a aquesta plaça i no cap a la plaça Major. Amb els anys va anar agafant més força la Plaça Major, i la plaça de l'Herba es va anar quedant en un segon lloc. Vam recordar que el primer cementeri de Castelló es trobava a la la plaça del Mercadet. Vam nomenar també l'ajuntament i el mercat Central.

Vam seguir cap a la plaça de la Peixateria, o com popularment li diem la plaça de les Despullades, per l'escultura que hi ha al mig de la plaça. Vam passar pel carrer Mig i pels Quatre Cantons, i vam seguir pel carrer Sabaters. Per on hi havia el portal de la Fira vam eixir de l'antic recinte emmurallat. Vam passar per l'edifici de correus i vam anar a veure l'antic refugi antiaeri de la Guerra Civil que estava a la mateixa plaça Tetuan. Al mateix carrer hi havia un balcó amb uns caps de corder esculpits en pedra. El darrer punt rellevant del nucli de Castelló era el pany de les cases modernistes de la plaça de la Independència o de la Farola, com popularment l'anomenàvem a Castelló. Ens vam aturar al pany de davant i vam mirar tots els detalls, tot i que la casa de les Cigonyes era la que més ressaltava realment tot el pany tenia el seu atractiu. Vam deixar al darrera el parc Ribalta i vam seguir cap a la ronda Magdalena. Ens vam enfilar per davant de l'església Sagrada Família i la plaça de les Illes Columbretes fins arribar a la gasolinera de davant de l'hospital. En creuar la carretera general ens vam trobar amb una paleta del GR33 i el panell amb l'itinerari anomenat Sender de la Lluna Plena. Maria ens va contar la història del sender de la Lluna Plena. Era una marxa organitzada des de feia molts anys pel Centre Excursionista de Castelló, i s'efectuava la primera lluna plena de l'any. Es feia en dos dies des de Castelló a Sant Joan de Penyagolosa, fent parada a les Useres. Més endavant va aparèixer la marató i mitja (MIM), que a diferència del Sender de la Lluna Plena aquesta era competitiva, massificada i amb uns valors més allunyats pel respecte i l'amor a la natura.


Penyeta Roja i Tossal Gros

Ara caminàvem per on hi havia l'edifici de la policia local, on antigament hi havien els militars i encara feia poc hi havien exposats alguns estris malèfics per fer la guerra, obsessionats amb la maquiavèl·lica idea de matar. Ma mare sempre em contava que per aquesta zona, cap a pasqua, quan ella era joveneta anaven a menjar-se la mona a la garrofera Catxa. Ara malauradament de la garrofera sols en queda el seu nom i la llegenda.

Vam creuar els ponts que anaven sortejant les diferents autovies. Tot i el paisatge castigat per tant d'asfalt encara trobàvem les piteres a la vora de la carretera que li donaven alegria a aquest tros més degradat. Vam arribar a la urbanització de Penyeta Roja i vam seguir per la senda que anava per la vora d'una sèquia tapada. Abans d'entrar dins de la urbanització, Blai i el seu ruc Sentet es van acomiadar de nosaltres i se'n van entornar cap a casa. A Sentet li agradava molt la companyia de la gent, que li digueren coses i que li feren fotos, ja que era un ruc molt presumit.

Vam fer una parada en un punt on es veia molt bé la Torreta d'Alonso, que estava engalanada pels ametlers florits que impregnaven la zona. A l'altra banda, la pedrera de la Torreta ens trencava qualsevol imatge romàntica de la zona.

Teníem una bona panoràmica de les muntanyes que envoltaven la torreta, i del castellet o Castell de Nadal. En aquell escenari vam recordar la història de Tombatossals, nascut de l'amor de dues muntanyes; Tossal Gros i Penyeta Roja. Vam contar també alguna de les aventures del gegant i vam debatre si Josep Pasqual i Tirado, el seu autor, ho havia escrit amb una base més antiga o era tot invenció d'ell.

Vam creuar la urbanització i vam resseguir el barranc de la Joquera, a l'altra banda el penya-segat del Castellet o castell de Nadal ens donava la imatge d'algun llenç esberlat de la fortificació. Em venia a la ment la pujada que vaig fer feia anys al castell, tot accedint des del camí de la Coma. El seu difícil accés em va llevar les ganes de tornar a intentar-ho.

La senda a la vora del barranc de la Joquera, amb la vegetació que verdejava després de les fortes pluges era tal vegada el tros més agradable. Després de tant de formigó, sentir-nos submergits dins la boscúria era tot un luxe. Vam descansar a la vora d'una roca i vam fer un mos per recuperar les forces. En acabar vam seguir tot creuant el barranquet, ara vam remuntar la costera fins a la carena. Tal com anàvem agafant alçada teníem una visió millor de la Plana, tot i que la boirina ens tapava part de l'horitzó. El que si que relluïa i impactava del paisatge eren els romers florits que brollaven com fonts a borbollons a cada racó.

