Andorra - Pic de l'Estanyó (100 cims) des dels Plans de Ransol

Andorra - Pic de l'Estanyó des dels Plans de Ransol
Hem seguit el track de la RosaMC
(wikiloc) copiant la seva ressenya.

El pic de l'Estanyó, situat entre les parròquies d'Ordino i de Canillo, amb els seus 2.915 metres d'altitud és la tercera muntanya més alta del Principat d’Andorra, tan sols superada pels 2.942 m del pic de Comapedrosa i els 2.929 m de la Roca Entravessada. Per la seva situació geogràfica, entre les dues grans valls del Valira, la d’Orient o de Canillo i la del Nord o d’Ordino, se’l considera probablement com el millor mirador d'Andorra, tractant-se del punt més alt del cordal muntanyós que parteix de la vall d'Ordino i acaba a la de Ransol, és a dir, des del pics de Casamanya fins al Serrera.
Sense neu no presenta dificultats tècniques més enllà dels 1150 metres de desnivell que cal superar, en un recorregut pràcticament lineal de 15 kms.

Iniciem la caminada a la zona d’aparcament que hi ha al final de la carretera dels Plans de Ransol.

Marxem doncs encarats a la pista de terra que continua la carretera per la que hem vingut, que avança entre marges de pedra seca, fins que es converteix en un camí que s’endinsa en un bosc de pi negre, guanyant alçada de forma moderada, però continuada. Anem trobant els característics punts grocs de pintura, que ens acompanyaran fins a la zona dels llacs.
Més endavant, sempre per dintre la pineda, el pendent es suavitza, arribant a un encreuament on per l’esquerra rebem un dels camins que provenen de les bordes de l’Armiana, on trobem un rètol de fusta en un arbre. Més enllà s’acaba el bosc i entrem en una zona de prats, en la que veiem la tanca i la borda de la Pedregrosa una mica per sota nostre.
Al davant, es perfila perfectament la collada a la que anem i la carena en la que s’alça el pic de l’Estanyó, ben visible.

Poc després de deixar el perímetre de la borda arribem a un pal indicador, incorporant-se per l’esquerra el sender que puja de l’Aldosa i Canillo, i que també passa per les bordes de l’Armiana. Seguint pel camí i arribem en 15’ a la cabana de la vall de Riu. Es tracta d’un refugi lliure fet de pedra, amb capacitat per a 8 persones, situat a 2160 metres d’alçada, que ves va inaugurar l’any 1981 i que disposa de lliteres i un brollador d’aigua a l’exterior. Marxem pel darrere del refugi, fent un gir ascendent de 90°, seguint les marques de pintura groga, i ens enfilem per un corriol costerut que ens porta a travessar el riu de la Comarqueta d’Incles, passat el qual veurem una gran fita de pedres amb el que devia ser el pal d’un antic indicador.
El camí creua una torrentera i descriu una diagonal que en pujada sostinguda ens durà a la Pleta de la Cabaneta, una mena de planell inclinat, on sentim per sota els nostres peus com hi passa l’aigua, malgrat no la veiem del tot. Arribem al primer estany de la Vall del Riu, força enclotat als peus del pic de les Fonts. Superem una curta graonada i deixant-nos portar per l’evidència del sender i els puntets grocs, arribem al segon estany, de dimensions similars a l’anterior, però més obert.
El camí es dirigeix a l’oest i després d’una breu pujada arribem a la riba NE del tercer estany o Estany Gran de la Vall del Riu, que com el seu nom indica és de major superfície que els altres dos i que, malgrat no ho veiem des d’aquí, està tancat per una petita resclosa situada a l’extrem sud, que s’encarrega de regular el cabal del riu dels Estanys.

Fins aquí hem trobat senyals grocs i fites que, juntament amb l’evidència del camí, ens han permès avançar sense dubtes, però a partir d’ara la pintura desapareix i seran les fites i l’evident orientació les que ens permetran seguir la nostra ruta sense entrebancs.
Arribem a un quart estany, situat en la mateixa vertical del pic de l’Estanyó. Una mica més amunt encara hi veiem un altre estanyol, el cinquè, al mig mateix d’un extens altiplà als peus del pic de les Fonts, anomenat la Planada.
Estem als peus de la collada de Canal Fonda, però per arribar-hi ens caldrà superar la tartera que tenim al davant. Malgrat que el terreny sigui esmicolat, hi ha traça de pas i una línia molt evident de fites que ens permet anar salvant-la, decantats clarament a l’esquerra.

Hem superar un flanqueig ascendent per una zona rocallosa i un ample llom pedregós (no hi ha cap punt exposat) però sha danar en compte perque el terreny es inclinat i amb roques desfetes que es mouen.
Abans d’arribar al capdamunt del pic de l’Estanyó, on hi trobem una gran fita de pedres i el característic estripagecs andorrà, un barrot metàl·lic, amb punxes als laterals, que es col·locava a les finestres de les bordes i cases del Pirineu, amb l’objectiu estripar els gecs (jaquetes) dels lladres que intentaven passar entre els barrots. Hi ha gravat el nom del cim i l’alçada en la que ens trobem.

Com hem comentat al principi, és un mirador fora de sèrie i el dia ens ha proporcionat una visibilitat més enllà de lo normal, per tant, hem gaudit al màxim de les panoràmiques que s’obren en 360°, sobre un inacabable reguitzell de muntanyes, com els propers Casamanya, Cabaneta o Serrera, però també sobre el grup del Comapedrosa o el de la Pica d’Estats i el Montcalm, el Monteixo, Salòria, Font Blanca, ... però també el Ruhle, Noé, Escobes, ...., fins i tot els massissos de la Maladeta i el Posets, o més al sud la zona del Cadí. Val la pena clicar aquest enllaç d’internet per fer-nos una idea de tot plegat: https://peakvisor.com/peak/pic-de-l-estanyo.html.

La baixada la fem si fa o no fa pel mateix camí de l'anada, però amb una variació ja esmentada. Just després de travessar el riu de la Comarqueta d’Incles, on el camí comença a baixar fort cap el refugi, cal estar atents a un encreuament que surt a l’esquerra, sense indicar, però bastant clar, que després de travessar una tartera avança pels prats per acabar introduint-se al bosc. Hem de parar molt de compte, ja que va en paral·lel i molt proper al camí que hem fet servir d’anada, per tant és fàcil que ens decantem massa a la dreta, sobretot tenint en compte que veurem de forma molt clara l’indicador de l’Aldosa i Canillo. Per tant, hem d’estar atents al corriol i a les escadusseres fites que anem trobant. Un cop introduïts a la pineda ja no hi ha possibilitat de pèrdua. El camí arriba a una cruïlla amb els noms pintats en groc sobre una llosa, havent de marxar a la dreta en direcció a la borda de Fenemars, tenint cada cop més a la vista, però encara força per sota, les cases dels Plans de Ransol.
Abans d’arribar a la borda i prop d’una font veurem un rètol de fusta que ens indica la direcció de la que venim i la que va vers el Camí de l’Aigua Bella, havent de seguir els puntets grocs que ens faran davallar pel costat de la casa fins al camí carreter que desemboca a la zona on tenim estacionat el cotxe, donant per acabada aquesta magnífica ruta.