Bauma del Sequer-Ermita Sant Jaume i Sant Pere de Vallhonesta-St Vicenç

Aparcament Escola Puigsoler

Panoràmica

Panoràmica

Vista Montserrat

Can Noguera

Es troba situada a la zona de Vallhonesta, al costat de can Miqueló, al peu del camí de la Serra a cal Jan. És una casa molt reformada que ha perdut la seva fesomia original, però que conserva dues tines adossades al mur sud-est. Son tines circulars, folrades amb cairons i amb estructura exterior també circular coberta amb teulada d'un sol vessant inclinada. La casa manté l'estructura interna amb dues crugies, però no conserva les voltes a la planta baixa. Té l'estructura clàssica, amb planta i pis, teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana actual. La casa està molt modificada respecte al seu estat originari. Té dues tines.

Can Miqueló

La casa encara conserva la primitiva estructura amb planta, pis i golfes, amb teulada a dues vessants amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a ponent. Els murs són de pedra, amb finestres i portes amb llindes també de pedra. Al costat dret de la façana hi ha adossada una tina situada dins una estructura de planta quadrada, tot i que la tina es troba tapada. Té una tina.

Barraca d'en Serracanta

Aquesta barraca es troba a l'àrea d'influència de Sant Jaume de Vallhonesta, a prop de les ruïnes de l'antic mas Serracanta, al camí que porta de cal Noguera al camí a Sant Pere. És una barraca circular, exempta, que es troba en molt bon estat perquè l'any 2003 alguns membres del Centre Excursionista de Sant Vicenç la van restaurar. Té la porta allindada oberta a migdia i coberta amb falsa cúpula construïda a base de filades voladisses en que cada filada es projecta una mica més endins del recinte que la filada anterior. Aquest sistema de construcció es pot observar des de l'interior, on també es poden veure els petits finestrals de ventilació i les fornícules per recolzar coses. Destaca en general l'harmonia del conjunt, essent una barraca del tipus circular gran i representativa d'aquesta tipologia.

Barraca d'en Serracanta / 2

Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren aparcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Serracanta era un dels masos importants que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 19 parcers, i es coneixia com mas Vallhonesta. Entre aquest i Sant Jaume es repartien l'extensió més important de terres de Vallhonesta. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.

Pedrera del Rubió o d'en Serracanta

Roure del Rubió

Exemplar de roure de grans dimensions que l'any 2004 presentava una magnífica copa, no només per la seva amplitud, sinó també per l'estructura del conjunt. Actualment el roure es troba en mal estat i només conserva el tronc central. La roureda del Blanquer constitueix un petit ecosistema molt diferenciat de la resta de la vall, on destaca la presència d'aquest arbre monumental, el Roure Gros del Rubió, així com una font de clot, la font del Blanquer, les ruïnes de l'antic mas Serracanta i altres espècies pròpies de zones humides com l'auró negre. Es troba al peu del camí de Vallhonesta, prop dels masos i després de travessar la riera de Vallhonesta o del Rubió. Sota l'arbre hi ha un forn de maons i teules. Hi ha un cartell al camí, davant, que diu "Roure gros del Rubió ferit pel foc de 1985". Desconeixem l'edat que pot tenir el roure, tot i que per l'estructura general i el gruix del tronc, possiblement passi dels tres-cents anys.

Panoràmica

Panoràmica

Camí cap a la Bauma del Sequer

Bauma del Sequer

Panoràmica

St Jaume Vallhonesta

Sant Jaume de Vallhonesta és un conjunt monumental protegit com a BCIL (Bé Cultural d'Interès Local) al municipi de Sant Vicenç de Castellet. Està format per l'emita d'origen romànic, ja documentada a finals del segle xiii, ben conservada, encara que transformada amb posterioritat, i les ruïnes de l'hostal. Es troba dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, a uns a 485 m, dalt la carena, al costat del camí ral de Barcelona a Manresa. Fins a l'any 1836 formava part de l'antic municipi de Vallhonesta, ja que aquest any es va annexar al terme de Sant Vicenç de Castellet.

Ermita de Sant Jaume de Vallhonesta

Encara que l'ermita ja surt documentada a finals segle xiii com a Sant Jaume de l'Herm, per ara els primers documents coneguts sobre l'hostal són del segle XIV. Entre meitat del segle XVI i meitat del segle XVII, el camí ral i el coll de Daví foren focus importants del bandolerisme, amb robatoris i assassinats, afectant també als voltants de Sant Jaume. Amb la implantació del cadastre dels Borbons, després de la Guerra de Successió, coneixem com eren moltes d'aquestes masies, els principals cultius i la ramaderia, ja que pagaven impostos en funció del que tenien. Així és com amb el cadastre de 1741 a Sant Jaume de Vallhonesta es documentaven 70 mules, la qual cosa ens demostra la importància de l'indret en quant a criar d'aquest bestiar que hauria portar importants benficis en uns moments en què en faltava pel transport de viatgers i de mercaderies, i per les activitats preindustrials. De fet, un dels elements que impressiona l'hostal són són les seves immenses quadres. Al segle xix la vinya i el vi van substituir aquesta explotació ramadera, ja que hauria donar més rendiment econòmic