Però havíem de gaudir de tanta bellesa per poder suportar el que ens esperava a l'altra banda. Vam pujar el coll i vam arribar a la fita de terme.



Pel camí de les cultures.

Com al llibre de la Història Interminable s'havia fet el buit, i el no res s'anava engolint tot allò que trobava al seu davant; els arbres, els camins, les muntanyes, tot era devorat per la seua golafreria. A diferència del llibre ací ens anava deixant un laberint de pistes terroses que es perdien en les profunditats de l'abisme.

Alguna màquina perduda al mig del desert ens donava referències de la grandària de la mina, era com si una xiqueta que s'havia fet gran i hagués deixat per sempre més el camionet abandonat al mig de la sorra, allà restaven immòbils les grans retroexcavadores. Fins i tot els ocells havien deixat de piular. Havíem de farcir aquell silenci amb les nostres cançons, i així vam entonar eixa cançó de vida, "al país de l'olivera". Aitana i jo vam cantar amb força per omplir de vida aquell engolidor.

Vam seguir la pista polsosa fins arribar a tornar al camí de Borriol, ens vam deixar l'entrador que portava a la pintura de l'Albaroc que l'altra vegada vam visitar. Ara el camí canviava la polsosa i deserta vista per algunes garroferes i pinarets fins després passar pel camp de golf. Vam enfilar la pista on Borriol es veia al nostre davant. Vaig fer una ullada tot sol fins al poblat iber del Tossal de les Forques, malauradament la senda estava en prou mal estat i les restes es veien amb dificultat. Vaig tornar i vam seguir cap a Borriol. Vam avançar i ens vam situar en un punt on feia temps Josep Cristià ens havia parlat. Vaig citar les diferents cultures que havien passat per allà i s'hi havien instal·lat. Al nostre darrera havíem deixat les pintures rupestres de l'Albaroc, dalt del Tossal de les Forques hi havia el poblat eneolític. També prop s'havien trobat restes romanes, al nostre davant hi havia les restes del molí medieval. En un oliverar prop del pont de l'autovia es trobaven les restes d'un cementeri musulmà.

A la vora del pont un ametler imponent ens convidava a fer-nos una foto de grup engalanant la imatge amb la seua florida explosiva en el seu punt màxim de floració.

Vam seguir per la vora del riu Borriol, i per la senda vam arribar al pont romà de Cominells, era el punt on eixia la via Augusta que creuava Borriol. Tot el recorregut ens anava deixant racons amb imatges d'ametles florits que anaven des del rosa al blanc.

Ens vam endinsar dins de la trama urbana fins arribar a la plaça de la Font on ja estaven desmuntant les parades del mercat. Nosaltres, com era tradició en aquesta etapa vam acabar guarint la set a la font de la plaça que ens donava glopades de frescor.

Després vam anar cap al restaurant Peraire on teníem preparat el dinar, vam descansar i vam degustar algunes de les seues llepolies. Recordant una caminada passada em vaig demanar una bajoca farcida per dinar, era tal com anomenaven a la pebrera en molts pobles de l'Alcoià i el Comtat, i em vaig recordar d'aquell dinar a Benilloba.

Vam segellar l'etapa amb l'encuny del Peraire. Hui iniciàvem el tram Penyagolosa, que començava a Castelló i acabava a Benassal.



La visita a Borriol



Després de deixar impregnades a la llibreta les nostres impressions vam iniciar el camí cap al museu, que es trobava davant de l'església de Sant Bartomeu, on estava esperant-nos Neus per fer-nos la visita al museu i a la Moreria.

Neus ens va explicar que hi havia diferents tribus iberes, en aquest cas els que corrien per aquestes terres eren els ilercavons. Els panells del museu també ens explicaven que feia uns 5000 anys hi havia poblats eneolítics, hi havia alguns vestigis en el terme de Borriol com el Castellet de les Ermites o el Tossal de l'Assut, també es feien soterraments col·lectius dins de coves com es el cas de la cova del racó de Raca.

Després va vindre l'edat del bronze, aquests eren poblats més organitzats que vivien de l'agricultura, també va augmentar la conflictivitat entre els diferents pobles.

