Baix Empordà – Gavarres: La ruta de les fonts de Castell d’Aro

Aquesta ruta, curta però prou interessant, comença al bell mig de la población de Castell d’Aro i ens porta, tot seguint l’entorn del Torrent de la Coma, a visitar cinc fonts que el Grup de Natura Sterna de Castell d’Aro ha anat restaurant des de l’any 2004 amb un esforç i una dedicació admirables. Tot i així he de dir que ara mateix, suposo que per culpa dels temporals i de la pandèmia, es troban un xic descuidades. També he de dir que com passa arreu…
L’itinerari, des del Castell i l’Esglèsia fins al Suru de Can Nitus, està farcit de punts prou interessants i d’indrets on gaudirem de vistes espectaculars d’aquesta part de la Vall d’Aro.
Començem:

Castell de Benedormiens:
L'aspecte actual de l'edifici és fruit de nombroses intervencions que al llarg del temps n'han alterat notablement la fesomia original. Els paraments més antics es poden datar dels segles XII-XIV, amb refaccions possiblement dels segles XVI-XVII. La restauració dels anys 1970 va modificar força l'aspecte primigeni d'aquest edifici.
Les parts més antigues, d'època medieval (segles XII-XIII), són les que queden a l'est, adossada a l'església, i a l'oest. Al costat est destaca el gran portal de mig punt adovellat, d'on surt en direcció a l'església i fins a arribar a la porta del campanar un mur que té cinc espitlleres estretes, una de les quals retocada per a arma de foc, i gairebé totes situades a la part inferior del mur. A la part alta hi ha una finestra gòtica trilobulada. Aquest mur conserva, a la cara interna, l'arrencament de dos arcs apuntats, que indiquen que hi havia hagut una nau paral•lela. Al costat del portal adovellat el mur gira en angle recte i té dues espitlleres estretes més a diferent alçada. A la façana on és ubicat el portal hi ha diverses espitlleres a diferent alçada, una finestra i un balcó amb llinda adovellada. La façana acaba amb una galeria i a sota d'aquesta hi ha un rengle d'espitlleres. La finestra, la galeria i el balcó corresponen a una reforma posterior de l'edifici que es pot observar clarament en el canvi del parament, que fins a sota la finestra adovellada era de carreus regulars de pedra més o menys rectangulars i que a partir d'aquest punt és fet de pedres irregulars. Al costat sud hi ha una façana amb tres sortides a un terrat, construït afegint quatre grans voltes a l'edifici, i tres finestres, que, igual que les portes, tenen llinda.
El passadís està cobert amb volta de canó. Té una arcada de mig punt i dovelles ben tallades i dona accés al pati. Des del pati es té accés a l'entrada de l'edifici, però aquest sector ha estat totalment reformat en la restauració.
Al costat est hi ha murs antics bastits damunt la roca que conserven espitlleres a la part inferior. La torre que hi ha en aquest costat està totalment refeta i costa distingir les parts més antigues.
Veure més a https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Benedormiens

Santa Maria de Castell d'Aro:
És una església d'estil gòtic tardà amb façana barroca. Té una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal de cinc cares. A la façana occidental hi ha una portalada de pedra, decorada amb pilastres acabades en falsos capitells i sobre la llinda hi ha una fornícula emmarcada amb relleus. A la banda de migdia del temple, s'alça el campanar, torre de planta quadrada que té un pis amb parells d'arcades de mig punt i coronat amb coberta de pinacle. A la banda Sud s'afegeix al temple una sagristia (1765).
La nau pot datar-se als segles XVI-XVII, i la façana, exemple típic del senzill barroc local, a la segona meitat del XVIII. Tot l'edifici és fet en pedra de la rodalia.
Dedicada a Santa Maria fou consagrada el 1018, sufragània de la de Santa Cristina d'Aro fou la capella del Castell. Fins al 1691 no apareix com a parròquia independent, format un sol districte amb la de Santa Maria de Fanals. L'actual edifici no conserva restes de la primera edificació. Avui dia és parròquia de primer ascens, pertany a l'arxiprestat de la Bisbal, després d'haver sigut de l'ardiaconat de la Selva.

Molí d’en Bussot:
Originari del segle XIV i en força bones condicions tot i els anys d’abandó que ha patit. Es tracta d’un petit molí hidràulic utilitzat com a complement a l’activitat agrària pel mas que porta el seu nom per moldre el seu propi gra (o per moldre el gra dels masos del voltants, al cost d’una 1/16 part del gra molt: l’anomenada “moltura”).