Hostal Sant Jaume Vallhonesta

Fou un dels tres més importants que hi hagué al camí ral de Barcelona a Manresa, juntament amb el de la Barata, a Matadepera, i l'hostal del Pont de Vilomara, al costat del pont. Amb la construcció de la carretera de Can Maçana, que enllaçava Manresa amb la carretera nacional de Barcelona a Madrid, a mitjans del segle XIX, i l'arribada del ferrocarril de Barcelona a Saragossa a Manresa el 1859, el camí ral va anar entrant en desús.

L’hostal de St Jaume de Vallhonesta

Durant la postguerra, després d ela guerra civil (1936-1939), Sant Jaume de Vallhonesta també va ser testimoni de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges del Bages sud i en zones boscoses. De fet el bosc i els paratges feréstecs han estat indret de refugi de guerrillers, bandolers i carlins. El mas va estar en funcionament fins a mitjans del segle xx, però després en ser abandonat, i treure-li les teules que algú aprofità, el seu deteriorament va ser molt ràpid. També l'afectà l'important incendi dels paratges de l'entorn que es va produir el 1985. De les runes, es pot identificar l'era, els portals d'accés (un en direcció Manresa i l'altre cap a Barcelona), les cisternes, tines, un molí d'oli, un forn o les quadres amb les seves voltes a la planta baixa.

St Jaume Vallhonesta

Panoràmica

Can Xacó

Aquesta casa és la més petita del conjunt de masos de Vallhonesta. Es troba entre cal Jeroni i cal Testagorda. És d'estructura senzilla, de pedra, amb planta i pis, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Tan sols té porta allindada a la planta i una sola finestra al pis situada al centre sobre la porta. A la banda esquerra hi ha un cos afegit que s'aguanta sobre una petita volta moderna i darrera es troba l'antiga estructura de la tina sobre la que s'ha fet un terrat. L'interior està estructurat en dues crugies paral·leles entre si i a la façana cobertes amb volta de canó seguit de pedra. Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Jeroni i cal Testagorda. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta.

Font de la Llebre

Can Sala

Sant Pere Vallhonesta

Sant Pere de Vallhonesta és una església romànica del municipi de Sant Vicenç de Castellet, a la comarca del Bages. Està situada a la banda de llevant del municipi, al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió. Exercia les funcions parroquials de l'antic terme de Vallhonesta. És una església que ha sofert diverses remodelacions: amb elements del segle xi, romànic llombard, ben apreciables a l'absis, i posteriors reformes del segle xii i segle xiii, quan s'hauria construir el campanar d'espadanya sobre el mur de ponent. De l'època del barroc correspondria la sagristia. Els entesos també diuen que podria tractar-se d'una església inicialment preromànica, que tenia coberta de fusta.

Cal Campaner

Cal Campaner faria les funcions de casa del capellà i rectoria de l'ermita de Sant Pere de Vallhonesta. Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins al 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle xvi fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle xix. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç. La primera documentació referent a l'església és del 1115, quan Bernat de Guàrdia dona a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment és citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial degut a la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle xiv i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesta hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle xviii que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. Aquest edifici del costat de l'església es correspondria amb la segona fase de reconstrucció d'aquesta, finals del segle XIII, tal com mostren els murs i els arcs utilitzats en la part més antiga. La seva història aniria paral·lela a la de Sant Pere i, per tant, romandria ocupada durant tot el temps en què l'església estigués en actiu, principalment fins a la Guerra Civil Espanyola. Fa uns anys s'ha restaurat una part i s'utilitza com a refugi excursionista gestionat pel Centre Excursionista de Sant Vicenç des del 1980, moment en què es va restaurar part de la casa. Les últimes obres han estat la rehabilitació de la part sud de la casa, consolidant els arcs gòtics.

Ermita de Sant Pere de Vallhonesta

L'església era originàriament la parroquial de l'antic terme de Vallhonesta. Després d'uns primers anys amb categoria parroquial, fins aproximadament al segle xiv o XV, passà a ser sufragània de l'església de Sant Vicenç de Castellbell, fins que a finals del segle xix passà a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet. El lloc de Vallhonesta està documentat des de l'any 1115 i els feudataris n'eren els Guàrdia de Montserrat. El caràcter parroquial el deuria perdre després de la pesta negra de 1348. L'any 1836 l'antic municipi de Vallhonesta fou annexat al municipi limítrof de Sant Vicenç de Castellet.

Mirador Sant Bernat