Assemblea ordinària i caminada per la Vall d'Albaida: de Llutxent a Quatretonda.

Decidim

El passat 29 de febrer va ser un dia especial, ens ajuntàvem a Quatretonda, a la comarca de la Vall d'Albaida la gent més compromesa del Camí per fer l'assemblea ordinària. Vam parlar del que havíem construït durant aquest mig any, de la gent que fèiem pinya per fer el camí més gran i dels suports que teníem.

Per així endevinar a partir de l'experiència que ens havia donant el camí recorregut com havíem de platejar l'any en el que ens trobàvem.

Després de debatre i arribar a conclusions vam tancar l'assemblea i ens en vam anar a dinar a un bar de Quatretonda. Vam relaxar els nervis i vam agafar forces, encara que el cap no parava de donar-li voltes a tots els arguments i idees debatudes al saló de plens de l'Ajuntament de Quatretonda.



De Llutxent a Quatretonda

Per la vesprada vam agafar els cotxes i vam anar a Llutxent per fer una etapa molt curta i fàcil, però digna per completar un matí tan dens i prolífic.

Ràpidament vam arribar a Llutxent , ja que els dos pobles estaven relativament a prop. Volíem un lloc per poder segellar el carnet, vam entrar finalment al bar de sota de l'església, al bar Trancj, que curiosament i després de llegir la crònica de la caminada feta l'any 2016 era el bar on vam dinar l'altra vegada. Hui molt amablement el cambrer ens va deixar passar i vam poder segellar per anar completant el carnet del Camí del tram de la Vall d'Albaida.

Vam seguir fins arribar al castell-palau de Llutxent, recordava l'anterior viatge que vam fer aquesta etapa i vam poder entrar i ens van fer la visita pel seu interior, era cap al maig de 2016. Ací teniu el reportatge.

El panell de la vora ens deia el següent;

Maria de Vidaura-

Fou viuda del tercer baró de Llutxent i la primera senyora que va decidir viure en aquest castell palau des que la Baronia passara a mans dels Pròixita. Una nissaga de nobles italians que havia estat al servei de la corona d'Aragó a Nàpols, esdevenint senyors de la baronia de Llutxent, Benicolet, Pinet i Quatretonda.

Castell Palau dels Pròixita

Ubicat a la part alta de la vila. És un edifici d'estil gòtic i de planta quadrada, organitzat al voltant d'un patí d'armes, un aljub i quatre torres, dos d'elles rematades amb merlets, signe defensiu que encara es conservat. La seua construcció va iniciar-se cap al 1325 per Francesc de Pròixita.



A la crònica respectiva podeu veure alguns detalls de la visita. Nosaltres ara havíem de seguir, tal vegada era una etapa molt curta, però també una de les etapes que començàvem més tard. Cap a les cinc de la vesprada iniciàvem la pujada del camí del Calvari.

Trepitjàvem les pedres ben endreçades que el frare va anar posant al llarg de tota la vida per fer l'empedrat, mentre la vista albirava nous horitzons i l'alè ens costava d'agafar a la costera. Al nostre darrere s'anava dibuixant el poble de Llutxent i al nostre davant, mentre caminàvem anaven veient les capelles del calvari i els bancals de pedra seca on s'arrengleraven garroferes de soques retorçudes.

En un racó d'un bancal a la vora d'un marge un eixam de coloms de molts colors voletejaven pintant de colors l'estança. Vam passar per davant de l'ermita de la Consolació i el convent del Corpus Cristi.

Tal com vam llegir a la Viquipèdia i Maria també ens ho va contar, al convent de Llutxent és on va haver-hi la primera universitat valenciana.

Vam arribar a la la garrofera centenària, era com una criatura gegantina vinguda del més enllà que treia els quatre braços de la terra per acollir tota la gent que arribava per admirar-la.

Vam seguir el camí cap a Quatretonda, un camí que anava davallant suaument envoltat de conreus. Els fruiters començaven a despertar de la seua llarga hibernació. Algunes bresquilleres més primerenques ja portaven el seu vestit de primavera, de color rosa intens, i els albercoquers començaven a trencar tímidament algunes flors blanques sobre l'escora grisa. Era com una suau enfarinada d'hivern on penjaven els flocs de neu sobre l'escorça bruna. A la vora del camí un home esporgava un bancal de bresquilleres més tardanes, encara sense florir. Al grup anàvem debatent els tipus de fruiters que s'amagaven sota la pell nua i els borrons endormiscats.

Als nostres peus la terra blanca parlava del nom de la vall, ja que vall d'Albaida volia dir la vall blanca, pel color de la terra. Semblava com si la pal·lidesa de la terra ens fera dubtar de la seua fertilitat.

A la vora del camí vam trobar una construcció mig enrunada que ens va recordar un riurau, encara que els arcs estaven molt separats per identificar-lo com a tal.

Després de passar pel camí de la Solana el poble no va tardar molt en aparèixer al nostre davant, encara vam arribar a bona hora i en bona llum.

En arribar a Quatretonda vam recuperar els cotxes que teníem a Llutxent i vam tornar cap a casa.

A l'enllaç del wikiloc podreu trobar la ruta descrita per si us fa goig mirar l'itinerari o fer-la pel vostre compte.