Bassa d'en Tomàs:
A l’esquerra del camí, està molt embardissada, garabé no es veu…

Bassa del Senglar:
Està situada en una petita explanada a l’esquerra de la cruïlla que, a l’esquerra ens porta cap a la Font del Ferro.
Es troba també molt embardissada, prou bruta i rodejada de vegetació prou alta.

Font del Poeta Sitjar:
La Font està situada en una terrassa, a la cara de ponent del torrent de la Coma i a una altitud aproximada de 180 metres sobre el nivell del mar. Es tracta d’una font de mina excavada en part sobre el terreny i amb una façana de pedra amb una obertura rectangular. Al seu interior, una mena de receptacle recull l’aigua que brolla de forma natural del subsòl; segons sembla, el paratge era un lloc d’inspiració del conegut poeta renaixentista Joan Sitjar (1850-1899).
Está plena d’herbes i quasi bé oculta per les mateixes. Caldria netejarla…

Font del Ferro:
Situada al costat de llevant de la torrentera que forma la riera de La Coma i dins d’un ambient boscà mediterrani, la font ofereix als visitants la flora típica d’aquestes zones: brucs, cirerers d’arboç, alzines, suros, pins i una gran quantitat d’espècies vegetals autòctones. Es tracta d’una font de raig d’aigües marcadament ferruginoses, tant pel que fa al seu gust com pel seu color; segons diferents estudis, l’origen de la lleugera picantor de la seva aigua es deu a la barreja de diòxid de carboni procedent de l’activitat volcànica en contacte amb l’aigua subterrània.
La història explica que el pastor Miquel Mont Dausà passava tant de temps amb el bestiar en aquest paratge que, amb paciència, va esculpir a la roca una poesia que el temps i l’oblit van anar esborrant. Encara es pot intuir la inscripció a la roca, tot i que s’ha transcrit en una placa commemorativa que ho recorda. El paratge, bell i alhora tranquil, compta també amb una taula i dos bancs per poder descansar o menjar alguna cosa.

Font de l’Acàcia:
Al costat mateix del vial, uns quatre cents metres més endavant de la cruïlla de la bassa dels Senglars, és la més fàcil de trobar i, de fet, ha estat construïda en els últims anys en base a un antic mapa manuscrit que n’indicava la ubicació.
Es tracta d’una font de mina amb un receptacle d’un metre quadrat de superfície i d’uns 60 centímetres de fondària, que pot contenir fins a 300 litres d’aigua; té forma de volta de canó, amb un frontal de rajola que forma una arcada de mig punt, mentre que la base i el receptacle interior estan fets de pedra.

Font del Pum o dels Eucaliptus:
Passada la Font de l’Acàcia, gairebé al seu costat mateix, un rètol de fusta ens assenyala el camí per pujar a la Font del Pum o dels Eucaliptus, seguint un corriol amb pendent pronunciat i en força mal estat uns dos cents metres muntanya amunt.
Al costat de dos immensos eucaliptus i amb una vista privilegiada dels boscos de la Vall d’Aro, es tracta de l’última font recuperada pel Grup de Natura Sterna, que el 9 de novembre del 2011 li va posar un nou ganyot. Ara es troba prou atrotinada…

Font de la Boixa:
. Al peu d’una torrentera i en un indret ombrívol, es tracta d’una font de raig orientada a ponent i mig enterrada al marge de la muntanya; és la deu dels carboners per excel•lència, que probablement van ser qui li van posar la boixa de roda de carro al ganyot.
Just al seu costat, podem veure també una antiga barraca de carboners que, tot i ser restaurada, ara està molt malmesa.
Tot l’entorn, de fet, va ser utilitzat fins a la dècada de 1960 per a l’elaboració de carbó vegetal.

Torre Seguera:
Bé cultural d'interès nacional, està situada prop del nucli de Castell d'Aro i es coneix també amb el nom de Cal Rei. És una masia antiga, ampliada i restaurada modernament. L'element més interessant és la torre de defensa de planta circular, comunicada amb la casa amb un pas elevat. Conserva la corsera, amb restes d'un matacà, així com diverses espitlleres.
Actualment la casa està envoltada d'una tanca que impedeix veure-la en la seva totalitat.

Surera de Can Nitus:
Es tracta d’una alzina surera monumental situada a l’explanada que hi ha al Sud del Camí Vell de Santa Cristina.
És el suro més gran de la Vall d’Aro amb 3,80 m de perímetre del tronc i es un exemplar que, per les mides i edat, és mereixedor de mesures de protecció per la seva funció mediambiental i paisatgística.

Tota la info ha estat extreta de la revista del Baix Empordà, de la Viquipèdia i d’altres webs. Espero i desitjo que, si la feu, gaudiu de la ruta.

Salut!