El món romà apareix sobre aquestes terres cap al segle III aC, els pobles ibers es resistien a la dominació. L'emperador August aconsegueix sotmetre'ls finalment amb la Pax Romana i els poblats del Tossal de les Forques, de l'Assut i de Monegro van perdent la seua funcionalitat estratègica. En el cas dels romans eren les vil·les les que imperaven, com en el cas de Borriol hi havia la vil·la romana del Palmar, eren explotacions agropequàries en mans de grans terratinents.

Els romans van fer les grans vies de comunicació, imprescindibles per vertebrar l'imperi, tal com és el cas de la Via Augusta construïda entre els anys 8-2 aC, per comunicar dels Pirineus a Cadis.

Al museu vam poder veure un mil·liari, aquests cilindres de pedra indicaven al viatger la distància recorreguda. Es trobaven cada 1000 passes romanes (1 passum =147,53 cm), hi havia inscripcions amb el nom de la via o el nom de l'emperador a qui va ser dedicat. El mil·liari trobat a prop de l'ermita de Sant Vicent estava dedicat a l'emperador Desi ( s.III dC.).



Després de fer un repàs per les diferents civilitzacions que havien tingut la seua llar per aquestes contrades vam fer un salt en la història i vam arribar al moment que ens ocupava; l'època Islàmica. El castell de Borriol era Islàmic (s.XI), i protegia la població que s'anava concentrant al voltant seu. Hi havia moltes alqueries musulmanes, que eren grups d'unes deu cases, i es trobaven escampades per tot el terme de Borriol. Quan hi havia conflicte la gent es protegia al castell. A partir del segle XIII el castell de Borriol es va rendir de manera pacífica a Jaume I, els musulmans seguien vivint a canvi de pagar tributs als nous senyors. Des de la muntanya del castell baixaven dos barrancs, al segle XIII la població musulmana es va quedar encaixada entre els dos barrancs i el castell, per l'avanç dels cristians des de la part de baix, els cristians van ocupant la part de l'altra banda dels barrancs, i es a partir d'aquesta època que s'ocupa la moreria. Al segle XIV és la màxima ocupació de la Moreria. Borriol tenia aproximadament un 60% de població musulmana i un 40% de població cristiana. En les excavacions de la Moreria van trobar una continuïtat en l'ocupació des de mitjans del segle XIII fins l'any 1609 quan es va produir l'expulsió. Després les vivendes que quedaven lliures van ser ocupades pels cristians. Eren anomenats mudèjars els musulmans que hi vivien sota domini cristià, i quan van ser forçats a batejar-se esdevenen moriscs. Hi ha certes influències entre els costums i la indumentària per les dues bandes; per exemple els saragüells són una peça tradicional musulmana que els cristians la prenen adoptada. Cert pentinat també el van agafar els cristians dels musulmans i després aquests els el van prohibir, per diferenciar-se. Tot allò relacionat amb l'alcohol i el porc era prohibit per la religió musulmana, al mateix temps el bàndol cristià ho utilitzava com a punta de llaça per forçar la cristianització als àrabs, i per marcar la diferència i un estatus més elevat. Segons ens conta Neus d'aquesta època venen certes tradicions com la matança del porc al carrer. Havien de demostrar que menjaven porc.

Vam veure els socarrats del museu. Les peces trobades a Borriol són excepcionals, ja que són socarrats amb inscripcions en àrab, solien expressar dites religioses. Eren rajoles que es posaven a les parets, dins de l'habitacle o entre els cabirons. Vam eixir del museu i vam anar al poblat morisc, actualment es trobava tancat per protegir-lo d'actes vandàlics. Això afavoria la baixada de cabres munteses com les que ens vam trobar.

Mentre passejàvem pels antics carrers, Neus ens va contar coses respecte la cultura musulmana i el procés d'excavació del jaciment.

En el cas dels musulmans, quan es feien majors els fills, en comptes d'anar-se'n a una altra casa es quedaven a la mateixa i anaven afegint habitacions, de manera que les cases anaven fent-les grans en la mesura del que podien. Hi havia zones comunals per tota la família. Eren cases molt grans amb les habitacions menudes. Els carrers eren retorçuts amb atzucacs, a diferència de la construcció cristiana en forma de quadrícula més semblant a la romana.

Després de l'expulsió l'any 1609 el poblat va seguir habitat per cristians fins quasi el segle XIX, tot i ser la zona més pobra de Borriol. Els segles XVI i XVII són els que ens aporten menys dades del jaciment.

En el nostre recorregut pel poblat vam veure cases amb restes d'aljubs, cuines, amb l'espai per l'allar, escales, i parets amb l'espai per al rebost.

Després de fer el recorregut per la Moreria vam tornar al museu on ens vam acomiadar de Neus, i després d'un dia complet vam tornar cap a casa.