Bellvei - Castellet - Bellvei (de nit).

1er reagrupament.

Clariana.

Clariana es troba situat gairebé a meitat de camí entre Castellet i la Gornal. Està format per dues barriades. La més antiga conserva l'estructura medieval i diverses cases amb elements antics. La més notable, tot i que molt modificada, és la Casa Gran, que conserva a la façana lateral una finestra d'arc conopial de tradició gòtica. Hi ha altres cases amb finestrals de pedra i portals adovellats. Al carrer dels Rosers, 21 hi ha una casa construïda l'any 1717, ampliada l'any 1808 i reformada en diversos ocasions.

Pasan per Font d'Horta. Excursions que si poden fer

SL-C 91 La font d'Horta Excursió fàcil i agradable per camins i corriols de pendents suaus, tret de l'últim tram que presenta una pujada més forta. El recorregut està senyalitzat amb fites verticals amb marques de pintura blanca i verda (sender local). Es recomana portar calçat adequat i aigua en els mesos d'estiu i prismàtics per observar la fauna de l'entorn. El senyal d'inici de l'itinerari es troba davant de la masia de la Creu. aquesta es una. Aquesta es un altre.: Ubicats ja ,comencem al camí davant de la Masia de la Creu. Tenim dues opcions anar directament a la Font d’Horta o bé fer el tomb passant primer per Can Bladet, agafem aquesta opció i per tant seguirem pel camí asfaltat en direcció est durant un centenar de metres i trobarem el senyal de la ruta . La pista és ample ja que forma part del conjunt de carrers que es van obrir amb la pretensió de fer una urbanització, projecte que va ser abandonat i avui en queden les estructures de carrers i alguna que altre casa El camí discorre entre bosc de pins blancs que constitueixen un pineda extensa que han anat ocupant les camps que s’han abandonat i substituint a les alzines que ren al l’espècie arbòria d’aquesta zona , el creixement de la pineda també es deu a l’extensió dels pinyons a rel del incendis forestals que han anat poblant aquesta zona , El camí fa una clara baixada fins trobar una pista forestal àmplia, girarem a al dreta i arribarem a Cal Bladet. Abans d’arribar a la casa trobarem els senyals del GR-92 que segueix cap la presa del Pantà i un cop la travessa s’endinsa remuntant fins a cap a Can Cassanyes, la Casa Alta i direcció Vilanova. Trobem un grup de la Talaia que fa aquest recorregut, han sortit de l’Arboç i passant per la Font D’horta seguiran fins a Vilanova. Arribem a la masia de Can Bladet (també anomenada Can Guineu) és una antiga construcció que consta d’habitacles i corrals envoltats d’un baluard. Els baluards eren edificis o parets altes que hi havia davant les masies i que servien de defensa contra els bandolers. És una casa gran fins fa un anys havia albergat un restaurant d’una certa anomenada al contrada. Ara està tancat però la Masia encara es veu amb bon estat, al seu costat hi ha altres cases en que es nota la presència de veïns , cotxes aparcats i roba estesa. Seguim passant per davant de Can Bladet i girem a la nostra esquerra per un corriol estret que passa prop del mirall d’aigua del pantà. Ara trobem una bona representació de la vegetació de ribera, es constata la presència esporàdica de freixes, àlbers, tamarius, etc., irregularment distribuïts. El corriol segueix entre feixes de fruiters i desemboca en un camí més ample. Al cap de pocs metres trobem una observatori per la fauna. Una construcció de fusta mimetitzada en l’entorn vegetal. Segurament