Andabre-L'Ourtigas-Vialais-Douch-Caissenols-Portail de Roquandouire (Hérault) 2013-12-07 7:24

Andabre-L'Ourtigas-Vialais-Douch-Caissenols-Portail de Roquandouire 2013-12-07 7:24

Avui tocava una caminada per la zona nord de Les Carroux i relligar alguns de les caminades fetes a Saint Gervais sur Mare i altres a la zona de Douch.

He començat al poble d’Andabre i he pujat fins la Chapelle de Saint Eutrope (no se’n coneix l’origen, la construcció actual és del segle XIV i va reemplaçar un vell edifici preromà. El 30 d’abril de cada any s’organitza una processió religiosa pels habitants de Castanet le Haut), el camí és un corriol que acaba amb una escala de pedra seca construïda sobre una gran llosa a la muntanya, sense la que seria molt difícil pujar-hi. Sorprenent el magnífic estat dels dos edificis vist que tan sol hi arriba aquest petit i costerut sender (tant la capella con el refugi, pots entrar a tots dos, i el refugi estar prou bé per fer-hi nit). També segueix en molt bon estat un lloc tipus font on es recull l’aigua.
Pujant he vist que han netejat el bosc tot al voltant d’una gran pedra recolzada sobre altres, no és un dolmen, però tampoc és natural.
Després he buscat s’hi havia un corriol que sortís de la capella i que anés cresta a munt. No estava indicat a cap mapa, però la geografia de les muntanyes hem feien pensar que hi seria ... i hi és!. Una pista que no arriba a corriol i que té algun punt un xic exposat i no val a relliscar, millor no fer aquest tram si està mullat o glaçat. Cal seguir les fites de pedres i no deixar de veure’n, doncs si perds el fil pots acabar en un cingle. A dalt de tot he tingut la sensació d'estar en un altre lloc, el paisatge canvia totalment, hi ha un sender marcat amb punts blaus i una vista realment impressionant. Cal dir que portàvem uns dies de fort vent i la vista arribava fins al mar.
He estat a punt de classificar aquesta ruta com a difícil, per aquesta pujada, per que he trobat neu al llarg del recorregut per sobre una certa alçada –mai saps si està gelada o no-, també he vist bastant de gel –a les pedres pot ser un risc i he tingut un descuit que m’ha fet caure a mig camí i m’he ferit al dit- i el camí amb un gruix important de fulles que no deixen veure que hi ha a sota –troncs, pedres o forats-.

Després he tingut que prendre un corriol (molt ben marcat en blau) que porta el nom de “Sentier du Plo des Brus” doncs no es pot entrar dins la reserva d’animals marcat amb un mufló en vermell (ni tan sols caminant), i ha estat una sort, és molt bonic de caminar i amb unes vistes inesperades. Després he baixat pel PR fins Douch, passant al costat del pont de Vialais (un poblet que he visitat diverses vegades però sempre començant pel Sud). Des d’allà, en lloc d’agafar el PR que porta altre cop al Col de l’Ourtigas, he anat a buscar un sender mig perdut que surt en el mapa ... però estava molt embardissat i he acabat caminant al costat d’una riera, travessant el bosc, i al final he trobat el sender correcte i d’aquí he arribat a dalt on he trobat el PR més conegut i senyalat. Una altra vegada les vistes fan aturar-se. A dalt més neu de feia dies.
Des del Col de l’Ourtigas (on hi va haber restes d'un oppidum ... ara crec que tan sols hi ha alguna traça del camí romà que hi passava) he baixat per un altre corriol marcat de nou amb blau fins Caissenols, un parell de agrupacions de cases (Hameau) abandonades impressionants que ja havia vist en una altre caminada. A Caissenols le Haut hi ha encara una casa que aguanta en peu, està oberta i es pot fer servir de refugi, està completament equipada. Curiosament durant tota la baixada he estat a l’ombra, però al arribat a les cases el sol encara hi lluïa ... en sabien de triar els llocs!!
Després he pujat fins l’increïble Portail de Roquandouire, sembla veritablement una construcció humana i és una gran paret de roca natural, uns muralla amb una gran porta al mig. Des d’allà surt un PR que baixa directament fins Andabre, amb forta pendent.

Avui reconec que m’ho he passat molt bé!! Un xic de tensió seguint les fites de pedres al començament, senders desconeguts i altres de retrobats, he trepitjar força neu –i no ho esperava-, he caigut en el gel però m’he aixecat amb una senzilla nafra i un tall al dit, he vist un cabirol que s’ha quedat mirant-me un bon moment i ens hem creuant les mirades, unes vistes de les muntanyes més properes enfarinades de neu a dalt de tot que ja començo a reconèixer. Sempre us ho recomano caminar per aquesta zona de Hérault ... és una meravella!!