constància i paciència deuen ajudar a fer els observacions corresponents bàsicament d’aus. Ànecs collverds, corbs marins, polles d’aigua bernats pescaires i fins a prop de 150 espècies catalogades. Respecte a la fauna les informacions ens diuen que : El capítol de la fauna és un dels més suggerents del Parc del Foix. La diversitat de biòtops que hi ha dins l’embassament i al voltant acull un ampli i variat repertori d’espècies. Amfibis , peixos, aus i petits mamífers – tot i que trobem rastres del pas de senglars- . El camí ara planeja pel costa de la ribera del pantà. Deixarem aquest camí per girar a l’esquerra amb pujada , aquest camí un vell carrer de la urbanització ens porta fins a una pista mot més àmplia . Seguirem aquesta pista ( asfaltada en algun tram) fins el pont que creua el Torrent de la Font d’Horta . Arribarem a una cruïlla. Nosaltres seguirem cap a l’esquerra. En aquesta cruïlla hi ha una mica d’espai per aparcar el cotxe i començar la ruta des d’ aquí. És el camí que arriba a la carretera de Clariana Ja trobem senyalització indicant la ruta de la Font d’Horta ( l’oficial i algun senyal amb l’indicatiu de la Font d’Horta feta artesanalment) pujarem per unes escales que ajuden a supera el desnivell i seguim pujant al costat del torrent, ens trona a acompanyar la vegetació de ribera , quan hem fet uns quants centenars de metres trobarem una desviació senyalitzada que ens porta fins la Font D’horta Segons expliquen en la notícia de la seva restauració : La font d’Horta era l’antic safareig del poble de Clariana i es trobava en un punt bastant distant al poble, en l’antic camí del cementiri. Un cop perdut l’ús de safareig, va esdevenir un punt important per a la fauna, com a abeurador de mamífers i lloc de cria d’amfibis. Pel fet de trobar-se en una baga ombrívola i fresca i portar aigua pràcticament tot l’any, també ha estat tradicionalment un indret molt apreciat per veïns i visitants. Domina també l’alzinar, que és la comunitat forestal típica de les zones amb clima mediterrani, ha desaparegut de l’àrea que ens ocupa (implantació secular de conreus, incendis, estassades excessives). El seu lloc ha estat ocupat per les pinedes de pi blanc. Els alzinars que resten es troben localitzats en llocs ombrívols i totalment barrejats amb els pins. Quant a les a les comunitats arbustives, trobem zones on el margalló es barreja amb el sotabosc de les pinedes i amb les garrigues i les brolles. També hi trobem brolla calcícola de romaní i bruc d’hivern. La font és un dels indrets emblemàtics dels excursionistes de la comarca on temps enrere s’hi acampava. Avui és un indret ombrívol el dia que hi anem fa una certa calor però en mig del bosc hi fa fresca. Es un espai rodejat de camins i tambe d’algunes coves. Val al pena aturar-se una estona i reposar forces, estem entre un sotabosc amb aritjols i galzeran , la presència d’aigua fa que també hi hagi forces amfibis. Deixem al font d’Horta i seguim pujant enter alzines i ben aviat tornen a la Masia de la Creu i tanquem el cercle. Sortida curta, passejada d’uns cinc quilòmetres però amb unes vistes sobre el Pantà o Castellet molt interessant i també la diversitat de flora i fauna fa que al passejada estigui carregada de possibilitats. Un parell d’hores xino–xano, sense pressa i amb un desnivell d’un centenar de mestres fa que la sortida sigui apropiada per fer amb tota la família. informació al Parc del Foix

Castell de Castellet.

Notable conjunt de torres rodones i quadradades amb alts murs de defensa. Fruit de la "restauració" feta a partir de l'any 1928. Té elements medievals (segles XI i XII) amb altres gòtics i molta part inventada. També guarda finestrals romànics i gòtics i merlets de coronament. Forma un conjunt fantasiós.[1] L'element més antic, la torre mestra, datada el segle XII, fa uns 5 m de diàmetre interior, el gruix dels murs és d'1,5 m i l'alçada d'uns 15 m. Els murs són fets de carreus rectangulars, força grans i ben arrenglerats. Hi ha diverses finestres acabades amb arc de mig punt. La porta devia estar situada en el mateix lloc que l'actual refeta (sud-oest). La resta de les construccions sembla que s'han de datar en època posterior, algunes posterior al romànic. El mur orientat a est i acabat amb merlets i espitlleres rodones és datat al segle XIV per Monreal i Riquer. El mur formava part d'un clos sobirà en forma de "L" protegit per dues torres d'angle. Per sota del recinte hi ha un talús fet amb carreus grossos probablement del segle XIII que delimita un segon clos a la zona oriental. A la banda nord, un mur i una torre que formarien part d'un tercer clos. Al costat de la torre meridional, la porta d'entrada que actualment mostra un portal acabat amb arc de mig punt i un matacà. Història Castell de Castellet. Entrada (gener 2009) El castell, que en aquest moment s'anomenava de Sant Esteve i era situat a la marca del comtat de Barcelona, s'esmenta per primera vegada l'any 977 quan el comte Borrell II el va vendre a Unifred Amat que hauria d'edificar murs i refer torres i després va passar als seus descendents.[2] És documentat al llarg del segle X.[1] Un document signat per Otger de Castellet (fill d'Unifred) l'any 1024 i el seu fill s'esmenta en una discussió de límits el 1037. El 1076 Rotland Bernat va vendre la meitat de la fortalesa al comte Ramon Berenguer I per 8.000 mancusos moneda semblant al dinar, l'antiga moneda musulmana d'or que s'havia començat a encunyar al final del segle VII i que va ser imitada fora dels territoris califals. Del segle XI es conserva el castell i la capella i del segle XIV són les torres quadrades, els portals i la barbacana del cantó oriental.[1] A principis del segle XII, Jordà de Santmartí, hereu del terme de Castellet, jurà fidelitat al comte de Barcelona per aquest castell i el 1132 es comprometé a no damnificar els honors del monestir de Sant Cugat que eren dins els límits del castell. Els Santmartí conservaren diversos drets al terme, almenys fins al segle XIII. El castell consta, l'any 1189, en el testament de Guillem V de Santmartí. El 1219, el rei Jaume I confirmà el dret que tenien Ferrer de Santmartí i els seus avantpassats sobre el castell de Castellet que era feu de la corona. Al mateix temps, entre els segles XII i XIV, la família Csstellet posseí el castell en rerefeu i, de fet, el domini del terme. Els Castellet ocuparen càrrecs en l'administració reial i destacaren en la conquesta de la Catalunya Nova. L'últim membre d'aquest llinatge que va conservar el castell fou Blai de Castellet. Després passà a la corona i el rei Martí l'Humà el 1405 va vendre l'alta jurisdicció a Pere de Torrelles. Dels Torrelles passà als Desplà i d'aquests a Bernat de Requesens el 1460. Durant la guerra civil de 1462 a 1472 fou pres per les tropes del rei conestable Pere IV de Catalunya, al final tornà als Requesens i finalment fou venut a Guillem de Peralta. Fou dels Aguilar el 1566, dels Icard i finalment dels Queralt, comtes de Santa Coloma que mantingueren els drets jurisdiccionals fins a l'abolició de les senyories l'any 1837. El 1925 fou adquirit per l'arxiver Josep de Peray i March, que el va reconstruir entre els anys 1928 i 1929.[1] A començament del segle xx, el castell estava molt ensorrat, amb la torre mestra mig enfonsada i restes de murs i estances, amb un edifici més modern en la part occidental. El 1928-1929 va ser restaurat i en algunes parts profundament refet de forma fantasiosa, molt apartada del seu estil primitiu. Actualment, des de 2001 és propietat de la Fundació Abertis que ho va comprar a l'Hospital de Nens de Barcelona i ho va restaurar. La restauració va ser a càrrec de l'arquitecte Joan-Albert Adell.

Arriban a la Gornal.

Castellet i La Gornal es troba a cavall entre les comarques de l’Alt Penedès, el Garraf i el Baix Penedès, en una situació equidistant de Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i El Vendrell . La capital del municipi és la Gornal. En la divisió provincial del 1833, la Gornal va ser inicialment inscrita a laprovíncia de Tarragona, per estar al marge dret del riu de Foix. Però aleshores la capital municipal era Castellet, que va quedar a la província de Barcelona, i es va modificar el límit provincial per mantenir la integritat del municipi. L’embassament de Foix, situat al bell mig del terme municipal, dona al nostre territori unes característiques pròpies i singulars. El nivell de les seves aigües s’ha mantingut alt i estable, la qual cosa ha permès el creixement d’una vegetació típica d’aiguamoll i ribera, on de forma progressiva s’hi ha establert una fauna molt variada. El Consorci del Parc del Foix té la finalitat de protegir aquesta zona humida i preservar-ne la biodiversitat.